Manuel Campo Vidal: "La ciutadania té la necessitat que els polítics l'escoltin, i no ho fan"

Després de diversos intents fallits aconseguim connectar per telèfon. Manuel Campo Vidal és de Camporrells, a la comarca de Llitera, i no ha deixat mai d’anar-hi sempre que pot. Entretant passa moltes setmanes fora de casa, sobretot viatjant per Llatinoamèrica. Aprofitem que té una estona lliure durant un cicle de conferències per diferents universitats de la República Dominicana per parlar una estona de dos temes que l’apassionen: política i comunicació.

Al llarg de la seua carrera ha escrit sobre comunicació política i també ha trobat un públic entre els directius empresarials. En què s’assemblen la comunicació política i la corporativa?

L’essència és la mateixa, estem parlant de la capacitat de crear titulars i missatges susceptibles de quedar gravats en la memòria de la gent.

També estaríem parlant de fer els tuits perfectes?

Està molt bé ser enginyós en la publicació de tuits, però al darrere a vegades hi falta una bona argumentació, capacitat dialèctica per defensar-lo. Parlo de missatges que resumeixen una idea molt més elaborada. Les noves tecnologies són eines molt potents, hem de saber fer-les servir per no perdre el context, perquè el nostre missatge no quedi com una anècdota graciosa.

Els polítics d’avui en dia estan més pendents de les xarxes i el moment que no pas de fer una aposta comunicativa de fons? Perden el context?

La veritat és que no estem en un bon moment polític. Hi ha una certa tendència al bloqueig a causa d’aquest empat infinit entre les esquerres i les dretes a nivell espanyol i les forces nacionalistes i no nacionalistes a Catalunya. La idea és que una bona comunicació pot ajudar a desbloquejar aquesta situació, que tots els actors s’asseguin a participar d’unes regles de joc diferents.

Quan parlem d’aprendre a comunicar molta gent pensa en com transmetre les seues idees. Una lectura unidireccional de l’emissor al receptor.

Aquest és un dels principals problemes. El més important és saber escoltar, i en aquest país és el gran absent. Els polítics han perdut la capacitat d’escoltar la ciutadania. Barack Obama sabia escoltar. El famós yes we can, nosaltres podem, el va treure d’una senyora que li va dir pel carrer.

La majoria dels partits gasten molts diners a fer enquestes internes sobre intencions de vot. De què els serveixen?

Això és com les enquestes de les audiències de la televisió. Són exhaustives, et diuen en cada moment quin tipus de gent t’està mirant: edat, sexe, lloc de residència, nivell d’estudis... Coneixen l’audiència, però no l’escolten. Hi ha una necessitat creixent per part de la ciutadania perquè els polítics ens escoltin.

I què pensa que vol la gent?

Hi ha una demanda que el debat polític sigui més clar i sincer, que els líders tinguin la capacitat de ser transparents i alhora d’arribar a acords que no siguin de pur tacticisme partidista.

En el mapa polaritzat que dibuixava, quin paper hi juguen els mitjans de comunicació?

En general han optat per una política de trinxera, sobretot arran de la crisi. Malgrat tot no perdo l’esperança que el periodisme recuperi el seu paper de referent a l’hora de ser honestos i crítics.