Marta Infante: “A les mezzos sempre ens toca fer el paper de dolentes, grans i lletges”

Riallera, extravertida i entusiasta. Segur que Marta Infante té defectes, com qualsevol, però aquesta és la primera impressió que transmet. És considerada una de les mezzosopranos més solvents del país i a poc a poc s’està fent un lloc en el món de l’òpera a nivell internacional. Després de més vint anys rondant per mig Europa, ha decidit tornar a Lleida per establir-hi el camp base familiar. Aprofitem una pausa entre mudança i gira per seure al pati de butaques de l’Auditori i fer un repàs a la seua trajectòria i una mirada al futur.

Què pensa quan és en aquest auditori?

Sempre és un plaer tornar a Lleida, és casa meua i és on m’he format. La directora, per exemple, va ser professora de piano i hi mantinc una bona amistat. És un honor cantar a casa, i fer-ho en aquest auditori és magnífic. No és dels més grans, però és dels millors d’Espanya. Sona molt bé i és una pena que costi d’omplir. Falta afició.

La música clàssica i l’òpera no són realment gaire populars.

No es tracta d’un problema només de Lleida: a Catalunya i a la resta d’Espanya la mitjana d’edat del públic és alta. S’ha de treballar per acostar aquesta música a la gent jove i obrir el ventall de gent que se senti atreta per aquesta música. Aquí encara hi ha la sensació que és elitista, que cal tenir un cert estatus social per poder-la gaudir. Aquesta imatge que als concerts s’ha d’anar molt mudat o que cal ser un expert per poder-ne gaudir són idees i prejudicis que no ajuden a crear afició. Hem de trencar els protocols i ser més espontanis. Tampoc no cal arribar als extrems del Teatro Real de Madrid, on la gent crida i xiula fins a uns nivells que em semblen molt bèsties i que a vegades interrompen la funció, però sí que hem d’aprendre a relaxar-nos una mica i fer-ho amè.

Quan diu “aquí”, amb quin “allà” ho compara?

Sobretot amb Txèquia, que és on vaig estudiar i on vaig viure els vuit anys més intensos de la meua vida. Hi estic molt vinculada i hi viatjo sovint, també perquè el meu home és txec. Allà programen molt més que no pas aquí i sempre s’omplen les sales. No sempre són concerts d’alta volada, també hi ha els de les escoles de música o els infantils. La música és una afició molt estesa entre la població, qualsevol et pot sorprendre tocant un instrument a un nivell altíssim. Aquí potser comencem ara a moure’ns, però la música sempre ha estat una matèria menor.

Amb divuit anys decideix anar-se’n a més de dos mil quilòmetres per estudiar cant.

Quan en tenia quinze em vaig apuntar a un curs que organitzava l’Orfeó a la Caparrella, on vaig decidir decantar-me cap al cant. Hi havia uns txecs i em va fascinar la seua manera de viure i entendre la música. Quan després de la selectivitat havia d’escollir els meus estudis, un amic violinista que ja hi estudiava, l’Eduard Garcia, me’n va parlar molt bé i vaig contactar per fer les proves d’accés. Els pares em van animar pensant que no aprovaria, però després no hi van posar cap impediment. Era el 1994, vivia a la ciutat d’Ostrava i parlava amb els meus pares quinze minuts cada diumenge a la tarda. Els primers mesos van ser molt durs.

Feia pocs anys que havia caigut el mur de Berlín, la disciplina a l’escola mantenia l’esperit estricte del sistema soviètic? 

Els instrumentistes penso que potser ho passaven una mica malament, recordo que tocaven moltes hores seguides. A mi em van donar moltes facilitats per adaptar-me durant el primer any: em van ajornar les teòriques un curs i em van posar una professora especial per adaptar-me a l’idioma. El trauma va venir quan, a segon, la professora va dir que la meua veu apuntava que seria més greu del que em pensava. Aleshores vaig tenir un disgust, tothom vol ser soprano perquè, generalment, tenen els papers més bonics. Són les nenes maques a les quals els passen coses bones.

Finalment s’ha convertit en una de les mezzos amb més projecció internacional. Tampoc no està malament. 

Ara estic molt contenta i no ho canviaria. A les mezzos sempre ens toca fer de dolentes, grans i lletges; però també tenim més recorregut i estem més buscades perquè n’hi ha menys. Originalment eren papers que feien els castrati , ara la competència natural per a segons quins papers d’òperes barroques són els contratenors. Aquest estiu vaig fer de Clitemnestra, la mezzosoprano de l’òpera Elektra de Strauss, un dels personatges més difícils. Generalment el canten dones de seixanta o setanta anys. Tenia molta por, però el director em va dir que havia estat magnífica i que seria un paper que podria cantar molts anys.

Ha tornat a Lleida després de mitja vida fora. Ara és el seu camp base des del qual sortir de gira. S’hi veu, cantant fins al final?

Sí, però escollint molt bé els papers i les condicions. El ritme d’algunes gires és molt bèstia, he fet coses que ara no aguantaria, però estic començant a fer-me un lloc en el món de l’òpera i m’agrada, la idea és poder triar bé els papers, poder escollir i saber dir que no a les feines que impliquen un sobreesforç innecessari. Ara sóc mare i tampoc no vull passar gaire temps fora de casa. Aquí s’hi està molt bé, he viscut en ciutats grans molt temps i Lleida em transmet aquella tranquil·litat que no podia sentir a Madrid. La idea és també dedicar-me a la formació, una feina molt bonica de la qual també s’aprèn molt. M’ha sorprès gratament descobrir que fer classes m’agrada, que és molt exigent i que em permet millorar.

Aquesta ha estat una constant en la seua carrera, progressar. Abans dels trenta anys va renunciar a una plaça al Cor Nacional d’Espanya per fer de solista.

Havia tret plaça en tornar de Txèquia i s’hi estava molt bé. No és fàcil entrar-hi, i una vegada a dins tens un bon sou per treballar tres hores al dia. Allà vaig descobrir que en un cor pots desafinar o badallar un moment i no passa res, però que la solista ha d’estar impecable. Vaig descobrir que volia ser solista i un dia es va fer evident que era incompatible el cor amb la carrera que estava construint.

Cantar sola, assumir tota la responsabilitat del repertori. 

Era el que tenia ganes de fer, és un repte. A vegades sóc més conscient del que suposa quan estic de públic que no pas quan sóc a l’escenari. Aleshores estic molt concentrada perquè tot ha de sortir perfecte. És una feina molt exigent i al davant tens molta gent que t’està mirant i analitzant. No et pots permetre cap errada. M’he dedicat molts anys als repertoris barrocs, que feien moltes peces pensades per a mezzosopranos.

En italià?

Generalment, però també molt en alemany. En txec també he cantat perquè tradueixen els llibrets per acostar-los a la gent. Al principi pensava que era un sacrilegi, ara em sembla que és necessari per trencar les barreres que comentàvem abans. La gent ha de saber de què va la peça que estàs cantant. Això l’apropa a la música, la fa transparent i és més fàcil estimar-la.