Josep Ramoneda: "Les humanitats també serveixen per desconfiar de les idees rebudes"

Arribo al saló Víctor Siurana de l’edifici del Rectorat just quan Ramoneda dóna les gràcies i els alumnes aplaudeixen amb fervor protocol·lari el discurs, la conferència que els acaba d’impartir. És temptador posar en dubte els més joves, miro la sala plena a vessar de postadolescents i pregunto quants n’hi ha que coneixen Josep Ramoneda. Més val no fer-se preguntes de les quals no vols saber la resposta, ni jo mateix sabria què dir-ne exactament. Hi ha les dades biogràfiques fàcils de rastrejar, com que va néixer a Cervera i era fill de notari; que és llicenciat en filosofia i en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona; que va evolucionar políticament de Bandera Roja al partit socialista passant pel PSUC i que té un currículm tan ampli, intens i dispers que un resum ja es menjaria mitja entrevista. Obertament d’esquerres i defensor del pensament il·lustrat com a motor de creixement personal, Ramoneda es mou entre l’humanisme i el pessimisme.

Ha fet la conferència inaugural de la facultat de Lletres, quines reflexions ha compartit amb els alumnes?

Que no tinguin sentiment de culpa, por o mala consciència de fer humanitats perquè són molt necessàries, per molt que alguns s’escarrassin a treure-les del món acadèmic. Donen perspectiva i ens permeten resistir-nos a les seduccions del món actual. Encara poden garantir l’ideal il·lustrat, que cadascú sigui capaç de pensar i decidir per ell mateix, com deia Kant.

Un repte que el capitalisme ha reconvertit en un eslògan consumista: “Sigues lliure de comprar el que vulguis.”

Les humanitats també serveixen per desconfiar de les idees rebudes, són les que encara tenen capacitat de posar en evidència l’ús abusiu de les paraules i els discursos insubstancials carregats de paraules que corren. No sé si el món té gaire sentit, però les humanitats són les úniques que ens poden donar sentit a la vida per assumir-ne el sentit tràgic. Prendre consciència que som el que som: un ésser contingent que neix, creix i mor en un periode de temps molt breu, i que voler construir fantasies és un error que només condueix a les grans destruccions.

Una dosi de realisme sense caure en el caos individualista de la postmodernitat?

Les humanitats donen perspectiva per intentar recuperar el sentit de la condició humana en un món que, després d’intentar destruir-la a través de la seua idealització, ara sembla que ho fa a través d’algoritmes. Vivim en una acceleració insuportable i és necessari aprendre a parar i donar a cada cosa el temps que necessita. Escriure demana temps, pensar i llegir demana temps. Estimar necessita temps, i avui en dia es consumeix amb una acceleració demencial. Vivim un periode incert i anem a les palpentes. L’economista serbi Branko Milanovic apunta que ens trobem immersos en la tercera gran globalització després de l’imperi romà i l’imperialisme anglès del segle XIX. Insisteix que seria discutible, perquè també hauríem de mirar cap a Àsia, però si ho donem per bo no acabem de saber com es configura el fre de la globalització, quins seran els contrapunts d’aquest procés, quines seran les alternatives.

Durant bona part del segle XX el socialisme és la proposta de l’esquerra per superar el capitalisme. Amb més o menys entusiasme existeix el mirall soviètic com a referent. Quines són les alternatives de l’esquerra al capitalisme global en la postmodernitat de la informació?

És molt imprecís, està poc dibuixat. Estem encara en la sopresa de veure com aquests sistemes de comunicació, que eren una gran promesa de llibertat, com deien els predicadors de l’era digital, perquè tots havíem de ser actors i protagonistes. Estem descobrint estupefactes com s’han convertit en elements de pressió. Un model de societat pròpiament dit, l’esquerra no el té. Com a molt té propostes concretes. L’esquerra europea pateix la desfeta de la socialdemocràcia, la seua entrega al neoliberalisme dels anys vuitanta. L’esquerra no està en condicions de crear un projecte alternatiu propi a la societat de la informació en la qual vivim. El temps de les utopies ha desaparegut i estem en un moment incert: en part de resistència i en part en busca de vies d’evolució que ens permetin reconstruir la política. Encara s’ha de configurar el que va ser el cristianisme per a l’imperi romà o el marxisme per al capitalisme industrial del segle XIX.

Enguany es commemora el cinquantè aniversari del Maig del 68. Va deixar una empremta ideològica que no va saber traduir-se en una realitat política?El

Maig del 68 està massa mitificat. Van ser revoltes, però en cap moment es podien considerar moviments revolucionaris. Mai es va fer trontollar el poder ni es va plantejar conquerir-lo. Hi havia un malestar general respecte els règims dominants d’aquell moment, l’occidental i el soviètic, però en molts casos les conseqüències d’aquells moviments no van ser les esperades pels promotors. Va ser una crisi iniciària que després va produir un canvi d’hegemonia inesperat en direcció contrària a favor del neoliberalisme. De la mateixa manera que ara s’ha reaccionat contra el bipartidisme arran de la crisi del 2008. Són una altra vegada revoltes que expressen malestar sense una voluntat real d’aconseguir el poder per transformar el sistema. I com aleshores haurem de veure quin és l’escenari que en queda. Arran d’aquest malestar també creixen i es consoliden moviment d’extrema dreta arreu d’Europa.

Sortir del foc per caure a les brases. Actualment està molt de moda entre l’esquerra i l’independentisme criticar la Transició i pressionar per superar el que s’ha batejat com a règim del 78.

La transició va estar raonablement ben feta, era un equilibri molt complicat. S’oblida molt ràpid que Franco va morir al llit i les correlacions de forces eren les que eren. Tampoc sabíem fins a quin a punt l’amenaça militar era certa o hi havia una mica de fanfarronada. A grans trets es va fer un sistema raonable i prou homologable amb les democràcies liberals europees. Sí que hi ha dues qüestions crítiques: quan el 82 el PSOE assoleix la majoria absoluta no va ser capaç de dotar el país d’una cultura democràtica i va prioritzar, com potser era natural, l’estabiliat del règim. Això va consolidar un rígid sistema bipartidista que s’ha deteriorat sense que ningú hi hagi posat remei. Com pot ser que en quaranta anys no hagin estat capaços de fer-lo evolucionar? No van saber donar-li la vitalitat democràtica que necessitava i no tenia, i això és un error que ningú sap del cert com pagarem.