Juanjo Sáez: "Jo havia fet acudits sobre el rei, ara ho consulto amb un advocat abans de publicar"

Seiem a la taula més discreta del restaurant que hi ha a la Llotja de Lleida, lluny del bullici de l’Animac. Si has nascut als setanta tens la sensació que les obres de Juanjo Sáez parlen una mica de tu. Potser perquè vas conèixer la Barcelona sense mesura del canvi de segle, perquè també vas escoltar heavy quan anaves a l’institut o perquè has crescut a l’extraradi d’una gran ciutat. Heavies tendres passa al barri de la Sagrera de Barcelona als anys noranta i el protagonista és diu Juanjo. No escapa a ningú que no és coincidència. Ell només afirma que “les meues obres no són explicitament autobiogràfiques, senzillament parteixo de la meua experiència per crear personatges i situacions que són més generacionals que personals”.

El professor de l’institut recorda Carles Riera, el portaveu de la CUP al Parlament.

No ets primer que ho diu. En el fons treballem d’una manera molt simbòlica i desdibuixada, de forma que la gent ho completa amb les seues connexions particulars, referents i experiències personals.

Aquestes confusions són constants en la seua carrera?

Sempre. La gent relaciona personatges amb persones reals que jo ni tan sols conec. Com que fas un arquetip amb trets comuns treuen les seues conclusions i es munten les seues pel·lícules. El professor no està insipirat en Carles Riera, és un amic meu. És el punt de partida per cenyir-me a alguna cosa. És com el DJ de mierda d’Arròs covat. És un col·lega, el Marc Pinyol, que l’agafes com a referència per desenvolupar un personatge que té vida pròpia.

Quan ho saben, els models originals, què en pensen?

N’hi ha que els fa gràcia i d’altres que s’enfaden perquè em diuen que ells no són així. La resposta sempre és la mateixa: és ficció.

El llenguatge de la tele és diferent del dels llibres, va molt cronometrat i tot el que vols dir s’ha d’entendre a la primera

No és una excusa comodí per no reconèixer que en el fons el veu d’aquesta manera?

No, i a més a més tampoc escric jo els guions. El treball a televisió és molt d’equip: jo faig els trets generals del personatge i les trames generals, després hi ha un equip de guionistes que ho converteix en diàlegs i detalls. Quan fas un llibre estàs sol i tens molt marge de maniobra; és més personal i pots marcar el ritme. Si el lector no ha entès alguna cosa pot tornar enrere i rellegir-ho. S’hi pot entretenir. El llenguatge de la tele és diferent, va molt cronometrat i tot el que vols dir s’ha d’entendre a la primera

Vostè seria més críptic?

Jo sí. 

Arròs Covat retratava una generació que vivia en una Barcelona on semblava que la festa no s’havia d’acabar mai. S’ha plantejat una seqüela en plena postcrisi?

Tenim un projecte que reprèn la vida de Xavi Masdéu als quaranta anys, però no serà una sèrie, segurament ho farem en teatre: crisi total, per als personatges i la sèrie.

En el terreny de les vinyetes per a mitjans escrits l’han acomiadat de diversos mitjans nacionals fins que ha acabat a l’Ara.

Em feien fora perquè mai no em podien encasellar en una ideologia concreta, i això els incomodava. Sempre he sigut una mica antitot.Ara que tots s’han tret les caretes comences a entendre moltes coses. En algunes capçaleres no hi acabava d’estar a gust, era una sensació difícil de definir, alguna cosa no quadrava.

Quan dibuixa es planteja les conseqüències legals i el linxament mediàtic que es pot derivar de segons quines vinyetes?

Sí. De la mateixa manera que en seu dia em vaig plantejar fer acudits sobre Mahoma. Ho faig jo i tots els meus companys de professió. El que publico en diaris i llibres i, fins i tot, el que comento a les xarxes socials. He arribat a esborrar tuits per prudència. Fins als anys noranta hi havia molta més llibertat d’expressió, aquesta paranoia constant és un fenomen molt recent. Quan vius en una dictadura oficial ja saps que no pots criticar el poder i les regles del joc estan més clares. Ara no saps com gestionar-ho ni quins són els límits reals de la llibertat d’expressió. Hi ha una ambigüitat molt estranya. Jo havia fet acudits sobre el rei, ara ho consulto amb un advocat abans de publicar i tampoc sap exactament què pots dir i què no.

Una bona manera per controlar subtilment la població.

Al final pots acabar fent autocensura perquè no saps on són els límits: puc dir que el rei és un lladre? Puc utilitzar el terme xoriço? Un sí, però l’altre no? Cap dels dos? He de dir que és un poder il·legítim? Es pot dir que el va posar Franco? Tiro endavant i em censuro poc, però només el fet de plantejar-m’ho ja em sembla molt greu.

Amb Heavies tendres no tenen aquests problemes, és una sèrie més tendra que heavy.

Parla de la relació de dos xavals de barri que tenen vides molt diferents, Estan perduts i troben en l’amistat i la música una raó de ser. El Juanjo és un noi sensible i hiperprotegit, mentre que el Miquel ha de lluitar contra un món hostil i és un autèntic supervivent.

Són de la Sagrera, com tu. Quan va al centre de Barcelona té la sensacio de ser un foraster?

Sempre, encara ara ho vivim com creuar una frontera. Sóc fill de la típica família de classe obrera immigrant. Els que vivíem a la Sagrera teníem una economia precària i quan anàvem al centre es notava, però tampoc ens tancàvem ressentits en nosaltres mateixos, penso que érem molt ambiciosos i amb ganes de prosperar.

Això volia dir sortir del barri?

Jo continuo vivint a la Sagrera. Per a mi volia dir tenir veu pròpia, que se’ns escoltés. Sempre he tingut ganes de dir la meua i poder parlar de tu a tu. També amb consciència de classe, de saber que nosaltres no teníem tants diners però sí que teníem coses a dir.

No he cregut mai que les coses surten millor perquè hi hagi dolor i sacrifici: sempre he procurat passar-m’ho bé

Sempre amb un estil realment molt personal, com hi arriba?

Diria que vaig trobant la meua manera de dibuixar a l’època que vam començar a fer El Círculo Primigenio, un fanzín que miràvem d’anar una mica a la contra de tot, potser és quan vaig anar trobant més el meu estil. Jo sempre he buscat la meua comoditat i sempre he fugit d’aquelles feines que em suposaven un esforç.

Aquesta frase, treta de context, ens dibuixaria un gandul.

He treballat molt i reconec que la meua vida gira al voltant d’aquest món, però sempre des de la coherència. No he cregut mai que les coses surten millor perquè hi hagi dolor i sacrifici: sempre he procurat passar-m’ho bé. Això sí, he treballat moltes hores.

L’escriptora nord-americana Claire Dederer deia que l’ingredient imprescindible per tirar endavant una carrera literària era l’egoisme, dedicar el temps a la pròpia obra contra tota la resta.

Totalment, deixes moltes coses pel camí.

En troba a faltar alguna?

No, perquè sóc molt feliç amb el que faig. A vegades la gent es fa una idea equivocada de segons quines professions i pensa que tenim una vida bohèmia. No és cert, demana un nivell de dedicació molt compromès i per arribar a alguna banda has de prendre decisions que d’alguna manera t’allunyen de la gent. Com que m’agrada molt em sento ple, però arriba un moment que t’adones que la vida que portes és molt diferent a la de la resta dels teus amics.

Hi haurà segona temporada o dependrà del 155?

Tu mateix has respost la pregunta. Dependrà de les possibilitats econòmiques de TV3.