Marc Pons: "Als banquers que teníem escrúpols ens van enviar al gulag, al purgatori"

"La situació de mobbing extrem que vaig patir a la feina l’havia somatitzada fins al punt que vaig caure malalt. En aquella època, la meva dona va perdre la feina i el banc que s’havia quedat la caixa on jo treballava va intentar desnonar-me de casa. La caixa negra neix enmig d’aquesta situació. Potser per aquest motiu vaig escriure la novel·la a raig”, diu el lleidatà Marc Pons.

Se n’ha parlat prou, de la destrucció de les caixes?

No se n’ha parlat prou, ni s’ha explicat realment com ha estat. El que convenia als poders polític i econòmic era passar pàgina. Se’ns ha volgut dir que això va ser un procés de reestructuració bancària ordenada, que hi havia un model –el de les caixes– que no tenia futur perquè havien perdut la cursa amb els bancs. Aquests es van presentar com els grans salvadors.

I no ho van ser, en alguns casos?

Tots aquests bancs es queden les caixes en condicions molt bones. Havien estat prèviament rescatades i sanejades amb diner públic. Hi ha bancs que van arribar a comprar caixes pel preu simbòlic d’un euro. Les que tenien un endeutament molt feixuc van ser sotmeses a auditories dels bancs que les havien de comprar, i van decidir quina part es quedaven i quina no.

I aquesta se’n va al banc dolent...

Exacte. Totes les operacions a particulars o empreses en què la garantia no responia pel seu valor, les van desestimar. Em quedo el pis de 300.000 euros, de la família en què treballen tots dos i paguen la hipoteca, aquest m’interessa. I aquell que en val 200.000 i que la família encara té un capital pendent o que un dels dos no treballa, doncs aquest no me’l quedo. I l’enviem a la Sareb, que és un banc públic! Les seves pèrdues les haurà d’assumir el conjunt de la societat!

Suggereix que hi havia un pla predeterminat per acabar amb les caixes, que feien ombra als bancs?

Tot això no seria possible si no existís aquest pla. Com es podria explicar, si no, les situacions a què van arribar les caixes a partir del 2008?

Les caixes s’havien llançat a una cursa suïcida en els anys de la bombolla del totxo...

Sí, però qui decideix la política d’inversió d’una caixa d’estalvis? El seu consell d’administració, on hi havia un president, un director general, un cap de riscos, un cap de personal. No hi va haver cap caixa privada a la qual s’obligués a portar a la pràctica un tipus determinat d’inversió. Una altra cosa són les caixes que depenien d’un organisme públic, com les diputacions.

Els polítics van condicionar decisions?

Ho podríem vincular amb el finançament de tota aquella obra civil que es va fer a l’Estat en temps de bonança. Una obra civil innecessària, que ha costat pel cap baix 250.000 milions, finançada en bona part per aquestes caixes. Els constructors van facturar i van cobrar, i el deute va quedar per a aquelles caixes, que esdevenien l’instrument necessari entre el poder polític i l’econòmic. Aquí parlaríem d’aeroports, d’autovies... Pensi en l’aeroport de Castelló.

Però Catalunya tenia caixes privades i no depenien de decisions polítiques...

Però hi ha una cursa delirant per guanyar quota de mercat en dipòsits i préstecs per guanyar posicionament al mercat i es fa sense cap criteri. Després s’accentua perquè aquestes caixes han entrat en processos de fusió i volen arribar a la taula de negociació amb els números més grans per poder tenir una posició dominant en l’entitat que resultarà d’aquella fusió.

Els treballadors vàreu ser unes víctimes més?

El procés va costar 42.000 llocs de treball, però a la societat no li va importar, perquè era gent que es posaven una corbata i una americana per treballar.

Els pressionaven per obtenir resultats en venda d’hipoteques o de preferents?

Vaig ser delegat d’una oficina durant 14 anys, en una oficina que tenia més de 30 milions de volum de negoci. Rebíem una pressió brutal, una bateria d’amenaces. Els que es van menjar la dignitat i la consciència van fer aquesta feina pagant-ne totes les conseqüències amb el seu entorn. Van vendre aquests productes fins i tot a la família, jo he viscut autèntics drames. I als que no ens vam avenir a això, ens van col·locar en una mena de gulag, un purgatori. I t’exhibien per tota l’entitat com un exemple de dissident, en públic escarni.

A vostè què li va passar?

Em van enviar a fer substitucions. Cada dia feia una feina diferent. Estava amorrat al piló, com es deia en l’argot. A finestreta. Per a mi no representava cap problema estar servint reintegraments de 30 euros a jubilats. No havia anat mai pel carrer gallejant de treballar on treballava, la feina no tenia dimensió social. Em trobava delegats que em respectaven i d’altres que quan sortia a esmorzar m’agafaven bitllets del calaix perquè al final no pogués quadrar la caixa.

Fa una crítica social a aquest entorn...

Els directius, en moltes ocasions, eren elements de la crosta local. Els que van ocupar el poder després de l’ocupació franquista, els seus fills i néts. I generalment, eren incompetents, com el personatge del president de la Pia, un bala perduda que s’ha gastat els quartos a les cases de barrets, però que els diumenges va a missa.

Malgrat tots els seus defectes, a Catalunya hem perdut sense les caixes?

Moltíssim. Hem perdut el control de l’aparell financer.