Carles Quílez: "He vist més maldat en la mirada d'alguns polítics que en la de molts atracadors"

Abans de començar demana que en la transcripció, si diu que un personatge és un “fill de puta”, no hi posem “cabró” per amorosir l’entrevista. Comença fort, després mesura les paraules sense dir-ne cap de malsonant.

Fer crònica negra, narrar els fets més miserables de la nostra societat, acaba modulant el caràcter?

Amb el pas del temps t’adones que una mica sí, però no en el sentit de fer-te una persona més pessimista, com moltes vegades es pot pensar. En aquest món tan caòtic, si existeix una secció en la qual sobrevisqui el periodisme autèntic és la de successos. En la crònica negra les coses encara succeeixen de manera espontània i el poder polític i mediàtic no ho pot manipular a curt termini. En aquest temps és quan nosaltres podem treballar de manera sincera i responsable. Són els únics que mantenim la bandera de l’ofici.

També són, per contra, els casos que més criden l’atenció del periodisme morbós.

En aquest sentit distingiria la televisió de la resta de mitjans. I de la mateixa televisió, els programes decents dels indecents. Recordo que anys enrere cobria el judici del cas Permanyer, la mort violenta d’una advocada de Barcelona. Un presentador de televisió em va oferir el telèfon d’una de les filles per si volia entrevistar-la. No era que em pogués aportar noves dades, senzillament “era la que més bé plorava”. Aquest no és el meu criteri a l’hora de valorar testimonis.

Ja en les seues novel·les deixa clar que les mateixes estructures del sistema no queden exemptes de corrupció i delinqüència.

He vist més maldat en la mirada d’alguns polítics que en molts atracadors.

I la sap reconèixer en persones que oficialment i públicament són impol·lutes?

Realment no perquè em podria equivocar. Tinc les meues fílies i fòbies, com tothom, i això condiciona els meus judicis.

Has arribat a sentir empatia per cap criminal?

He arribat a entendre per què han fet algunes coses. Justificar mai, però comprendre sempre. El periodista ha de ser capaç d’entendre per què passen les coses. Tinc amics que ho estan pagant per haver comès delictes injustificables i no poso en dubte que hagin d’estar a la presó. Al mateix temps penso que jo vaig créixer en un entorn confortable, el meu pare era professor de literatura i la meua mare es preocupava pels seus fills. Hauria arribat a la universitat i a fer carrera com a periodista si la meua mare hagués estat prostituta i el meu pare s’hagués dedicat a atracar bancs? La societat ens corromp.

I el poder?

Absolutament, quan la gent toca poder és qüestió de temps que s’acabi corrompent.

Als països nòrdics i anglosaxons no és tan clar.

Menys, tenen més arrelada la responsabilitat pel bé comú. A les màquines expenedores de diaris, paguen l’euro i només s’emporta un exemplar. Aquí és impensable, potser jo tampoc no el pagaria.

Va treballar tres anys a l’Oficina Antifrau, què se sent quan s’està a l’altra banda de la notícia?

Va ser molt intensiu i interessant. La nostra feina era investigar polítics i per llei podíem treballar amb un cert grau d’invasió sobre ells. Vaig tenir l’oportunitat de veure amb més detall i nitidesa el tarannà pervers que tenen alguns polítics. De totes maneres, em quedo amb el periodisme perquè et dóna més llibertat.