Carme Castelló: "Anem enrere, a la música, al cine i a les sèries es promou la violència masclista"

Si li demanem que prengui la temperatura al masclisme a la nostra societat, com diria que està?

Molt alt. Convivim amb un masclisme molt bèstia promogut per la indústria musical i cinematogràfica, de les sèries, sobretot, però també al contingut d’internet. Anem enrere i es nota a les escoles, al carrer, a les festes... Es falta el respecte a les dones i es veu normal. És més, les dones ho accepten.

Està pensant en el reggaeton, el trap i la música actual?

Principalment. Cada vegada comença abans la violència masclista entre iguals. Des de l’Institut Català de les Dones es fan moltes accions, com el programa Relacions amb igualtat que vam fer a les escoles, però la Generalitat és molt petita al costat dels recursos de la indústria musical i cinematogràfica. Denunciem sovint anuncis, per exemple, però no solament és que la denúncia no prospera sinó que el rebombori que es crea genera més publicitat a la marca i se’ns gira en contra. Per això moltes vegades no anunciem les denúncies o ho fem sense dir que és des de la Generalitat. Mirem d’arribar a tota la població però mai arribarem tan lluny com ells.

I si s’alien amb ‘youtubers’ i altres ‘influencers’?

Es podria estudiar, però t’he de dir que al ser una entitat pública estem sotmesos a moltes normatives i hi ha pràctiques que utilitzen des dels gegants dels quals parlo que promouen la desigualtat entre iguals que nosaltres no podríem fer.

Què és la igualtat o desigualtat?

Parlem d’igualtat de condicions, no de número.

Per exemple?

El que proposem als pressupostos de gènere per a professionals de tots els sectors. Posem per cas que som arquitectes i definim com serà un poliesportiu des de la igualtat. Quants WC creus que ha de tenir per tenir igualtat de condicions o d’oportunitats?

Li hauria dit el mateix número de WC per a uns i altres, però després del que ha dit, no ho sé.

Doncs generalment se’n posa el mateix número però els homes i les dones no tenim les mateixes necessitats. Quan es farà el ball de festa major al poliesportiu resulta que al de les dones hi haurà cua i al dels homes, no. Perquè no hi hagi cua a cap dels dos, s’ha de preveure més serveis al de les dones. Nosaltres portem mitges, per exemple, que fa que tardem més a vestir-nos. Ens volem pintar i arreglar. Ah! I caldria posar el de minusvàlids a part, i no comptar-lo com un de dones. Als poliesportius es dóna molta desigualtat.

Com ara quines altres situacions?

Doncs els repartiments d’horaris. Si t’hi fixes, les noies acostumen a entrenar-se després que els nois. I una altra cosa, a l’hora de preveure-ho al POUM si es posa allunyat del nucli urbà això va en detriment de la tranquil·litat de la dona, que haurà de passar per una zona deserta, amb la por que li comporta.

Si un home surt de nit, tendirà a anar segur. En canvi una noia sempre va amb la por de ser violada o assetjada d’alguna manera. Per què? I què s’hi pot fer?

Es prenen mesures com ara els Punts Lila a les festes majors de Catalunya. Sempre que hi ha una festa s’ubica un punt lila on les noies poden anar a denunciar situacions d’abús, temors, sospites o directament a refugiar-se per sentir-se segures. Funcionen molt bé. Una altra cosa que es recomana és posar il·luminació de led blanca als carrers. Està comprovat que la llum blanca dissuadeix els delinqüents. En canvi, es troben segurs per delinquir amb la llum groga. Quant al per què... és social i cultural. És que s’ha de treballar molt, a casa, l’escola i als productes culturals que consumim, d’oci sobretot, per parlar i integrar la igualtat. Això passa perquè hi ha homes que encara es creuen amb dret sobre les dones.

Seguim amb el cas de La Manada. Què pot dir a les dones i els homes que estan indignats amb la resolució? Amb el fet que estiguin al carrer o que es digui que no va ser violació sinó abús sexual.

És que és indignant i no es pot dir més. Aquest cas ha ajudat a fer camí cap a un canvi de mentalitat. El debat generat ha de servir ara per canviar la llei. Perquè, ens agradi o no, la llei ajuda a canviar mentalitats i, en aquest cas, diria que definitivament s’han de castigar més les agressions sexuals. Ara no està clar, tot està molt difuminat. Es perden moltes denúncies de violació per la interpretació que es fa de la llei.

Com canviaria la llei?

Amb el “no és no” n’hi hauria d’haver prou. I a partir d’aquí és violació. Dit d’una altra manera, si no dic sí, és que és no.

Abans parlava de la interpretació de les lleis i afegia que és un dels motius pels quals no prosperen moltes denúncies. Creu que es tendeix a interpretar-les a favor dels agressors?

Als advocats els han ensenyat a defensar els drets del delinqüent però no a defensar la víctima, sí. A més, caldria revisar on van a formar-se els advocats per ser jutges. Generalment els formen generacions d’homes masclistes i traspassen la interpretació que fan de les lleis a les noves generacions.

D’acord. Amb tot el que explica, queda clar que anem enrere. Però hem avançat molt des que es va crear l’Institut Català de les Dones als anys 90, veritat?

Moltíssim. Abans passaven coses que ara no concebríem de cap manera com ara que les dones no podien treballar en torns de nit. Hi havia oficis catalogats per a homes i per a dones. Per posar altres exemples no laborals, les dones no podien heretar a Espanya. En els 10 anys que fa enguany de la Llei del Dret de les Dones a Eradicar la Violència Masclista s’ha avançat en l’elaboració de protocols, reglaments que treballen per la igualtat i l’eradicació de la violència contra la dona.

Parlem ara del llenguatge. Hi ha textos il·legibles perquè s’especifica contínuament el masculí i femení. I també hi ha una tendència des d’alguns moviments feministes i altres que no ho són oficialment però estan formats per dones de parlar en femení per referir-se també a l’audiència masculina. Com a genèric. Què en pensa?

És veritat que a vegades volem ser tan  puristes per no ofendre a ningú o incloure a tothom que les formes fan perdre el missatge. El Miquel Pueyo té un llibre meravellós per buscar genèrics sense morir en l’intent. El llenguatge ha de ser àgil i ha d’arribar. Si em dirigeixo a un públic principalment femení, parlaré en femení, encara que hi hagi nois. En altres idiomes, amb articles neutres, això no passa. Hem de seguir treballant.

En quants camps treballa l’institut?

Laboral, família, relacions socials, escola-educació, política per visibilitzar el paper de les dones que han fet història... allà on es pugui promoure la igualtat.