Quim Masferrer: "Si a les vuit del matí em trobés un foraster amb una càmera no sé si hi parlaria"

Cinc temporades visitant pobles amb una furgoneta taronja i un micro l’han convertit en el visitant més cobejat de Catalunya: sortir al seu programa et situa al mapa. Darrere el personatge televisiu hi ha un actor tenaç que no ha deixat mai els escenaris. Aprofitem que va presentar la darrera Nit Cambra organitzada per la Cambra de Comerç de Lleida a la Llotja per parlar també de teatre, la seua passió. A dues hores de començar, Quim Masferrer no sembla excessivament nerviós. Enfrontar-se a un acte distès de la Cambra de Comerç de Lleida és més assequible que qualsevol dels monòlegs que fa per tancar cada capítol d’El foraster.

− Canvia la vida cinc anys com a líder d’audiència a la televisió?

Jo faig teatre i la tele és una arma perillosa: si tens èxit es pot notar amb un augment de taquilla, però també pot ser contraproduent perquè si no triomfes et ve a veure menys gent. En tot cas, El foraster és un fenomen estrany.

− Guanya audiència pràcticament sense tocar el format. 

Sí, perquè normalment els programes pateixen un desgast a mesura que avancen les temporades: l’espectador es cansa i vol canvis i s’esgoten les propostes. Aquest és un programa molt arriscat perquè, encara que preparem el terreny, a l’hora de la veritat vaig pel carrer i no sé qui em trobaré ni què em dirà. El monòleg final el fem un equip de guionistes, però el programa el fa la gent. És molt genuí i personal, però també és un format molt neguitós. No treballem amb personatges, treballem amb persones.

− Com a espectador tens la sensació que El foraster té molt de Quim Masferrer.

Havia fet de foraster abans de fer el programa. El meu pare ja ho era, quan anàvem de vacances s’aturava al primer pastor que trobava i s’hi estava mitja hora. M’agrada molt parlar amb la gent, potser vinc a Lleida i m’acaba interessant més la vida del guia que ensenya la Seu Vella que no pas el mateix monument. Aquesta passió és la base del programa, conèixer el paisatge humà d’un lloc determinat.

− A Catalunya pots canviar de registre dialectal i de paisatge gairebé d’un poble al següent.

La primera temporada teníem un realitzador argentí que no se’n sabia avenir, deia que al seu país hauries d’agafar avions i fer milers de quilòmetres per aconseguir la diversitat que trobes a Catalunya fent una hora de cotxe.

− En general, també defugiu els pobles més coneguts, els típics que semblen postals.

El paisatge no ha estat la nostra prioritat, sovint anem a pobles que no tenen ni tríptics turístics. Recordo que a Bràfim, acabàvem de començar a gravar i encara no s’havia emès cap capítol i al primer veí que vam trobar li vaig explicar què estàvem fent i em va dir: “T’has equivocat, aquí no hi ha res. Acabes de començar? Vés-te’n a un altre poble, la cagaràs.” Això ja em passava quan feia teatre, a la majoria de llocs sempre et deien dues coses com si fossin excepcionals: en aquest poble la gent és molt rara i en aquest poble la gent va tard. Catalunya és un país poc puntual, d’acord, però no poden ser rars tots alhora.

− La cua de pobles que demanen un foraster deu ser llarguíssima.

Això és una de les coses de les quals ens sentim més orgullosos. No entrevistem personatges sinó persones, i gràcies a la seua generositat surt el programa. El fet que molts pobles vulguin que hi anem és que hem fet bé la feina, si la gent sentís que ens en riem o que els tractem malament ens costaria molt trobar llocs on gravar.

− Ara que el programa és conegut, hi ha persones que construeixen personatges?

És un risc i forma part del joc. Rodem molt i no tothom que entrevisto surt al programa, ja sigui per temps o per la mateixa dramatúrgia del capítol, de la banda sonora. Nosaltres destaquem coses molt humanes, i una d’aquestes pot ser la sobreactuació. Una cosa que em feia por és que la gent es tanqués en banda i no m’expliqués res, una càmera espanta molt. Jo em llevo i surto al carrer del poble a les vuit del matí i em trobo un foraster amb una càmera i no sé si hi parlaria o l’engegaria a passeig. Però la gent té ganes d’explicar coses, fins i tot alguna vegada s’ha convertit en un motor i s’animen a confessar coses que fins aleshores no havien dit a ningú. Recordo la Cinteta i el Mi quelet de Benifallet, una parella extraordinària que tot sovint ballen Para que no me olvides de Lorenzo Santamaría al menjador de casa. Fins aleshores no ho sabia ningú.

− És que els del programa “sou molt bona gent”. 

La veritat és que la frase s’ha convertit en una marca, però és que dir “moltes gràcies” em feia mandra, ho trobava fred. Ho vaig improvisar al pilot que vam gravar a Espolla i ho vam deixar. Vol dir moltes coses, ser bona gent està carregat d’energia positiva.

− Connecta molt bé amb el públic en directe i això és un valor afegit, es nota que ve del teatre. Ara ha recuperat ‘Temps’, el monòleg d’una persona a qui només queden noranta minuts de vida.

Buscava un personatge lliure, que no estigués lligat a res i pogués dir el que volgués. Una persona en aquestes circumstàncies es pot desprendre de tot. Vivim en una època en què hi ha moltes injustícies i contradiccions, quan la vaig escriure hi havia uns motius com la crisi econòmica i ara n’hi ha uns altres com els presos polítics. A través d’un personatge així podia dir moltes coses i el format permet adaptar-la a cada moment.

− La dirigeix Ramon Fontserè.

L’havia escrit jo i la volia interpretar, per això tenia clar que m’havia de dirigir algú altre, per treure-li tot el suc. Vaig fer una llista de noms i el primer em va dir que sí. El Ramon va llegir-se el guió i em va dir: “Comencem ja i assajarem a la cúpula d’Els Joglars.”

− Es coneixien? 

De fa molts anys. Jo vaig descobrir el teatre amb Els Joglars, com a espectador. Recordo veure El Nacional i pensar que el teatre podia ser una feina. Aleshores estudiava Turisme i dubtava si anar a l’Institut del Teatre. El protagonista era Don José , l’antic acomodador que vol reobrir el Teatre Nacional i agafa indigents del carrer perquè no són actors aviciats pels mètodes d’una carrera, són lliures.

- I va decidir fer teatre en lloc d’estudiar teatre.

Aprendre a força de treballar. Ja tenia una companyia i vaig voler seguir aquest punt inconformista i rebel que tenia Els Joglars. En aquest sentit, Boadella és el meu referent. És una persona amb qui comparteixo molt poques coses ideològicament parlant i, en canvi, tinc una gran admiració cap a la seua feina. És un dels millors directors d’escena que hi ha. És un dels grans referents de casa nostra. És un autèntic comediant, porta la provocació fins a un límit que costa d’entendre. El que tinc clar és que no deixaré d’anar a veure un espectacle d’Els Joglars perquè el seu creador sigui el president de Tabàrnia. No sóc tan burro. És com negar que Ronaldo és bo perquè és del Madrid.