Josep Cuní: "Per resoldre el problema català el primer que hem de fer és comptar-nos"

A l’edat que molts esperen llençar el despertador per la finestra i fer cua a les oficines de l’Imserso per passar una setmana a Benidorm i una altra a les Canàries, Josep Cuní accepta tornar a una rutina espartana: alçar-se a les quatre de la matinada per dirigir un magazín matinal: Aquí, amb Josep Cuní. “Em va costar molt acceptar la proposta dels responsables de la cadena Ser. Feia quinze anys que no treballava a la ràdio i dubtava si jo era la persona ideal per a un repte d’aquesta naturalesa”.

Què va fer-li canviar d’opinió?

La seua insistència que havia de ser jo i una cosa que deia la meua àvia: on n’hi hagut, sempre en queda. Alehores vaig decidir posar-me a prova a mi mateix i acceptar el repte.

Recuperar el lideratge als matins radiofònics de Catalunya, avui dominats per Jordi Basté i Mònica Terribas. Es pot explicar la seua estratègia?

Ser una mena de crupier que reparteix el joc entre tots els companys de les xarxes d’emissores, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya i els corresponsals a l’estranger, per tal que la notícia sigui la proximitat i les persones. A mesura que reps ímputs pots fer una radiografia competa i complexa de la realitat, la qual et permet no ser dogmàtic.

Porta explicant l’actualitat des de fa més de trenta anys. Els darrers han estat els més complicats?

En aquest moment crec que apassionant i complicat són sinònims. No sé si les coses fàcils són apassionants. Quan passen tantes coses a l’hora, en l’estrèpit del dia a dia, és molt més fàcil cometre errors. Aleshores he fet el meu examen de contrició i he reconegut que m’he deixat endur pel neguit de la immediatesa. Avui dia hi ha una obsessió per obtenir dades constantment, i realment no és possible assimilar-les i processar-les. Si sóc més precís hauria de dir: excés de titulars.

Això ens porta a un periodisme de trinxera?

En certa manera hi ha estat sempre. La propaganda sempre ha lluitat per imposar-se a la informació. Ara, que teòricament hauríem de ser més capaços de distingir una cosa de l’altra, hem cedit a la propaganda dels sectors polítics que hem volgut considerar afins.

S’hi inclou?

Jo també he estat poc crític amb la propaganda, m’he deixat endur o no he tingut temps de desemmascarar-la. Aquí hi ha un problema gravíssim, la connivència del periodisme amb la política i els poders econòmics. El periodisme no va néixer per ser connivent amb el poder sinó per desemmascarar les seues pràctiques inadequades i per donar veu al poble.

Òmnium ha posat en marxa la campanya ‘Som el 80%’. L’anomenat problema català s’ha de resodre preguntant a la gent?

Per descomptat, sempre. Per resoldre aquest problema el primer que hem de fer és comptar-nos, i en això he comprovat que hi estan d’acord gent de totes les tendències que respecto personalment i intel·lectual. Les eleccions no valen perquè tothom fa les interpretacions que més els interessen. No sé si ha de ser en pregunta amb dues respostes o tres o les que siguin. No sé si la millor opció és una pregunta binària de blanc o negre. Amb aquesta lògica ens oblidem de tots els colors que hi ha al mig, de tots, fins i tot del gris, que no deixa de ser un color que també té molts matisos.