Xavier Trias: “Ara sembla que tothom es vol presentar a l'alcaldia de Barcelona”

L’exprimer ministre francès Manuel Valls vol optar a l’alcaldia de Barcelona...

Ara sembla que tothom es vol presentar com a alcalde de Barcelona: Valls, Graupera... I és perquè veuen que l’alcaldessa està dèbil. Molta gent que em para pel carrer em diu que ens enyoren.

Però de l’enyorança no es viu, tal com van de ràpides les coses. Projecte de futur, també en tenen?

La ciutat necessita fer una aposta clara pel coneixement, per la creativitat i la innovació, per la cultura, pel benestar. Però, a més , creiem que es necessita crear activitat econòmica. Si l’atures perquè creus que és qüestió dels poderosos, és un error.

Que hi hagi tantes ganes de competir per l’alcaldia de Barcelona no hauria de reforçar la iniciativa de Jordi Graupera d’articular una llista unitària?

Tothom té dret a presentar els seus plantejaments. Però és necessari saber què vol fer. Graupera és algú que té grans idees, en una tertúlia. Però què farien en habitatge, per exemple? Ja no diguem el senyor Valls, que de la Barcelona actual no en sap res: quants anys fa que no viu a Barcelona? Es pot fer una candidatura transversal, sí, però de gent que conegui bé els problemes i tingui plantejaments clars sobre com cal resoldre’ls. No pot ser això de “voti’m a mi perquè sóc conegut, i després ja decidirem què fem”.

Un dels problemes serà articular majories, si es continua dibuixant un mapa polític tan atomitzat...

Jo sóc dels que crec que un alcalde ho ha de ser de tots. Sabent una cosa, això sí: que Barcelona és la capital d’una àrea metropolitana, i una gran ciutat del sud d’Europa, però també és la capital de Catalunya i de la catalanitat. I això no és qüestió de si l’alcalde és independentista o no. És bàsic, no hi pots renunciar.

Li sap greu no ser candidat?

És una decisió que he pres. Faré 72 anys. Un ha de saber ajudar a fer els relleus ben fets, en política.

Es retira?

No. Sóc aquí donant la cara i fent la feina.

Podríem dir que el seu llibre va del pujolisme a l’independentisme.

Entro en política l’any 1981, visc el traspàs de Sanitat... Espanya i Catalunya es transformen, però hi ha una cosa que no ha funcionat: l’encaix de Catalunya a l’Estat. El cop d’estat de Tejero n’és la prova: hi ha gent que decideix que no pot haver-hi disset models. I aquest grau elevat de dependència de Catalunya respecte a l’Estat ha arribat a ser molt humiliant.

El pujolisme va conviure amb aquesta situació fins al segon mandat d’Aznar.

El pujolisme afirmava que Catalunya és una nació, però al mateix temps es volia modernitzar Espanya. Pujol deia que era molt necessari que la dreta espanyola fes una aposta per la plurinacionalitat de l’Estat, però arriba a la conclusió que Aznar ens menysprea, que no entén res i es pensa que volem entrar al Govern de Madrid. Joan Antoni Samaranch m’havia dit que calia aconseguir el concert econòmic perquè si no la gent demanaria la independència.

En certa manera, ha passat això...

Quan es veu que la millora no és possible perquè ens retallen l’estatut, es va creant un estat d’indignació que provoca una reacció. La societat civil s’organitza i surt al carrer de manera festiva i reivindicativa.