Roser Capdevila: "Tinc la sensació que no he treballat mai, que només he gaudit"

El 1983 Roser Capdevila va convertir una de les experiències més bèsties i emocionants de la seua vida en un conte: Les tres bessones. En poc temps les aventures de l’Anna, la Teresa i l’Helena –va fer servir els mateixos noms que el 1969 havia posat a les seues filles– han fet la volta al món traduïdes a més de cent cinquanta llengües. El món creat per Roser Capdevila sempre ha tingut els carrers i els paisatges de Catalunya com a teló de fons, un escenari que guanya molta força al seu darrer llibre: La nena que volia dibuixar.

Alguns dels dibuixos del llibre tenen més de quinze anys.

Els vaig fer entre el 2002 i el 2007. Havia de cuidar la meua mare i passava moltes hores a casa seua. Era on havia nascut jo, a Horta, i em portava molts records. Com que m’avorria els vaig anar plasmant en una llibreta i aquest n’és el resultat.

Explica que de petita li agradava la geografia perquè li permetia viatjar amb la imaginació. Aquesta vegada ho ha fet a través dels seus propis records.

No va ser premeditat, va ser un fet natural i instintiu. Els records de la infantesa van venir sols: anècdotes familiars, el menjar, l’educació, la por, el fred… No tenia intenció de fer-ne cap llibre, només passava l’estona dibuixant coses curioses de quan era petita, dels anys quaranta: com érem les nenes, com ens educaven, com ens vestien, com ens pressionaven a l’escola i a la família. A les generacions més joves potser els costa d’entendre, però la Barcelona de la immediata postguerra era una societat molt asfixiant.

“Als anys quaranta valoràvem molt més les coses. De res en fèiem molt perquè la imaginació era molt potent”

Si els hagués fet amb la intenció de publicar-los, serien diferents?

Potser els dibuixos no serien tan frescos. Quan fas un llibre els editors són molt exigents i et demanaven fer il·lustracions molt netes i ben fetes, que tot estigui en ordre. Aquests, com que són espontanis, no són tan polits.

I respecte al text?

No ho sé. En tot cas també he de dir que és una selecció feta amb l’ajuda de les filles i l’editora. Vam anar destriant els records que tenien valor per al lector i els que només tenien un sentit estrictament familiar. Hi havia pàgines en què parlava dels tiets o dels veïns, records que per a mi són importants però que no calia incloure’ls al llibre.

Sempre hi ha hagut un bon treball en equip al darrere de Les tres bessones, sobretot en la sèrie.

A Cromosoma hi havia un grup de guionistes fantàstic. Era als anys noranta: jo feia les il·lustracions originals en aquarel·la i després un equip boníssim de gent jove ho convertia en una sèrie de dibuixos animats. Vaig aprendre molt, sobretot a treballar amb l’ordinador. Després em va anar molt bé per als encàrrecs de cartellisme i per una sèrie que vaig fer per a una productora francesa.

Sempre ha estat molt crítica amb alguns productes infantils que es poden veure a la televisió actualment. Què hi troba a faltar? Com s’ho plantejava vostè?

Primer has de pensar que els nens s’han de divertir, si després poden aprendre alguna cosa també és molt important. A mi em satisfeia que la gent em parés per dir-me: “Jo vaig conèixer Mozart a través de Les tres bessones.” El que segurament també es notava és que jo m’ho passava bé. Tinc la sensació que no he treballat mai, que només he gaudit.

Amb les seues dosis de justícia poètica: la Bruixa Avorrida estava inspirada en la mestra de l’escola.

No ho va saber mai, tot i que m’hauria agradat perquè era una persona malvada.

Té néts?

Set, tots xicots, jo els dic “els set magnífics”.

Els ha convertit mai en motiu narratiu?

[riu] No.

Què pensa quan veu la seua infantesa i la compara amb la de fa setanta anys?

Que nosaltres apreníem a valorar molt més les coses. De res en fèiem molt perquè la imaginació era molt potent. Amb una caixa fèiem un carretó o amb cartrons feies cases de nines.

Els anys edulcoren els records?

Cadascú ha tingut la seua infància, jo quan era nena no sabia que existís res més i per això suposo que érem feliços amb el que teníem. Passàvem fred, anàvem mal vestides, menjàvem arròs, sucre moreno... Per això no m’agrada la moda dels productes bio: el pa negre em recorda la postguerra! Ara tenen massa coses, no saben ni què fer-ne i al final queden atrapats amb la tauleta.

Els afecta la imaginació?

Segur. Estan més pendents del que fan els altres que no de fer alguna cosa per ells mateixos.

Fa més de quaranta anys que dibuixa per a nens i nenes, hi ha un esperit indeleble amb el qual sempre ha connectat?

Quan els treus la tablet, que és un aparell que els absorbeix, encara pots trobar aquell infant que tothom és de petit. Siguis on siguis del món, quan els expliques un conte que els agrada t’escolten tots. És després que s’espatllen.

Si els dibuixos els hagués fet pensant per a un llibre no serien tan frescos. Les editorials els volen més polits

Pensa que la tele els fa créixer massa ràpid?

Jo tampoc sóc pedagoga, només em sembla que alguns productes no estan pensats per ajudar els nens a créixer i madurar.

Entre destriar continguts i la censura hi ha molt camí. Les Tres Bessones van viatjar als països àrabs a través d’Al-Jazeera, que va prohibir més de la meitat dels capítols.

Quan van comprar la sèrie els vam posar com a condició que si alguna cosa no els agradava no es podia retallar: els episodis s’emetien sencers o no s’emetien. Dels 104 que tenia tota la sèrie només en van entre la meitat, la resta no els van passar perquè hi havia elements que no consideraven apropiats.

Doncs no es pot dir que hi hagués continguts pujats de to.

Els descartaven perquè es veia un campanar de poble al fons, per exemple. La veritat és que quan van demostrar interès per comprar la sèrie nosaltres vam dubtar. Jo vaig participar personalment en el gabinet de crisi que vam muntar per decidir què fèiem. Finalment vam pensar que portar tres noies heroïnes a països en el quals les dones estan tan menystingudes era una bona idea per donar-los veu. Que veiessin que les nenes a vegades són més eixerides que els nens.

Ha publicat més de 400 títols i ha llegat tot el material original a la Biblioteca de Catalunya.

I els tècnics van dir que mai cap particular havia donat una col·lecció tan ben ordenada!

Ja venia de casa o van fer la feina abans de la donació?

Ui, nosaltres vivim en un pis molt petit, després de tants anys la casa estava atapeïda de capses i carpetes amb material per tots els racons: sota el llit, dalt dels armaris… Quan vam decidir donar-ho, el meu home, el Joan, va ser l’encarregat de classificar-ho tot. Jo ja no puc, entre el càncer i l’accident de moto (la van atropellar a Barcelona) he perdut molta visió.

Què va sentir?

Entre agraïment i alleujament [riu]. Ara si vull veure els meus propis dibuixos he de demanar permís i m’he de posar guants blancs per no fer-los malbé.