Octavi Espuga: "Els curtmetratges no generen beneficis però són una gran escola de cine"

Quan surti o sortirà publicada l’entrevista ja s’haurà estrenat el seu curtmetratge Condamned. Com se sent?

Il·lusionat perquè l’estrena internacional es faci en el marc de la setmana del terror de Sant Sebastià. És un festival en què hi ha solament vuit curtmetratges nacionals escollits i que el meu en sigui un, és genial. Agraït d’això i, sobretot, a tots els professionals, amics, desconeguts i família que han confiat en mi, fins i tot quan jo no ho feia.

Expliqui com va néixer el curt i com es va fer.

Va néixer el 2014, mentre Silent agony, el meu primer curt, que va ser de guerrilla i gravat de forma amateur a les Borges Blanques, rodava per uns 70 festivals internacionals. Allí vaig pensar que seria bona idea rodar un curt de forma professional. Aprofitant els contactes que vaig fer als festivals, el Salva i jo, els dos guionistes de Condamned, ens hi vam posar seriosament. No va ser fins al 2017 que vam poder-lo fer.

Per què tres anys de diferència?

Perquè no ens vam rendir [somriu]. També per inexperiència i per falta de recursos. També perquè ens van fallar puntualment alguns professionals. És un curtmetratge en el qual tothom ha participat per amor a l’art, confiant en el projecte i en mi. Vam fer un crowdfunding, hi vaig abocar tots els meus estalvis i també es va aportar capital privat, però tot i així el pressupost no arribava a pagar els serveis professionals de ningú. L’equip de càmeres, material en general, sí. És clar. Ningú va haver de pagar per treballar.

Creu que recuperarà els diners invertits?

Un curtmetratge no genera beneficis. Serveix d’escola, aprens i et pot aportar visibilitat. Currículum i experiència, també per fer contactes. Crec que va ser una raó important per poder comptar amb tants professionals.

És un curt lleidatà?

En part. Les localitzacions són totes de Lleida. La Seu Vella i una nau industrial del meu pare, a les Borges, on vam fer els efectes especials de l’incendi, perquè fer-ho a la catedral era impossible. Vam gastar 20 bombones de butà en unes poques hores. Els professionals i equip tècnic que l’han fet possible són majoritàriament de Barcelona i Madrid.

Un ocellet ens ha dit que vàreu rodar a la Seu Vella per pura casualitat.

Sí. Volíem fer solament uns plànols d’exteriors al Castell de la Suda. El dia que vam anar a veure la localització, el director de fotografia es va perdre i va fer cap a la catedral i em va dir: “I si el gravem tot aquí?”. I així va ser.

Tres anys de preparatius, ara comença la gira per festivals... Què passarà quan acabi tot l’esforç i treball de Condamned? Sabrà viure relaxat?

Com va passar amb l’anterior, ja estic treballant en noves idees. Creo cercles creatius per no trobar-me mai al buit.

Pot fer spoiler?

No. Però serà de terror.

Per què li agrada el terror?

Perquè és un llenguatge visual que em permet parlar de la vida i la mort des del vessant existencialista, donant respostes al qui som, on anem i d’on venim. Com faig a Condamned, també.