Mario Gas: "El dia que penses que ja no pots aprendre res és quan ja et pots retirar"

Porta una col·lecció de poetes a la maleta, al cor i a la memòria. Són els seus imprescindibles, els que encara són capaços de commoure’l. Mario Gas va presenar al CaixaForum de Lleida el petit espectacle titulat Els meus poetes, “una lectura interpretada, no diria un recital, d’alguns poemes que m’han acompanyat en moments de sensibilitat de la meua vida. El bolo no és mai el mateix, els poetes i els poemes varien segons el dia i l’auditori, no sempre faig el mateix”.

Quins han estat els escollits per a una ciutat com Lleida?

Havia pensat en Salvat-Papasseit, Pere Quart i Miquel Martí Pol. De la generació dels cinquanta també José Agustín Goytisolo o Gil de Biedma. Sempre m’agrada acabar amb algunes peces de Fernando Fernán Gómez, que tenia una faceta de poeta molt interessant.

Una selecció molt polititzada.

Celaya deia que “la poesia es un arma cargada de futuro”, i això no ho hem d’oblidar mai. És l’expressió més concreta dels sentiments íntims i tot el que fa referència a l’experiència humana i l’existència, l’amor, la mort, la por, l’alegria i també el moment polític que estàs vivint. En front de la novel·la o l’assaig, la poesia expressa moltes coses subtils amb poques paraules, amb dues línies pots estar pensant dues hores. La poesia té una musicalitat especial, una cosa misteriosa sobre la vida.

Quants anys fa que es dedica a les arts escèniques?

Vaig néixer el 1947 en una família d’actors: tota la vida.

Amb tot aquest temps dedicat a les arts escèniques, a parlar dels grans temes de l’existència, no té la sensació d’haver descobert alguna cosa d’aquest misteri?

N’hi ha que no es poden conèixer mai, hi ha oficis que no s’acaben de dominar mai. Això és el que ens porta a la curiositat, a intentar cercar el coneixement perfecte i saber que no ho aconseguiràs mai. Encara que sembli un tòpic, com més saps és veritat que més t’adones que no saps res. Sempre has de tenir la sensació d’estar començant, d’aprendre, d’enfrontar-te a reptes nous, de ser permeable i deixar-te penetrar per noves sensacions.

La curiositat és aquell instint que els artistes conserven de quan encara eren infants i no es resignaven a entendre com funcionava el món?

Picasso deia que li havia costat tota una vida arribar a ser nen en la seua expressió artística. Tampoc no es tracta de ser un pedant que fa veure que és un ingenu. És veritat que amb els anys vas adquirint una experiència i domines el teu mètode. Primer has de conèixer l’ofici i respectar-lo, després potser arriba l’art. Nosaltres som artesans, has de ser humil i alhora decidit. El dia que penses que ja no tens res per aprendre és quan ja et pots retirar. Quan penses que res del que fas és millorable és que no tens absolutament res a dir, ja no permetràs que la realitat et penetri, ja no seràs flexible per sentir idees o sensacions sobre la humanitat i la nostra existència que et facin dubtar, que et puguin commoure i fer pensar.

Va molt al teatre i al cinema?

Bastant, penso que sóc un dels directors que van més al teatre. Respecte al cinema, potser ara el miro més a casa que no pas a les sales.

Quan és espectador, com es manté aquest equilibri entre deixar-se soprendre i la mirada del professional?

No hi ha res fàcil de mantenir, has d’anar en compte. Per veure les obres dels altres has de tenir una bona dosi de generositat i aplacar el teu ego, sinó podries caure en la banalitat de creure que tu ho faries millor. Vull pensar que sóc un bon espectador de teatre i cinema, m’agrada veure coses noves, allò que és contemporani. No per la seua modernitat conjuntural sinó per l’essència del que està transmetent.

Què recomanaria de les noves companyies i dramatúrgies?

No diré noms perquè aleshores es podrien enfadar els que no recomano. Només diré que hi ha molt talent al teatre català i espanyol, que hi ha unes dramatúrgies que impacten, que hi ha professionals que ho fan molt bé. El que no m’agrada és que l’estatus imperant facilita la precipitació, la pseudomodernitat i a vegades la banalitat pensant que s’estan descobrint coses que ja fa molts anys que estan descobertes. Això és un perill en el qual poden caure totes les generacions.

Són temps convulsos. Com podem viure el teatre com un espai per fomentar la reflexió i alhora esdevingui un lloc de distracció?

El teatre és la petita tribu, el grup que s’asseu al voltant del foc i calma les ànimes, encara que sigui amb històries dures. Jo l’entenc com un compromís artístic, existencial i ideològic –que no partidista–, espiritual també. Això no vol dir que sigui un teatre dur i espès, qualsevol gènere és vàlid per expressar aquest compromís: comèdia, drama, performance, tragicomèdia… El teatre que fa avançar la societat és aquest lloc on ens reunim i plantegem preguntes i no s’ofereixen respostes. Aquestes vindran després. A grans trets, hi ha dos tipus de teatre que m’interessa: l’home enfrontat a si mateix, a la seua solitud; i l’home enfrontat al seu voltant, a la societat en què viu. D’aquí neix el teatre íntim i existencial i el teatre polític. Això no es pot defugir, facis el que facis. Després hi ha un teatre més astracanat, que potser està bé si no depèn d’una lògica botiguera, d’invertir poc i guanyar molt, que pren l’espectador per una persona de baixos instints mentals, una oferta que només et dóna llenya perquè et diverteixis amb coses poc interessants. El teatre polític és el gran teatre del món, ja des dels grecs.

No interpel·la un públic que ja està convençut?

Normalment sí. Ara estem en una època una mica adotzenada, ens ho empassem tot. Som una mica moderns, una mica clàssics… A finals del XIX la gent era molt expressiva al teatre, es deixava sorprendre i això permetia avançar de veritat. Fins ara les coses noves sempre produïen una alteració als sentits, el cor o la intel·ligència. Després el temps les posava al seu lloc. Ara la gent s’estima més escoltar una música que sap que li dóna plaer que no pas arriscar. Tampoc no hi ha normes ni patrons perquè a vegades allò que és molt nou és conjuntural i desapareix amb el temps, i després hi ha coses noves que descol·loquen al principi i que amb el temps es converteixen en un patrimoni important de les emocions i les sensacions de l’esser humà i les col·lectivitats.

El refugi dels mediocres, creure que són uns genis incompresos pels seus contemporanis.

Però als genis el temps els posa al seu lloc. En aquesta professió tu pots creure que et pots tirar trenta anys sense sortir-te’n i creure que ets boníssim. Això no passa en els altres, un fuster no es pot passar una vida fent mobles disfuncionals sense adonar-se que no té fusta. Un ha de veure quan no té res a dir ni ho fa bé. Has de ser valent per acceptar-ho i dedicar-te a una altra cosa. La vida és molt important, no cal malgastar-la fent malbé un ofici.