Marc Biosca: "Fins a la literatura de Moncada mai tanta gent de la Franja havia llegit en català"

Un dels primers aclariments que ha de fer Marc Biosca, quan parla de la biografia de Moncada, és que no té cap relació familiar amb Mercè Biosca, considerada una de les estudioses més importants de l’obra de l’autor mequinensà. Va trobar la seua complicitat, és clar, com també la de la família, d’antics companys de feina, d’amics, editors i de tothom que encara és viu i manté Moncada en la memòria. Per la seua qualitat i lucidesa hauria pogut fer-se un lloc entre els mediàtics durant els vuitanta, però va preferir mantenir-se al marge. Biosca es llença a escriure la biografia perquè “em sorprenia que un escriptor tan potent no tingués cap aproximació al que havia estat la seua vida”.

El llibre és un acostament molt curós a Moncada, gairebé caminant per la seua perifèria.

Vaig construir el meu propi guió. En els inicis em vaig centrar molt en el seu pas per l’editorial Montaner y Simón, més quan vaig descobrir la gent amb qui va contactar. Autors que venien de l’exili com Calders, Benguerel, Tísner o Joan Oliver. És una època molt interessant perquè ell viu en primera persona com es resituen aquests autors que vénen de l’exili i com es van construint els nous paràmetres de la cultura catalana.

Viu a Barcelona i centra la seua obra en Mequinensa i l’Ebre. Hi ha un sentiment de responsabilitat o deute amb el territori i la seua gent?

No ho sé, però és obvi que va actuar com si hi fos. Les seves expressions pictòriques, fotogràfiques, literàries i les poques incursions que podríem anomenar cròniques periodístiques; tot gira al voltant d’aquella terra i aquella gent. L’epicentre del sentit del seu món és aquest, i a partir d’aquí fa incursions a través de diferents expressions als elements que més li interessen.

Se’l coneix i reivindica prou des de la Franja?

Hi ha de tot, però fins a l’aparició de la seua literatura mai tanta gent havia llegit en català en aquelles terres. Les úniques propostes d’oblit o menyspreu que ha rebut provenen de grupuscles molt minoritaris.

El menyspreen per escriure en català. Després d’haver estudiat la seua vida, creus que mai es va plantejar fer carrera literària en castellà? Moncada creix durant el franquisme i va estudiar a Saragossa.

Ho va arribar a fer, en els seus inicis: unes poesies i una narració. Quan va tornar al poble, encara no amb 20 anys, i va començar a exercir de professor, va fer provatures en l’exercici literari en castellà, però no se’n sortia. No podia plasmar allò que pretenia perquè anava intrínsecament lligat a una llengua: tot el lèxic fluvial, per exemple. Amb la germana de Moncada vam arribar a pensar que potser Jesús va estirar la pintura perquè és una expressió que no necessita del llenguatge, fet que li facilitava superar la disjuntiva. Cal tenir en compte que no havia estudiat mai en català. De fet, quan torna de Saragossa ni sabia que aquesta llengua tingués una tradició literària sòlida. La veritat és que no hi havia gaires elements objectius per pensar que acabaria escrivint en català.

El punt d’inflexió és la mort del pare.

I el trasllat de la mare i la germana amb ell a Barcelona, aleshores decideix que vol escriure i que dedicarà tot el temps que pugui a fer-ho. Renuncia a la pintura i també a consolidar relacions de parella per aquest motiu. Moncada s’allunya volgudament del focus, fins i tot demana que li publiquin els llibres a la tardor per no haver de patir el Sant Jordi. Dibuixa una actitud paradoxal a l’època: probablement mai un autor tan valorat de les lletres catalanes havia fet uns esforços tan evidents per no participar en propostes col·lectives.