Gemma Lienas: "Quan escric no em puc desentendre de la meua ideologia i mirada feministes"

Seiem al voltant d’una taula tranquil·la i poso la gravadora en marxa:

Si ens centrem en El fil invisible en destacaria la sinceritat literària, el desenllaç és a l’alçada de les expectatives creades.

A mi també m’ha passat, amb algunes novel·les, que generen una bola d’incògnites que creix i creix fins a fer-se absolutament irresoluble. Penso en algun autor amb molt d’èxit que durant la primera meitat del llibre aconsegueixen enganxar-te amb una trama trepidant. Aleshores comences a sospitar que s’està passant de voltes i al final és tan inversemblant que ja no he comprat cap altre llibre d’aquest autor.

La seua no és una novel·la tramposa, és versemblant.

També passa perquè no és tant una novel·la d’intriga com un mosaic de personatges, que és el que a mi m’agrada. La trama es recolza en la seua construcció psicològica i al final no es tracta tant dels fets com la manera que té cada personatge de viure’ls.

Un dels temes que tracta la novel·la a través de la protagonista és el conflicte que la Júlia té amb la maternitat. Un tema, intueixo, que ja no forma part dels seus conflictes personals.

Fa molts anys que no, jo ja tinc néts adolescents! No entra en els meus conflictes personals, però sí que és un tema que forma part de la meua mirada de gènere, feminista. Ara la maternitat es viu diferent de fa cinquanta o cent anys, diferent de com s’havia viscut i imposat durant tota la història de la humanitat. Per a les dones, ser mare no era una opció sinó un destí inqüestionable. Això afortunadament ha canviat, existeixen els anticonceptius, les dones han pogut estudiar i la maternitat ja no és una imposició cultural sinó una opció.

Vostè forma part d’aquesta primera generació que als anys seixanta comença a trencar amb aquestes imposicions de la societat patriarcal.

Vaig ser mare molt jove i ho vaig poder sospesar, prendre una decisió lliurement. Després em vaig separar també molt aviat, l’any 77, quan encara no hi havia la llei del divorci. Som una generació que hem estat una punta de llança amb els drets de les dones, com el divorci o l’avortament. No són temes que tracti a la novel·la, però formen part del drets que sempre he defensat com a innegociables. Això no vol dir fomentar-los sinó contemplar-los com opcions viables. Si per motius ideològics o religiosos una dona no vol ni plantejar-se avortar hi té tot el dret, el problema és si vol imposar les seues creences i evitar que les altres dones ho puguin fer.

Quaranta anys més tard de la seua legalització, l’avortament i el divorci són drets assumits i garantits o encara s’han de batallar perquè no reverteixin?

Malauradament sembla que vivim moment regressius. D’una manera global, el món s’està tornant molt de dretes i a occident estan guanyant pes els moviments conservadors i feixistes. Quan aquestes idees guanyen terreny retrocedeixen els drets de les persones, i especialment de les dones. El debat no s’ha acabat i hem d’estar molt atentes.

El conflicte, a la novel·la, també planteja una realitat que posa els tòpics en dubte: és el company el qui vol ser pare i pressiona la Júlia, que dubta.

També forma part d’aquesta mirada: el fet que les dones ja no tinguin l’obligació de ser mares és fruit dels canvis que s’estan produint a la societat patriarcal. Això també afecta els homes: abans la paternitat els venia donada i ara es poden plantejar si volen o no ser pares i si volen implicar-s’hi, cada vegada n’hi ha més que ho reivindiquen perquè no s’ho volen perdre.

D’on surt la novel·la? El primer que t’imagines com a lector és que estava de vacances a l’illa de Batz i va descobrir un escenari de novel·la.

No. Hi vaig anar quan ja tenia clar que la història passaria allà.

És un bon lloc per anar-hi de vacances?

Hi vaig estar quatre dies justos per documentar-me quan ja sabia que hi passaria bona part de la història. A mi em va agradar perquè tinc debilitat per les illes, la família també m’avisa que vagi alerta perquè en parlo d’una manera que potser anima la gent a visitar-la i s’endú una decepció. A mi les illes m’atreuen, encara que no hi viuria. Són un món tancat i em fascinen.

Tant la Júlia com la seua amiga Cristina tenen trenta anys, s’hi sent identificada o ha de fer un esforç per connectar-hi?

Quan escric faig el que en dic la cerimònia de la transformació. Cada dia, abans d’escriure, em poso a la pell del personatge i el sento, encara que sigui molt diferent de mi. Pot ser que sigui un nen de nou anys, una noia de trenta-un o una senyora de cent, com la Yvonne. Inverteixo molt temps a construir psicològicament els personatges perquè és una de les parts que més m’interessen de les novel·les: la consistència dels personatges. Encara que siguin molt diferents de mi, quan escric em poso a la seua pell. Una mica, suposo, com fan les actrius per aconseguir ser versemblants dalt d’un escenari.

