ENTREVISTA
Daniel Gabarró: "Promoure el treball interior és un tema polític com fou el vot de la dona"
De petit volia ser Rei Mag. Li semblava que era la feina més bonica del món: fer feliç els altres. De gran va veure que solament hi havia tres places i que no s’obrien oposicions a Rei Mag. Mai. Així que en comptes de fer feliç els altres, el Daniel Gabarró guia persones i empreses cap a l’autoconeixement, que és la porta a la felicitat. En una hora d’entrevista, reformulem l’amor i considerem, seriosament, la necessitat de mobilitzar-se pel dret a conèixer-se. Per la responsabilitat política d’augmentar la consciència de les persones. Com diu el Daniel Gabarró: “si les persones creixen, creix el país”.
Presentar el Daniel Gabarró és tan fàcil com difícil. Aquest barceloní establert a Lleida dedica la seva energia a acompanyar persones i empreses a viure de manera conscient, aportant valor al seu món, que és el de tots, i per tant, a trobar la vertadera felicitat. El que sap no s’aprèn a la universitat, explica que ha tingut la sort d’estar sempre envoltat de gent sàvia, i el que ha viscut i ha après a diari ho transforma en eines pràctiques a les quals tothom té accés a partir dels cursos que poden trobar a www.danielgabarro.com. Els diners, diu, no exclouen ningú dels seus cursos de creixement personal. Alerta de la creixent proliferació de coaches que fan promeses que no poden complir i ens dóna eines per discernir els cursos i formacions que són útils dels que no. Si vostè sent que vol canviar, que necessita fer un cop de cap per, d’una vegada per totes, viure tranquil, segurament aquesta entrevista en pot ser un primer pas, així com els llibres descarregables escrits pel Daniel Gabarró als quals tindran accés en la versió digital d’aquesta entrevista a www.segre.com, cortesia de l’autor.
És difícil d’explicar breument a què es dedica. Podríem dir que obre espais en empreses, escoles, universitats i famílies per a l’autoconeixement i fer passos cap a la felicitat. Però, digui’ns: quan li pregunten qui és o a què es dedica, què contesta?
És difícil perquè les respostes són etiquetes. Respondria el paper que jugo a la vida, perquè si t’he de dir qui sóc, diria que sóc el mateix que tu, que la meva existència és la teva. Ara, puc especificar que el meu treball, entenent que treballar és la forma com nosaltres completem el món i ens descobrim de manera creativa, és compartir visions del món i acompanyar persones per tornar a l’origen. Sovint estem al marge del que passa. Hi ha una frase molt il·lustrativa i és que: “Tot el món mor, però no tothom ha nascut.”
Hi ha certa proliferació de “gurús” amb cursos plens de promeses d’un món millor en el qual tots podem aconseguir el que ens proposem. Com podem evitar l’estafa?
Tant si parlem de feines de coach com si es tracta de cursos o fins i tot teràpies, recomano observar prèviament aquests punts: Ens han de deixar clar quin serà el recorregut del curs o la teràpia. Que ens diguin, per exemple, què aconseguirem en quant de temps. No ha de crear dependència. Això és important, no ens han de manipular i hem de ser lliures. Ens han de proporcionar informació certa i verificable. En el meu cas, el que ofereixo són eines pràctiques per viure la nostra quotidianitat de manera que ens porti felicitat i amor.
Té un curs per aprendre a estimar. No en sabem?
Tenim malentès el que és l’amor. Què és?
Un sentiment.
Veus? No. L’amor és una acció. I saber això, ho canvia tot. Perquè tu pots sentir rebuig pel teu pare, mare o fill. Pot ser que et caiguin malament, fins i tot, però per amor els dónes suport. Si el teu pare està malalt i tot i que no el suportes, vas a fer-li companyia i t’ocupes d’ell, d’una manera o altra estàs demostrant-li amor. Saber això allibera. Si parlem en termes de parella, voler que l’altre creixi i es realitzi és amor. Si quan se separen un fa la vida impossible a l’altre, amb els fills o com sigui, és que no hi ha hagut mai amor. De l’amor a l’odi no hi ha cap pas, a l’odi es passa del posseir o del dependre. Són creences socials.
Què podem fer per canviar-ho?
Pensar “què m’estic creient jo que em porta a patir”, d’una manera o una altra.
Creu que cada cop hi ha més gent que busca camins per ser més conscient i viure diferent de la manera establerta?
La meva intuïció em diu que sí. Que hi ha més gent que desperta. Pels meus cursos ja han passat més de 2.000 persones d’arreu, que és una passada, ara bé, jo em dedico a això, potser és una visió esbiaixada.
Al seu web parla d’un canvi de paradigma social i econòmic, ens ho pot explicar?
No hi ha crisi democràtica ni econòmica, el que estem vivint és una mutació del sistema social. Amb la revolució industrial es va passar d’un sistema econòmic basat en l’origen familiar a la meritocràcia. Podies canviar d’estat econòmic per mèrits. Va ser un gran avenç però ara aquell sistema ens posa límits i manifesta els mals dels diners. Ara el nou paradigma econòmic i social posa al centre el benestar de les persones i la dignitat. Ja és així a l’escola i a la família. A la mestra no li importa si l’alumne té molts o pocs diners, el tracta com una persona igual que el del costat. Ara això s’ha de portar a l’àmbit de l’empresa. Dit d’una altra manera, els beneficis econòmics són una conseqüència i no un objectiu.
Hem de deixar de voler ser rics.
Els diners et vindran si fas el bé, si aportes valor al món.
En aquesta línia, hauria de passar a la inversa, també.
Sí, hi hauria d’haver tot un sistema d’acompanyament normatiu, legal, que castigués les empreses que creen dolor social. Si ets una persona física i delinqueixes, o fas mal, vas a presó, tens càstigs. En canvi, no passa el mateix si ets empresa.
La felicitat s’hauria d’incloure al PIB com a Bhutan?
Absolutament. El PIB no és solament econòmic. Si la població no té un nivell de consciència elevat, el país no va bé. Aleshores ens relacionem des de tenir raó, no des de l’escolta. Quan les persones creixen, el país creix. Per tant, l’espiritualitat i el creixement interior hauria de ser un tema polític, com ho va ser el vot de les dones. Al principi ningú hauria pensat que les manifestacions de les dones a favor del seu dret a votar fos una qüestió política, molts consideraven que era una qüestió personal, de les dones. I ara passa una mica igual, sembla que és cosa de cadascú conquerir el camí a l’autoconeixement, i cadascú ho fa com sap. Però ha de ser una qüestió d’estat.
Saber que un pot viure millor i no ho fa pot crear certa angoixa.
Si hi ha angoixa, si hi ha patiment, és que està a prop del canvi que li permetrà tenir eines per viure més tranquil i millor.
Com aconsegueix vostè estar en aquest nivell tan alt de calma i observació? Amb meditació? Ioga?
Ni ioga ni meditació. El meu camí és un altre, el de la consciència en el dia a dia, en la vida quotidiana. El d’escoltar i parlar des del silenci. Avui dia, sovint s’utilitza la meditació com una pastilla per tranquil·litzar-se, però no per conèixer-se. És un error. Com deia Sogyal Rimpoché: “La veritable meditació comença quan t’aixeques del coixí.”
I si s’equivoca?
La gràcia està a practicar.
Ens pot donar alguns ítems per començar avui el camí que promou?
Viure des de la comprensió, l’amor i l’energia. És a dir, comprendre en comptes de demanar que t’entenguis, estimar sense reclamar que t’estimin i donar en comptes d’exigir que et salvin.