PERFIL
Albert Torramorell: "Tothom ha de fer el seu camí de Sant Jaume per veure clar per dins i per fora"
L’Albert Torramorell assegura que és el primer ciutadà de Ponts que fa el camí de Sant Jaume des d’aquesta localitat de la Noguera fins a Santiago de Compostel·la. En total, 1.033 km a peu en 33 dies, just l’any que feia 33 anys. Números reveladors, menys que la solitud i les vicissituds que va viure en el mes i escaig de camí. L’Albert recomana que tothom es decideixi a fer el seu propi camí. No és necessari que facin un miler de quilòmetres (solament li queden 200 per haver-lo recorregut íntegrament) però fer una etapa qualsevol els ajudarà a aclarir idees i prendre decisions des de dins, allà on costa d’arribar al dia a dia.
Albert Torramorell : “Tothom ha de fer el seu camí de Sant Jaume per veure clar per dins i per fora”
Per què va decidir fer el camí a peu i des de Ponts?
Vam anar a Santiago de Compostel·la l’any passat amb la meva parella i vaig veure els peregrins a banda i banda de la carretera i vaig pensar que fora bo. Em vaig organitzar i ho vaig fer.
Ho explica ràpid però va estar 33 dies caminant. Com es va preparar i quines anècdotes va viure?
Sóc mestre d’educació física en una escola de Guissona. Vaig estar molts dies recorrent els 20 km que separen Ponts de Guissona a peu amb una motxilla de 9 kg a l’esquena. L’esport sempre ha format part de la meva vida: futbol, pàdel, curses... Tot i això, els primers set dies van ser duríssims. Vaig tenir part de la carn de les engonals al viu i arribant a Toledo em vaig desplomar, tot i que va ser per una insolació.
A partir d’aquell dia, sortia a caminar a partir de les dos de la matinada per fer com menys trajecte possible amb els 30 graus que queien al juliol i l’agost, que va ser quan vaig fer el camí. Com anècdota, també et podria parlar de la travessa del desert dels Monegres. 40 km de solitud, ni pobles ni persones, solament porcs senglars que em feien passar molta por. Anava amb la llum del frontal, una lot i la llanterna del mòbil.
Va passar por?
Vaig començar amb moltes pors. A més l’inici, fins a arribar a Saragossa – Logronyo no coincidia amb ningú. Però crec que és molt significatiu el fet que comencés caminant de nit amb tanta il·luminació com t’explicava –frontal, mòbil, llanterna a la mà– i a l’última etapa, a Galícia, caminava igualment de nit però amb el frontal solament. I això que aquells últims dies de travessa va coincidir que s’havien escapat dos presos i estaven fugats justament per la zona que jo caminava. Però tenia confiança en mi mateix. Estava fort, almenys de cap.
Què portava a la motxilla?
Dos samarretes, dos pantalons, mitjons, calçotets i un necesser.
Això sumava 9 kg?
El necesser pesava molt. Higiene i cures. Molt important. De la resta, no et cal gaire cosa.
Algun moment en què pensés a abandonar?
El dia que em vaig desplomar i vaig fer venir la meva parella. Va recórrer 300 km per portar-me a urgències. Per sort tot estava bé. Però vaig dubtar de seguir. Ella em va animar.
Quina conclusió va treure clara del camí?
Em va servir per aclarir bé les meves idees. Per veure la direcció que volia posar a la meva vida. Entre altres grans decisions, vaig demanar a la meva parella que es casés amb mi solament arribar a Santiago, on m’esperava.