Té una certa morbositat posar-se dins els personatges i els seus sentiments i prejudicis?

Cada història té el seu punt de vista, si explico una història de pederàstia potser prefereixo posar-me a la pell de la víctima i veure l’agressor des d’aquest punt de vista. Si em poso a la pell del pederasta per explicar els seus fets objectius, procuro no fer-ho de manera que el lector hi pugui empatitzar

Hi ha línies vermelles?

No es tracta de posar límits com d’assumir que no som neutres. Tothom arrossega la pròpia ideologia i jo no em puc desentendre la meua ideologia feminista. Depèn molt de la teua mirada com a escriptora el punt de vista en el qual situaràs al lector. Memoria de mis putas tristes, de García Márquez, és un llibre amb una mirada molt patriarcal. És un home que vol celebrar els seus vuitanta anys mantenint relacions amb una noia verge de catorze. Si jo hagués d’escriure una història així em posaria a la pell de la noia.

Hi ha militància en la seua literatura?

Jo no penso a fer novel·les feministes de la mateixa manera que García Márquez no devia plantejar-se de fer-ne una de patriarcal. Senzillament forma part de la meua manera de mirar i veure el món. Les novel·les surten d’aquesta manera.

Escriu a casa?

Sí, però també a la Biblioteca de Catalunya o l’Ateneu Barcelonès, com fa la Júlia. Una cosa que em va molt bé per escriure és la música clàssica, Bach m’estimula intel·lectualment.

Es considera un animal creatiu de dia o de nit?

Sempre de dia, i si és al matí encara millor. A la nit jo llegeixo, sóc una compradora compulsiva de llibres i una lectora voraç.

Viure d’escriure sempre ha estat complicat. Ara més?

Jo ho he pogut fer durant molts anys. Vaig començar a escriure l’any 84, aleshores ho combinava amb la meua feina d’editora. El 98 vaig deixar-ho tot per anar-me’n a Estrasburg amb la intenció d’escriure i quan vaig tornar, al cap de cinc anys, ja només em dedicava a la creació literària.

Això volia dir viure dels drets com a autora?

Durant molts anys va ser així, ara ja no. El 2009, quan passa la novel·la, la protagonista podia viure de fer documentals i jo vivia dels drets d’autora a la vida real.

Molts autors catalans han de col·laborar amb els mitjans per viure fins al punt que a voltes semblen personatges mediàtics que escriuen. Vostè no s’han prodigat als mitjans.

Havia fet col·laboracions, però ara pràcticament ja no en faig perquè els mitjans tampoc no paguen.

Li han proposat fer columnes o articles sense cobrar?

Sí, últimament només demanen col·laboracions a canvi de res, siguin mitjans de comunicació o escoles privades que pretenen que hi facis una xerrada gratis. Jo he viscut dels rèdits dels meus llibres durant molts anys. Ara és més complicat perquè hi guanyo molt menys, però puc anar tirant.

Es venen menys quantitat de llibres o hi ha molts més títols a la venda i s’ha de repartir el pastís entre més autors?

Hi ha diferents causes: es venen menys llibres perquè es llegeix menys. La literatura té molts competidors: des de les xarxes socials fins a les sèries. També hi ha gent que es descarrega il·legalment els llibres electrònics. I pel que fa a la literatura infantil i juvenil s’ha de denunciar que moltes escoles han aplicat de manera perversa la idea de socialitzar els llibres i la lectura. Això estava pensat per als llibres de text i ara també es fa servir per a les novel·les. Ja fa molts anys que les escoles no fan comprar llibres als alumnes, tenen trenta exemplars i se’ls van passant d’un any per l’altre. Els pares també són reticents a comprar-ne, mentre que no dubten a gastar-se els diners amb gadgets electrònics o qualsevol bajanada. Els fills reben una educació subliminal molt perversa: la lectura és una activitat escolar i obligatòria i no val la pena invertir en el plaer de la lectura. A moltes cases els fills no creixen normalitzant la presència de llibres perquè no n’hi ha. També hi ha el que tu comentes: l’oferta ha crescut i s’edita molt més.

Quin panorama editorial i literari ens dibuixa a mig termini?

Un de no gaire esperançador, em fa molta por. Quan vaig estar al Parlament vaig fer una moció sobre els creadors, la gent que escriu. Em vaig basar en el llibre Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. L’havia llegit als 14 anys i als 17 havia vist la pel·li de Truffaut. Vaig tornar-hi per refrescar-lo. Em vaig quedar horroritzada perquè no només va preveure que interactuaríem amb les pantalles i aquestes serien omnipresents, sinó que en el món que descriu ja no hi ha diaris, filosofia, llibres ni s’estudia llengua a les escoles. Si la gent no compra llibres al final ja ningú no els escriurà, editarà o vendrà.