Sílvia Berrocal: “Els paramilitars m’amenacen perquè treballo per la pau a Colòmbia”

Hi ha gent que mai no hauria d’haver entrat en política, o si més no mai no hauria hagut de fer-ho pels motius de Silvia Berrocal. El 1994 la guerrilla de les FARC van matar el seu fill juntament amb 35 joves i homes al poble colombià de Antioquia, vint anys més tard és una de les màximes representants de les víctimes del conflicte i els paramilitars l’amenacen de mort. És a Catalunya com a participant d’un programa de la Generalitat en suport a persones que lluiten pels drets humans.Els grups d’autodefensa l’acusen de treballar per a les FARC, tot plegat no és delirant?

Per això em sento doblement víctima i amenaçada. Quan van matar el meu fill de setze anys, sense motiu i a sang freda, ho vaig passar molt malament. No podia dormir, no tenia gana i senzillament vivia en estat de xoc. Al cap dels mesos vaig entendre que no podia seguir plorant sense fer res perquè estava morint en vida, aleshores vaig decidir implicar-me activament en el teixit associatiu per lluitar per la pau i la dignitat de les víctimes. Vaig liderar la reunió de familiars per plorar els nostres morts, treballar col·lectivament el dol.

Per què les FARC van perpetrar la matança?

El barri l’havíem construït arran de l’ocupació de terres liderada pel partit Esperanza, Paz y Libertad per a les famílies que havíem estat expulsades de les finques bananeres d’Apartador. Aquest partit era fruit de la desmobilització d’una guerrilla anomenada EPL (Ejército Popular de Liberación). Aleshores van començar les amenaces de mort per part de les FARC, que consideraven que l’EPL era un grup proper als grups paramilitars d’autodefensa. Però ni els homes del barri estaven implicats en grups armats ni la guerrilla tenia res a veure amb la construcció d’Antioquia. Finalment es van presentar a una festa i van ordenar matar tots els homes. Les dones intentaven protegir els seus marits, amics o germans, però els guerrillers en van assassinar tants com van poder.

Vostè ha participat del procés de pau amb els qui van assassinar el seu fill.

Nosaltres no podem oblidar el que va passar perquè vam perdre amics i familiars: van matar els nostres pares, fills, marits i germans i sempre els durem al cor i a la memòria. Però hem de ser capaços de mirar endavant perquè si ens estanquem en el rancor i la venjança el país no té cap futur. Jo mateixa vaig viatjar diverses vegades a l’Havana per participar de les converses de pau com a representant de les víctimes de la matança d’Antioqua. Una de les condicions que vam posar sobre la taula era reclamar que els culpables donessin la cara i vinguessin al barri a demanar perdó.

Quan es plantegen aquesta mena d’actes públics, quina és la reacció de les víctimes supervivents?

Hi ha de tot. Encara hi ha gent que no va voler venir: no els volen perdonar i no poden estar en un mateix lloc amb els assassins dels seus éssers estimats. També és cert que no van boicotejar l’acte. D’altres, la majoria, hem intentat passar pàgina i mirar endavant. Quan van venir els líders de les FARC que havien donat l’ordre o el permís per a la matança, aquests van estar tota l’estona amb el cap cot i fins i tot van plorar. Van demanar perdó, van reconèixer que no havia servit de res ni havia tingut cap sentit des del punt de vista polític. El fet de veure que realment estaven afectats i es penedien sincerament del dolor que ens havien causat va ser molt important per a nosaltres.

I ara l’amenacen de mort i acusen de connivència amb la guerrilla.

Al darrere d’aquestes afirmacions hi ha els paramilitars que treballen per als grans terratinents i la dreta política que està en contra del procés de pau. Jo mai he tingut cap relació amb les FARC, m’amenacen perquè treballo per la pau i la justícia des de la Fundació Forjando Futuros d’ajuda a les dones de la regió d’Urabá.