Rosa Flores: "Moltes dones explotades sexualment no tenen el concepte de víctima integrat"

Ser víctima d’explotació sexual o laboral és alienació, vulneració de drets humans, viure coaccionat, amb por, fora d’un mateix. Espanya és el segon país d’Europa amb més volum i activitat de les xarxes d’explotació sexual i laboral i a Lleida es focalitza al centre històric. Actualment solament se’n detecta una de cada vint, segons va explicar Rosa Flores, responsable de la unitat estratègica de tràfic de Creu Roja Espanya a les jornades organitzades per la Paeria a mitjans d’abril.

És tràfic de blanques o de persones? 

El 1800 es va deixar de dir oficialment tràfic de blanques i es va canviar a persones. Parlem d’un delicte de delinqüència organitzada que vulnera els drets humans.

L’explotació sexual de persones.

No solament sexual. Hi ha explotació sexual, laboral i tràfic d’òrgans. Encara que del que més es parla, o el que té més visibilitat, és l’explotació sexual a dones. Que també n’hi ha a homes i nens. Els menors estan desprotegits , són pràcticament invisibles a la llei i les estructures de protecció de víctimes d’explotació. El sistema de protecció a la infància està enfocat a una societat amb drets, que no tenen allà on estan les organitzacions de tràfic de persones i d’on vénen principalment les persones explotades.

S’acumulen les preguntes en aquesta resposta. Anem a pams. Què es considera explotació laboral?

Pagar menys del que estableix el conveni. El problema a Espanya és que hi ha molta economia submergida i a més a més estem acostumats que existeixi la precarietat laboral. Per distingir-la de l’explotació ens hem de fer la pregunta: si aquella persona no estigués treballant allí, quina alternativa de vida tindria? Si la resposta és cap o pitjor, seria problable que fos víctima d’explotació laboral. Aquí a Lleida teniu el sector de la fruita on cal estar atents per evitar que es doni.

L’any passat hi va haver una revolta dels treballadors de la fruita al Baix Segre.

N’estic al corrent. Cal dir les coses pel seu nom, més enllà dels interessos econòmics que hi ha al darrere, que fa difícil qüestionar condicions laborals com algunes dels temporers de la fruita. En l’explotació laboral hi ha un ploblema, que també existeix a la sexual, i és que no hi ha concepte de víctima perquè és fàcil creure’s simplement protagonista de la precarietat.

Una víctima d’explotació sexual no sap que ho és?

Moltes dones vénen de països on no hi ha ni democràcia ni reconeixement de drets humans. Els principals països d’origen de les víctimes d’explotació sexual són Romania, Nigèria i la Xina.

Però Romania sí que té democràcia.

Sí, i això en part permet que els dos estats estableixin vincles i xarxes de protecció, però les dones romaneses, com la resta de les que t’he comentat, no tenen integrat el concepte de víctima. Això vol dir que, d’alguna manera, no es qüestionen que puguin denunciar el que els passa perquè és el que els toca viure per protegir, en molts casos, les seves famílies als països d’origen. És un procés d’alienació, perden la capacitat de decidir i pensar per si mateixes. Durant anys els diuen quan despertar-se, què menjar i fins i tot les calces que han de posar-se. Gairebé es podria dir que els roben la categoria de persona individual i responsable de si mateixes. He vist casos molt greus que, d’altra banda, posen de manifest les nostres limitacions. Hem de fer autocrítica.

Com ara quina?

Una vegada a Creu Roja Madrid ateníem una dona que havia sortit del circuit d’explotació sexual. Li vam donar un bitllet de tren i diners per poder-se dirigir a una altra ciutat on seguiríem acompanyant-la en el procés de restauració personal. Un cop a Atocha ens trucava desesperada perquè no sabia quin tren agafar. El que per a nosaltres era tan normal com preguntar a algú, per a ella no era ni una opció. No sabia què fer, no podia prendre cap mena de decisió per sortir-se’n perquè feia anys que no decidia ni quan es rentava les dents. Un altre cas, el d’una dona acollida en un dels nostres pisos que es va passar dos dies sense menjar. Jo li preguntava al tècnic per què i ell deia que no sortia de l’habitació. Resultava que esperava que li portessin el menjar o que li diguessin l’hora que havia de sortir de l’habitació. No menjava perquè no sabia que podia decidir menjar.

Moltes no creuen que les puguem ajudar perquè estan coaccionades i espantades amb màgia negra o vudú

I això com se supera?

Creant vincles. Crear un vincle entre el treballador de Creu Roja i la víctima d’explotació sexual o laboral és fonamental. Aconseguir-ho pot comportar anys. Per començar és difícil de detectar una víctima d’explotació sexual i laboral, no vénen a Creu Roja a demanar ajuda perquè, com et deia, molts cops no saben que són víctimes. S’hi atansen per qüestions col·laterals com ara aconseguir menjar o bolquers. Aleshores és quan el treballador de Creu Roja ha de saber observar. D’entrada no se li pot explicar a ella el que creiem, cal donar-li temps i a poc a poc anar despertant la seva consciència personal i individual, empoderant-la. Sovint s’allunyen un temps dels nostres serveis i més tard tornen. Quan faig formació als nostres tècnics sempre els dic que no han de jutjar-les ni pensar que són unes desagraïdes per desaparèixer mentre nosaltres estàvem treballant pel seu bé. Els cal comprensió, paciència i zero judicis.

Les víctimes de xarxes de tràfic de persones perden la capacitat de decidir, fins i tot, el que volen menjar i quan van al bany

Aquesta és una via de detecció, però n’hi ha més?

Al principi, quan vam començar a identificar les víctimes de tràfic de persones, parlem dels anys 90, passava a la frontera sud d’Espanya, a les pasteres. Des de Creu Roja vam començar a notar que hi havia incoherències en els relats de les històries personals de les dones i els nens que arribaven al nostre país. Resultava que no sabien a què venien ni per què, quan fins aleshores el relat sempre era que venien a reunir-se amb un familiar que ja havia vingut abans i que volien treballar i prosperar. Fins al 2007-2008 era un delicte no tipificat. Voldria aprofitar per fer una reclamació.

Endavant.

Caldria una llei integral contra el tràfic perquè no existeix un marc legal que reconegui la realitat social i, per tant, ens és més difícil ajudar les víctimes.

Quan les identifiquen, les treuen de l’organització?

No, molts cops han de tornar. Primer perquè nosaltres solament les podem ajudar a elles. Els nigerians i camerunesos amenacen de fer mal a les seves famílies si no paguen el deute. I, esclar, demanen garanties per als seus que no podem oferir. Val a dir que la protecció te l’has de creure i molts cops en el que més creuen és amb el poder del vudú i altres creences.

Parla del deute. És veritat que no l’acaben de pagar mai?

Sí que el salden però a preus molt alts i cada xarxa té el seu sistema. Generalment els deutes van entre els 20.000 i els 60.000 euros. Els de l’Est comencen per menys però tenen un sistema de multes i penalitzacions que fa que vagi augmentant els diners que deuen. Nigerians i camerunesos coaccionen més amb la família.