Carmen Machi: "No es poden salvar els personatges. Si són dolents, ho són"

Ens atén en una pausa del rodatge de la sèrie de Leticia Dolera Déjate llevar. El representant ens ha demanat puntualitat per començar i acabar. Després sabrem que les entrevistes de promoció li agraden curtes, tot i que estem a gust parlant i som nosaltres els qui acabem fent notar que se’ns ha esgotat el temps. Carmen Machi no sorprèn, i això és una gran virtut. És propera, directa, amable, acollidora, divertida, intel·ligent i professional. Tal com un se la imagina quan llegeix sobre ella o la veu a la tele. Totes aquestes etiquetes cauen quan parlem de l’actriu Carmen Machi, que canvia de personatges com muda la lluna. Així, inquieta, és impossible de classificar, encara que tota una generació no pugui oblidar el seu personatge d’Aída. És una bèstia a l’escenari i així, el títol de l’obra de teatre que porta a la Llotja el proper 15 de desembre li escau a la perfecció: Cronología de las bestias. L’autor i director del text, Lautaro Perotti, va crear l’obra i el personatge d’Olvido per a l’actriu, que durant dos anys va seguir la construcció d’un text que remou l’espectador tot fent-lo partícip d’una escena familiar de dolor, silencis, mentides i drama sense filtres del que diran.

Cronología de las bestias es desenvolupa a partir de la tornada a casa d’un dels fills desaparegut fa 10 anys quan solament en tenia 12. Amb aquests antecedents, un espera que la família el rebi amb els braços oberts, però no és així.

És un temps molt llarg d’espera. El que és lògic, el que tothom creu que faria, és rebre’l amb alegria, emoció i els braços oberts tot donant-li calor i acolliment, però la realitat d’aquesta família és que han hagut de suportar un temps llarg d’absència i han cobert el dolor de silencis, mentides, han fet el que han pogut. És una situació complicada que l’espectador veu com si ho s’ho mirés per l’espiell de la porta.

El que veu l’espectador és impactant, tant que fins i tot hi ha hagut casos de desmais quan s’ha posat en escena a l’Argentina, d’on és el director.

Sí. Hi ha molts desapareguts a l’Argentina i no solament per la Dictadura. Per tant, el que veuen a l’escenari és un tema que els fa connectar amb la pròpia història. Cal dir que aquí a Espanya no ha passat i una raó important són els espais de representació. A l’Argentina es feia en teatres i sales en les quals la distància entre l’espectador i la casa de la família de l’obra era poca o cap. Per tant, l’espectador es veia involucrat en la vivència del drama familiar de Cronología de las bestias. Aquí a Espanya es fa en teatres espaiosos en què l’espectador pot quedar-se a la butaca i mirar.

No solament mira. Ha de pensar i estar present i atent.

Sí. Sovint he parlat de l’aburgesament de l’espectador, al qual donem textos fàcils, lògics en la seva estructura. Cronología de las bestias s’entén perfectament, que no se’m malinterpreti, però la seva estructura és gairebé cinematogràfica, fa uns girs meravellosos i es dóna la informació de manera magistral. Tot està pensat i al final un lliga caps de tot, però l’espectador s’ha de comprometre amb l’obra. Recordo quan Lautaro Perotti em va començar a passar el text fa dos anys, i veia dificilíssim com podia portar a l’escenari d’un teatre la proposta de trama que proposava, explicada de la manera com s’explica. L’espectador és una mica com el capellà de l’obra, que no entén res de les reaccions de la família.

Quin feedback té del públic?

És curiós que sovint destaquen que se senten incòmodes d’estar presenciant una situació familiar tan íntima com la que proposa l’obra. Una cosa és fer suposicions de com ho deu passar una família que perd un fill amb 12 anys i el recupera amb 22 i l’altra és veure realment què passa. Incomoda perquè estàs veient el que passa de veritat, ningú actua sabent que els miren. Hi ha comportaments exagerats, extrems. Un dels encerts de la funció és, precisament, que plasma les accions i reaccions dels personatges sense el filtre del que diran perquè ningú els veu, és la seva intimitat, casa.

Potser l’espectador es reconeix en els personatges i el judici d’un mateix es fa incòmode. Diuen que tot el que veiem en l’altre és perquè ho tenim nosaltres.

Sí. Com a espectador el que vols és criticar i censurar les reaccions de la família, dels personatges, però també s’encén la llumeta del “no saps com et comportaries en una situació així”. És difícil, però no hauríem de jutjar, ni als altres ni a nosaltres mateixos. Els silencis pot ser que es clavin a la gola de l’espectador i el facin moure de la cadira, però és com passa a casa. Quan tens confiança amb algú no necessites parlar sempre i el que no dius també comunica. En canvi, què acostumem a fer quan estem amb desconeguts? Parlar pels descosits, perquè els silencis incomoden.

La mentida és un dels mecanismes que utilitzen els personatges de Cronología de las bestias per sobreviure al trauma que és que desaparegui algú que t’estimes. Creu que hi ha mentides bones o necessàries?

Dependrà de cadascú. El que està clar és que la mentida existeix i és per alguna cosa. A vegades un es menteix a si mateix per por o per necessitat. I cal dir que la mentida no és sempre el contrari de la veritat.

Vostè comprèn les reaccions dels personatges?

Hi ha vegades en què no es poden salvar els personatges. N’hi ha que són dolents i prou.

Què vol dir salvar un personatge?

En el nostre argot, es diu que un actor salva el personatge quan per exemple ha de fer de Hitler i el vol fer bo. Ara ja no passa tant, però antigament hi havia actors que no volien fer de dolents perquè no volien que se’ls associés res del personatge. Fins i tot han canviat guió i finals de text per salvar el personatge. Però hem d’assumir que hi ha personatges dolents.

I persones?

No crec que l’ésser humà sigui dolent però sí que tenim una part fosca que es plasma a l’escenari.

L’afecta fer de dolenta? Se li enganxa el personatge?

Procuro canviar molt de personatge per prendre distància. No faig més d’un any seguit una funció i en part és per això. Perquè encara que estigui al 50% en el personatge i la resta jo estigui al control dalt d’un escenari, sinó no podríem salvar les dificultats que sorgeixen, l’energia d’un personatge se’t va quedant al cos. Procuro aprofitar les mirades sobre mi mateixa que em regala cada personatge i actuar des de la veritat, defensant cada paraula, però no m’identifico amb el personatge.

Com es fa, això?

Cadascú té el seu talent. Ho faig. I m’ajuda molt sortir de la representació i anar a fer unes canyes amb els amics. Ho faig sempre, supernecessari [somriu].