Albano Dante Fachin: "Un diputat pot cobrar 7.500 euros al mes i això explica moltes decisions"

Argentí de la Patagònia, Albano Dante Fachin Pozzi arriba a Catalunya l’any olímpic de 1992, a punt de complir els 16 anys. És un defensor de la immersió lingüística que li va permetre incorporar-se a l’educació en català a l’institut Sa Palomera de Blanes. Després va seguir estudis de Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona. Catalunya el va conèixer quan, amb al seva companya Marta Sibina, van convertir la revista local Cafè amb llet en portaveu de la crítica a les polítiques del departament de Salut del govern d’Artur Mas, dirigit per Boi Ruiz. Es vincula a Procés Constituent, el moviment liderat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveras, i després del 15-M veu una esperança de canvi a Podem. Escollit a les primàries d’aquest moviment a Catalunya, el representarà dins de les llistes de Catalunya Sí Que Es Pot en les eleccions del 27 de setembre de 2015 i serà diputat durant dos anys. El seu terreny és l’activisme, i aquí ha tornat.

Va quedar escarmentat de la política?

No me’n penedeixo. Haver estat allà et permet entendre els mecanismes de les institucions. I també els seus límits, que moltes vegades perceps però que no veus fins que no hi ets. Les institucions tenen moltes limitacions, i ara ho estem comprovant. Quan tornes a ser fora et preguntes què hem de fer, des de l’activisme o la ciutadania, per relacionar-nos amb aquesta realitat.

En el seu cas, potser va ser més evident per la disparitat del grup parlamentari on estava...

Sí, no només hi érem els nous, sinó que convivíem amb gent que sí que tenia una llarga trajectòria, i això va formar part de les friccions.

Segur que més d’un partit li va oferir formar part de les llistes del 21-D. Per què no ho va acceptar?

Més que oferiments concrets a mi, sí que vam seure amb ERC, amb la CUP i amb Procés Constituent.

I per què no van poder arribar a acords?

La manca de temps ens va impedir aprofundir en els debats i dibuixar acords polítics. Si una cosa vaig aprendre de la legislatura anterior va ser que el pas personal d’estar en política és important, però que això ha d’estar lligat a un pla compartit. Jo podia anar a unes llistes i convertir-me en diputat... però en diputat de què? Un dels problemes que vaig viure en el meu grup parlamentari era la falta d’una estratègia política treballada. I algunes vegades veus també que els interessos personals dels diputats passen per sobre de les estratègies polítiques. No ho dic com una crítica, sinó com una constatació.

És un dels problemes de convertir-se en polític professional?

Ser diputat et dóna rellevància, un sou, un cert reconeixement social... Per això és tan important la rotació a les llistes, que la CUP ha treballat a fons, i que en algun cas puc arribar a trobar excessiva. Però a l’altre extrem hi ha persones que fa trenta anys que salten d’un lloc a l’altre. Un diputat pot arribar a cobrar 7.500 euros al mes, tot i que nosaltres teníem una limitació a 2.000. I quan t’acostumes a viure amb 7.500, com tornes enrere? A quin altre lloc te’ls paguen? Aquests detalls expliquen moltes decisions.

Què va canviar en aquest país després de l’1 d’octubre?

Tothom va sentir que el dia 1 d’octubre –i el dia 3 també– estava passant alguna cosa que no havia vist en tota la seva vida. Fins a l’1 d’octubre, se’ns presentava un discurs independentista i un de no independentista. Però aquest dia passa una cosa que no cabia en cap dels dos relats. Hi ha la repressió brutal, que pocs esperàvem. Però hi ha també la gent que va a votar no. I algunes d’aquestes persones, no només van votar, sinó que van obrir col·legis. Insisteixo: això no cap en el relat del 155 ni el de l’independentisme, però tampoc en gran part del relat dels Comuns, o de Podem a nivell d’estat.

Aquí és on topa amb la direcció del partit de Pablo Iglesias?

La nostra militància a Catalunya deia que havíem de participar en l’1 d’octubre, i Pablo Iglesias, que “si yo fuera catalán no votaría”.

Tornem a l’1-O. Quina transcendència té?

El filòsof francès Alain Badiou parla d’esdeveniments en diferents societats i al llarg de la història, en què succeeixen coses que no caben en cap esquema previ. I com ho fem per estar a l’alçada d’això? Badiou diu que, com que el canvi és tan profund, el nou relat que s’ha de construir a partir d’aquest moment requereix temps, i debat. Aquí s’està forjant una cosa molt perillosa per a l’establishment. Fixi’s: quan surt el rei Felip VI?

El 3 d’octubre, al final de la jornada de vaga general, o d’aturada de país, diguem-ne com vulguem.

Exacte, no surt el dia que s’aproven lleis al Parlament, ni quan s’anuncia el referèndum, ni tan sols el mateix dia 1 d’octubre. Surt el dia 3, perquè als carrers s’està veient quelcom que no encaixa amb l’estratègia que l’Estat tenia prevista. Una estratègia que passava per dir que són quatre independentistes...

L’articulació política d’un moviment social també es va plantejar a partir del 15-M.

El 15-M va ser un moment com aquest, en què ens vam preguntar què estava passant. Allà confluïa un munt de gent que ho posava tot en qüestió, començant pel bipartidisme a Espanya.

I al cap de pocs dies, el PP torna a guanyar les eleccions!

Cert. I es crea una sensació de desassossec entre aquells que s’havien mobilitzat. Havia servit de res, tot allò? Però això ens serveix per a l’1-O: no esperem que un canvi de tan calat tingui una correlació política en dos mesos. És més profund. Aquests dies vaig a fer moltes xerrades, i veig angoixa: si l’angoixa es transforma en frustració, serà una oportunitat perduda. És tan gran el que vam fer que cal persistir molt. I ser conscient que no ho resoldrem ràpid. Torno a Badiou; si hi ha compromís per part de la gent que ha protagonitzat els esdeveniments, el canvi és inexorable.

Però la política és voluble...

El que diferencia aquests grans moments és justament això, que la gent té una experiència política sense intermediaris. No es basa en el discurs d’un líder. I això no es pot canviar: qualsevol persona que hagi viscut l’1-O el tindrà present d’aquí a vint anys. Fins i tot si ara tots els partits independentistes es posessin d’acord per dir que tot era una broma o una mentida, seria igual.

Se sent incòmode defensant Puigdemont, vostè que tant ha criticat Convergència i el PdCAT?

Podria estar cinc hores parlant de la quantitat de coses que no m’agraden del seu partit. Però que no hagi pogut ser president m’indigna a un nivell màxim. Què ens estan dient? Que s’ha suspès la democràcia? Bé, la democràcia està suspesa des que el Tribunal Constitucional es carrega un Estatut votat per la gent, ja ho sabem. I ho hem d’acceptar, això? Ja ens ocuparem de criticar-lo, si fa falta.