Manuel Valdivieso: “Des del punt de vista musical la JONC ha estat una revolució”

Hi ha números que es presten a les celebracions més que no pas d’altres. Els vint-i-cinc anys sempre suposen una data assenyalada, una bona excusa per repassar trajectòries i mirar el futur. Manuel Valdivieso condueix la direcció artística de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i està vinculat al projecte des de molt abans que comencés a caminar. Ha vist com evolucionava i és una de les veus més sòlides per parlar-ne.

En un quart de segle el país ha canviat molt des del punt de vista musical, quina valoració en fa?

A les primeres proves que es van fer per la JONC es van presentar un centenar de persones d’uns vint anys. Ara hem multiplicant per set el número de candidats i rebaixat la mitjana d’edat, tant dels alevins com dels juvenils.

En els conservatoris del país, hi ha molts professors que havien passat per la JONC, i que aporten la seva visió del que és la música orquestral, del que cal ensenyar als conservatoris.

Ha canviat, la manera d’ensenyar i allò que s’ensenya?

Abans s’ensenyava a fer de solista, ara el plantejament pedagògic ha donat la volta com un mitjó: ara tenen en compte molt més la música de cambra i la d’orquestra, i un ventall de professions que ofereix la música. Com a solistes, seria impossible de garantir un lloc de treball. Parlo d’educació, d’acció social, d’orquestra, de música de cambra... Tot això ho hem vehiculat.

La JONC és una finestra oberta a través de la qual han sortit professors i mètodes diferents que s’han escampat pel país. Pensi en un jove de la Seu d’Urgell, per posar un exemple. A la seva escola de música és el millor, el que té més projecció... arriba a la JONC i es troba que no està sol en aquest món i s’adona que no és el millor, que té molt per aprendre.

Aquí estarà amb músics de primer ordre i durant uns anys estarà aprenent moltíssim. Quan torna a casa ho fa amb la motxilla plena.

Un treball que ha donat resultats a mitjà termini.

Per això penso que la JONC ha estat una revolució musical per al nostre país, com ho és per a qualsevol país una orquestra jove que funcioni.Des del punt de vista musical ens hem acostat al nivell dels països més avançats, avui en dia els nostres pàrtners són europeus.

Entre aquests, la Mahler Chamber Orchestra, amb seu a Berlín, amb la qual la JONC té un acord de col·laboració.

Som l’única orquestra jove del món que té un conveni amb ells. En part, és fruit d’una casualitat. Però si no hauria funcionat bé, no l’hauríem seguit tenint i ara ja fa sis o set anys que dura.

Vol dir que cada any hi ha un grapat de joves de la JONC que tenen l’oportunitat d’anar a tocar amb la Mahler Chamber Orchestra fent concerts pel món i dirigits per gent com Daniel Harding o Pierre Boulez. Hem pogut obrir portes i fer que arribessin experiències que aquí costaven més.

Amb orquestres d’aquí costava més d’establir-hi lligams que amb les de fora?

La JONC ha intentat durant anys tenir un tracte de col·laboració amb l’OBC. I no és que ells no volguessin tenir-lo, però no es va arribar a fer mai un acord perquè hi hagués audicions específiques per a músics de la JONC, com sí que fem ara amb la Mahler Chamber Orchestra i altres formacions europees com la Deutsche Chamber Philarmonie.

El fet de poder treballar amb orquestres adultes, no pas amb formacions com la nostra, ens permet que els músics creixin i vegin com funciona i és el dia a dia d’una orquestra professional. Hem d’anar a buscar els millors exemples, els referents, i això és el que hem fet.

Quina dificultat representa dirigir una orquestra com la JONC, que té una entrada i sortida constant de músics, per raons d’edat, i que només es troba en uns moments concrets de l’any per treballar junts?

Això que diu vostè és, per entendre’ns, com una coral infantil. Té el seu cicle: els nens i nenes hi són un temps i després se’n van perquè creixen: canvien la veu i se’n van a una de grans. Si aquesta coral infantil es planteja reptes de primer nivell, ha de trobar una manera de garantir-ho, i d’assegurar que la feina que fan sempre estigui bé, que els vulguin sempre per cantar les Vespres de Monteverdi amb el John Gardiner, per exemple. No sabria definir-ho millor que dient: nosaltres no cedirem en la qualitat del repertori, no cedirem en el nivell de professors.

Pot ser que una generació no sigui tan brillant com una altra, però sempre apuntarem alt. La qüestió és que l’objectiu estigui clar i que no renunciem mai al rigor ni a l’excel·lència. Si la gent és menys capaç els ajudarem més, però no renunciarem als principis, que són els que ens donen la nostra raó de ser.

El repertori amb què han celebrat els seus 25 anys ha estat una prova d’això. Una peça exigent com la Simfonia número 1 en Re major de Mahler, la coneguda com Simfonia Tità. Com es prepara a la JONC una peça tan complexa com aquesta?

En realitat ho hem fet com sempre. Primer treballem amb els professors i després les seccions: fustes, metalls i cordes. Finalment assagem tots junts amb una idea central: tota l’orquestra ha de poder ser com un grup de cambra. En un grup de cambra són quatre, músics i cada un d’ells és un pilar, de manera que tots quatre s’ajuden, es donen suport i són responsables. Volem que l’orquestra funcioni així: si són vint, vint pilars; si són cent trenta, com ara, cent trenta pilars. Han de tocar aquí com si estiguessin en un grup de cambra: amb el mateix compromís i la mateixa intensitat. Amb la mateixa capacitat, també, de confiar en els companys i de generar tu mateix confiança, que sàpiguen que podem comptar amb tu.

L’any passat van fer la tercera simfonia de Mahler; enguany, la primera. Per què aquest compositor?

Aquest any hem fet Mahler i Bernstein. A banda dels motius purament artístics, que pesen prou per ells mateixos, tots dos són models de personatges molt interessants pels nostres temps. Van ser humanistes i feien moltes professions dins de la música: compositors, directors d’orquestra, professors, escriptors filòsofs... cada un d’ells era tot això, i ho era al més alt nivell possible.

Ser músic és això, avui, i els nostres joves ho saben molt bé: no és tocar amb una orquestra i ja està. Una part del temps faran això, però també tocaran amb grups de cambra, faran classes, escriuran algun llibre... I totes aquestes feines són tan grans com la de ser músic d’orquestra o ser solista.

A la JONC formen el músic en aquesta versatilitat, perquè sigui capaç d’adaptar-se a totes les sortides que ofereix la música.

Visió, flexibilitat, constància i excel·lència. Tenir temps per assajar a poc a poc, construir entre tots el projecte fins que cadascú creixi personalment i se senti part del compromís col·lectiu.