Francisco Montaña

La història està inspirada en fets reals, en un nen que Montaña va conèixer per casualitat i el va commoure de tal manera que no va tenir més remei que escriure-la.

Sobretot ha escrit literatura juvenil, què tenen els lectors primerencs en comparació amb els adults?

En principi són menys autònoms perquè sovint llegeixen el que els aconsellen els adults. Després tendeixena a ser més oberts, més influenciables; estan àvids per descobrir el món, de manera que la literatura ha de contribuir a una mirada sobre el món que posi de relleu coses i realitats que no sempre són accessibles.

A la vida real els protagonistes de No mengis capgrossos tindrien accés a la literatura?

Aquest és el drama de les societats extremament excloents com la nostra. La novel·la fixa la mirada en cinc germans que han de sobreviure en la pobresa perquè són orfes de mare i el pare no hi és.

La gana és un dels personatges del llibre.

De fet, és el personatge. Parla de com afecta els més vulnerables de la societat, que són els infants.

Els moments més durs s’han d’intuir, el lector ha d’anar lligant caps per construir la història.

Aquest és el propòsit. En el moment que consideres que el lector és actiu i intel·ligent també estàs adoptant una postura: el respectes, el tractes de tu a tu. L’autor no ha d’ensenyar sinó compartir, i aquesta diferència és important.

Hi ha un compromís social en el fet literari?

Absolutament. Ja en la manera de narrar hi ha la idea que les coses poden ser diferents, que hem de mirar d’una altra manera. Hem d’anar més enllà d’assenyalar la realitat, la literatura ha de fer vibrar i emocionar.

Ho fa sense sensacionalisme, tot i narrar un drama infantil en un món d’adults distòpic.

És un món en el qual és molt complicat trobar el teu lloc perquè la lluita per la vida quotidiana deforma la pròpia condició humana. En països com Colòmbia hi ha massa nens i nenes que no poden créixer en un entorn estable i protegit, és una realitat molt dura.

Colòmbia projecte una imatge molt violenta. Com viu i condiciona aquest tòpic a l’hora d’escriure?

No és que sigui mentida, sinó que la realitat sempre és molt més complexa que qualsevol enunciat sobre ella. Jo, sense anar més lluny, només he patit un robatori en una parada d’autobús. Malgrat tot, les xifres globals són esgarrifoses i per això existeix un debat sobre com es relaciona la realitat i la narració sobre aquesta. Precisament per això No comas renacuajos va més enllà de la crònica o la denúncia social per convertir-se en una història d’amor. Enmig del drama, la mort i la violència hi ha d’haver espai per a l’esperança i les ganes de viure.

Amb qui pensa quan escriu? Per a qui ho fa?

Suposo que sempre penses en un lector hipotètic que en el fons és un mateix. Som multidimensionals i escriure és una manera de conèixer i temptejar les diferents identitats i les pròpies. Jugar-hi.