Joan-Lluís Lluís: "Aviat em mudaré a Barcelona, no vull ser l''últim mohicà' de la Catalunya Nord"

No estem acostumats a l’accent nord-català, i quan Joan-Lluís Lluís parla és inevitable recordar l’entranyable corresponsal de Televisió de Catalunya a Perpinyà, Pere Codonyan.

Viu a la Catalunya Nord. Mira cap al Principat?

Absolutament.

Hi ha vida cultural en català a Perpinyà?

N’hi ha, però és molt petita. A partir del 68 hi haver un ressorgiment que va arribar al seu punt més àlgid als vuitanta, quan hi havia una editorial i algunes persones que escrivien en català. Aleshores la cultura en francès també era molt pobra, però es va anar enriquint i creixent i avui en dia és absolutament dominant.

No es fa servir ni en les converses informals?

No gaire, el català és absolutament innecessari per fer vida cultural a Perpinyà, una ciutat que cada vegada mira amb més dependència cap a París. Qualsevol cosa que ve de la capital és de manera acrítica. Aviat em mudaré a Barcelona, no vull ser l’ últim mohicà de la Catalunya nord.

El centralisme endèmic dels estats nació.

A diferència d’Espanya, l’avantatge és que a França hi havia una contrapartida pel fet d’aprendre francès. Es va imposar de manera radical i a canvi t’oferia la possibilitat de progressar socialment. La burgesia de Perpinyà del segle XIX va acceptar el tracte de manera acrítica, es va passar al francès sense problemes i no va plantejar cap moviment com la renaixença catalana.

L’any 82 Joan Fuster denunciava que el nacionalisme espanyol volia acorralar el valencià al reducte folklòric. És el que va passar a la Catalunya Nord?

Nosaltres la parlàvem a casa i fins als anys vuitanta era normal sentir la gent gran parlar català als pobles. Fins que no vaig ser adolescent i un professor del Liceu va aconseguir fer una hora de català a la setmana no vaig descobrir que hi havia poesia, literatura i normes gramaticals i ortogràfiques.

¿?

Era la llengua de casa i ningú no explicava que es podia escriure i que hi havia un món literari en català.

És una mica el mateix que li passa al protagonista de la seua novel·la.

L’amor per la llengua i la literatura és el que mou el personatge. Quan s’adona qui mata la seua gent i posa en perill el català decideix matar Franco.

Ha declarat en públic que va ser orgàsmic poder-lo matar. Hi ha cap personatge històric francès que es mereixés la mateixa sort?

No. La novel·la la vaig plantejar buscant el pitjor antagonista dels drets humans i de Catalunya. Totes les mirades apuntaven al mateix personatge.

Per què va decidir, en un entorn tan hostil, escriure en català?

Va ser una necessitat, una opció natural. Als setze anys ja tenia clar que volia ser escriptor i a mesura que vaig anar descobrint el català es va convertir en una realitat. Els meus amics ho trobaven una excentricitat.

Ara s’hi guanya la vida, encara ho pensen?

Ho respecten més, però intueixo que encara ho consideren una excentricitat.

En quina llengua pensa?

No ho sé. És una pregunta que em faig sovint i que encara no m’havia fet mai cap periodista. No ho sé. Durant molts anys només era en francès, ara ho faig majoritàriament en català, però el francès hi entra en moments puntuals i de manera imprevisible.