Sergi Vicente: “La Xina va sortir reforçada de la crisi, s'han convertit en els garants de la globalització”

El dia que fem aquesta entrevista repasso les notícies, a veure què diem de la Xina. Primer de tot, la guerra comercial amb els Estats Units: Trump vol imposar aranzels als productes xinesos.

Els americans poden sostenir aquest conflicte amb un país que els presta diners en grans quantitats des de fa anys?

Ens pensem que Trump és imprevisible i no ho és; és molt previsible. Va fer campanya basant-se en això. Però jo sóc dels que pensen que la broma li pot sortir cara: li pot donar popularitat i rendiment electoral, però no podem oblidar que gran part dels productes que consumim a Occident es fabriquen a la Xina. I com va dir Hillary Clinton, al teu banquer no li pots donar lliçons sobre què ha de fer.

En un món global, tot està massa connectat: si penalitzes per una banda, et retornarà per una altra. I els Estats Units potser no han calculat un altre factor: la Xina ja no és, només, la gran fàbrica. Ara és una potència tecnològica i s’ha assegurat l’accés a recursos estratègics en el món actual.

Quins són aquests recursos, que ens tenen a tots plegats a les seves mans?

Les anomenades terres rares, recursos minerals fonamentals per a cotxes elèctrics, telecomunicacions o, fins i tot, armament. La Xina té un gran control sobre aquest mercat. Però qui diu això diu també els cereals, o l’energia. La Xina fa bé dues coses: no posar tots els ous al mateix cistell i planificar a llarg termini.

Comprar quan tot és barat, i després vendre al millor preu. De la crisi en van sortir reforçats, a diferència dels Estats Units. Davant d’un Trump proteccionista, ells s’estan convertint en garants de la globalització.

Els xinesos valoren aquest progrés material fins al punt d’ oblidar la manca de llibertats?

No vol dir que no hi hagi gent crítica. És un país molt gran. Però també relativitzen, si els abusos o la corrupció no els toquen directament. I el relativisme condueix al conformisme aquell de “no em ficaré en problemes”. Això ens sorprèn perquè no tenim perspectiva: ells no han tingut mai democràcia. I a més, cada vegada tenen més espais lliures en el seu dia a dia.

Però no hi ha debat polític ni premsa lliure.

No parlo d’això, de llibertat d’expressió com l’entenem nosaltres. Parlo de fer coses, de poder viatjar. Fins i tot un cert debat als mitjans i les xarxes sobre allò que preocupa la gent. El govern censura allò que pot afectar directament la seva legitimitat, i aleshores ho talla d’arrel. Però saben que han de deixar vàlvules d’escapament.

Corea del Nord talla internet. La Xina, no: crea alternatives, les seves pròpies xarxes socials... Si tens un altre Twitter, no trobes a faltar l’original, oi?

En alguns casos, les seves xarxes són tan potents que passen la mà per la cara a les nostres. Aquí tenim el Whatsapp, però és molt precari comparat amb el Weixin d’ells. Permet pagar amb el mòbil a tot arreu: ni cash , ni comptabilitat, ni bancs...

Abans ho deia vostè: s’està convertint en un gegant tecnològic?

La internacionalització de les marques xineses ja és una realitat: cotxes, telefonia, electrodomèstics... És el que havia de passar: ho van fer abans el Japó, Corea del Sud o Taiwan. La Xina, necessàriament, havia d’arribar al lloc que li pertoca com a potència. En termes històrics, només hi ha hagut un parèntesi d’uns 150 anys en què no ho ha estat.

La seva estructura econòmica està canviant per identificar quins són els nous factors de creixement. Va agafar el tren de la industrialització i ens passa al davant.

Quines raons expliquen que vagi tan ràpid?

Planificació: es diu “anem cap aquí” i s’hi va, no es discutiran entre partits. És trist que un sistema autoritari pugui planificar millor que nosaltres, que ens barallem tant fins i tot per qüestions que haurien de ser estratègiques. Òbviament, jo preferiria que això passés en un règim democràtic.

L’actual cúpula és la que més clar ha tingut aquest rumb?

Tots han fet el seu paper. Primer, des de Deng Xiaoping, l’obertura del mercat. Jiang Zemin es va passar de la ratlla. Hu Jintao va intentar corregir els excessos per guanyar estabilitat social. I un cop fet això, Xi Jinping marca l’objectiu de convertir-se en superpotència política, econòmica, militar i cultural.

Un creixement com el de la Xina per força ha de tibar les costures: corrupció, desigualtats, contaminació...

El relat que hem tingut sol ser l’invers: que malament que ho fan, quants problemes... Però també hi ha el relat que explica que en un país tan complex és inevitable que passi tot això. La percepció de la gent és positiva, però s’han comès grans abusos amb l’excusa del creixement.

Hi ha moltíssima corrupció i abusos de poder. Personalment, no vull ni justificar ni criticar la Xina, no tinc cap agenda. Només explico el que crec que he vist: una tendència a recuperar el lloc històric que creuen que tenen en el món, perquè ells són etnocèntrics. I ho han fet amb un sistema que és una evolució del que ja tenien. El Partit Comunista s’ha anat adaptant a l’economia de mercat, amb correccions. Jo he viscut aquest moment, el de pagar la factura del creixement. A molt xinesos els veig orgullosos del que està fent el seu país.

No podem entendre això sense haver entès primer la seva capacitat de sacrifici, de posar l’individu darrere del col·lectiu?

Tota la cultura de l’Àsia oriental és així, amb règims polítics diferents. Hi ha la consciència que cal fer les coses en grup perquè surtin bé. I per això tenen més capacitat de coordinació. Fixi’s que això passa a Corea del Nord amb la dictadura comunista o Corea del Sud, democràtic però governat per les grans corporacions.

Tot això és molt de Confuci. Ara bé, no pensi que per això no tenen aspiracions individuals: una bona educació per als seus fills, una bona jubilació per als seus pares, propietats per tenir estabilitat i diners per viatjar.

Decideix deixar la Xina en el moment en què veu que el controlen massa de prop i no podrà fer la seva feina?

Com més temps em quedo allà –i tenint família xinesa amb nens nascuts allà– menys em ve de gust que la meva vida familiar els acabi comprometent.

Com més arrels hi faig, menys capacitat em sento per ser absolutament neutral, també. El control no m’ha espantat mai, no he renunciat mai a fer bé la meva feina, però comença a cansar-me que sigui sempre el mateix. I un altre element: la qualitat de vida.

Als meus fills no els vull deixar el llegat de la contaminació, la inseguretat alimentària, la manca d’esperit crític en l’educació... i que creixin en una societat on veig una manca de valors important. Finalment, hi ha la motivació professional: em veig amortitzat com a corresponsal.