Jacob Morales i Luis Daniel Navas: "Ja tenim una sentència de mort, què més ens pot passar?"

Venen acompanyats d’una professora de la facultat de Comunicació de la UdL i una tècnica de la Taula per Mèxic. Treballar de periodista a Mèxic és una professió de risc, els darrers cinc anys n’han mort més de cinquanta. Ells han decidit retirar-se una temporada perquè les amenaces que rebien eren prou serioses com per patir sincerament per la seua vida. Crítics amb el sistema i prudents amb el futur, Jacob Morales i Luis Daniel Navas continuen compromesos amb la veritat.

Vostès poden parlar de qui els amenaça?

[Jacob] Suposo que si venim a Catalunya i acceptem fer xerrades per explicar la nostra situació el normal és fer-ho. En el meu cas l’amenaça m‘arriba a través del mòbil. Em conviden a deixar de donar cobertura al conflicte que pateixen les comunitats afectades per la construcció d’un presa hidroelèctrica. El passat 1 de gener hi van haver enfrontaments entre policies comunitaris sorgits de la mateixa societat civil i pistolers vinguts de fora per defensar els interessos de la companyia. Van detenir vint-i-cinc líders locals i van morir onze persones i, a més, tres policies comunitaris van ser assassinats a sang freda. Alguns periodistes vam ser testimonis dels fets. Algun va ser obligat a donar tot el material gràfic enregistrat, un altre va ser detingut i torturat i jo vaig començar a rebre amenaces.

Això no són improperis a través de les xarxes.

[Luis] Un amic periodista, Javier Valdés, assassinat fa un any pel narcotràfic, una vegada va dir que si el preu per explicar la veritat era la mort, doncs que ens matessin a tots. Nosaltres no volem morir, per això som aquí a Catalunya, però tampoc no podem renunciar al nostre compromís amb la veritat. Els periodistes cada vegada estem més conscienciats que necessitem col·laborar, que ens hem d’organitzar des de baix perquè estem desprotegits. Hem de reforçar els protocols de seguretat, els personals i els col·lectius. Analitzar el risc i minimitzar-lo, no posar-los-hi fàcil.

[Jacob] Tenim por per nosaltres i també pel que els pugui passar a les nostres famílies. En el dia a dia hem après a no publicar res a les xarxes sobre nosaltres. No donar pistes d’on sóc i amb qui estic. Abans potser era molt actiu i ara ja no dic res. Aquesta però, és una pràctica cada vegada més habitual entre la societat civil.

Fins a quin punt han hagut de normalitzar la convivència amb aquests nivells de violència?

[Jacob] Quan hi ets no te n’adones, només a la ciutat d’Acapulco podem tenir una dotzena de morts en un dia. T’adones que vius en un estat d’excepció quan vens a Barcelona i pots sortir al vespre a passejar o veus nens i nenes jugant al parc sense que ningú no es preocupi pel que pugui passar. A Mèxic moltes escoles han substituit les tanques de malla tradicional per murs de tres metres per evitar les bales perdudes i als alumnes se’ls ensenya com han d’actuar en cas de trobar-se enmig d’un tiroteig.

[Luis] La societat ha integrat nous codis de convivència i és molt trist que es normalitzi la violència. Aquí hi ha la nostra feina, rescatar les històries que hi ha al darrere de cada mort més enllà de les xifres. Explicar a la gent les causes de la violència i la descomposició social, alertar de les conseqüències.

Vistos des de la realitat catalana semblen herois.

[Luis] És una lluita constant, en els darrers sis anys han mort 51 periodistes i malauradament hi ha zones del país que han quedat descobertes i es perden fonts d’informació locals, sigui perquè han matat els companys que cobrien aquella realitat o perquè les amenaces han fet el seu efecte. Els que amenacen tenen les armes i nosaltres les paraules, la consciència i el suport de la gent. La veritat no es pot matar i el periodisme és impresicindible per construir una democràcia real.

[Jacob] A àmbit nacional s’ha creat una xarxa de periodistes que ens donem suport mútuament. Xarxes de suport i difusió. Volem exigir garanties per poder fer la nostra feina. Hi ha massa zones silenciades, sigui per l’estat o el narcotràfic, en les quals és impossible accedir per verificar la informació que s’hi genera. Per part nostra hi ha un compromís amb la societat i les comunitats més pobres i desprotegides. Si deixo de treballar hi ha gent que no tindrà veu. Hi ha comunitats indígenes que no parlen castellà i que necessites traductors per explicar i fer saber què passa. No és fàcil arribar-hi per parlar-hi, si no ho fem nosaltres o activistes pels drets humans, no ho fa ningú. Nosaltres ja tenim una sentència de mort, què més ens pot passar?

Que l’executin?

[Luis] És el risc que correm, no podem abandonar per això.

Les darreres eleccions han dut l’esquerranós López Obrador a la presidència de Mèxic. Quines perspectives i esperances tenen a mitjà termini?

[Jacob] S’ha pronunciat a favor de la llibertat d’expressió i ha dit que el govern no utilitzarà la publicitat insitucional coaccionar la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació. Haurem de veure com passa de les paraules als fets.

[Luis] El nou govern ha generat un canvi d’ànims en la població. La gent ha demostrat que està més polititzada i que vigilarà el govern. Nosaltres estem pendents de veure si realment es resolen els assassinats de companys i companyes periodistes, si realment es fa justícia i es condemnen els culpables.