Borja de Riquer: "Tots els projectes catalans per modernitzar Espanya han fracassat des del segle XVI"

Borja de Riquer és un dels tòtems de la historiografia catalana del darrer terç del segle XX. S’ha jubilat aquest any de professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on era catedràtic d’Història Contemporània. Per encàrrec de Josep Ramoneda va planificar, dirigir i coordinar la Història mundial de Catalunya, una obra col·lectiva que proposa una mirada diferent a tot el nostre passat. Un llibre que s’emmiralla en l’exitosa Histoire Mondiale de la France, dirigida per Patrick Boucheron. Un centenar d’autors i més de nou-centes pàgines per explicar la relació de Catalunya amb el món a través de cent vint-i-quatre capítols.

La versió francesa no va quedar exempta d’un cert rebombori.

L’inici de la polèmica penso que està en els 150.000 exemplars venuts. Això vol dir més que els deu o els vint llibres d’investigació històrica més importants junts. Hi ha hagut una reacció molt academicista, acusant Boucheron i el seu equip de fer una desconstrucció de la història de França en una sèrie d’episodis sense fil conductor ni eix interpretatiu.

Té por que s’importi el debat al voltant de versió catalana?

La resposta dels autors francesos als crítics va ser que ells no pretenien reescriure la història de França sinó complementar-la. El gran repte és arribar al gran públic a través d’un producte historiogràfic diferent. Jo, per si de cas, al pròleg ja adverteixo que no s’hi ha de buscar el que no hi ha, no és un llibre sobre la història de Catalunya.

Quan el tens a les mans, el fulleges i l’ataques a l’atzar et dóna la sensació que el pots començar per on vulguis.

En part sí. Aquest és un llibre d’alta divulgació feta per grans especialistes. Una oferta de 124 episodis que són fets, esdeveniments, moments, personatges, qüestions de la història catalana des de fa 400.000 anys fins ara que considerem que tenen una rellevància històrica mundial, tot i que l’afirmació pugui semblar una mica pretensiosa. Tant poden ser corrents i influències que vénen de fora i que mirem com es van cuinar aquí; com al contrari, com allò que es cuina a Catalunya es projecta enfora. Catalunya és un laboratori, una cruïlla d’influències ubicada en un lloc especial d’Europa: el nord del sud i el sud del nord. Per als centreeuropeus som els sud i per als africans som europeus. La Mediterrània és un lloc especial per al flux d’idees, gent, exèrcits, avenços culturals i tecnològics.. per aquí passa de tot i tothom.

Fins i tot el 0-5 del Barça al Santiago Bernabéu del 1974.

Perquè no estem davant d’un manual d’història convencional, per això també hi surten el Floquet de Neu o El Bulli. En parlem perquè la vida social és molt més àmplia que els fets polítics i econòmics o institucionals. Aquella victòria en ple franquisme va marcar un abans i un després, és una metàfora del final d’una època en la psicologia col·lectiva del país. S’utilitzen els fets anecdòtics per tot el que signifiquen i es proposen reflexions. De la mateixa manera que durant els segles XIV i XV els llibres de cuina catalana van tenir un èxit aclaparador per tot Europa, la irrupció de la cuina catalana dels darrers temps ha revolucionat l’alta gastronomia internacional 

Revistes com Sàpiens o L’Avenç han sembrat el terreny perquè el llibre tingui lectors?

Segurament, aquestes i moltes altres revistes locals i comarcals que han mantingut el caliu amb el màxim rigor possible. Catalunya té una gran xarxa d’entitats d’estudiosos que ha generat moltes publicacions que han mantingut el caliu al territori.

Hi podem trobar, però, cap episodi desconegut o inèdit?

Jo diria que un dels més significatius és el de Josep Fontana, que ens ha deixat recentment, sobre Antoni de Capmany: La il·lustració segrestada. No tant perquè sigui inèdit com pel fet que planteja una tesi: diu que Capmany és un observador de la realitat catalana excepcional i que produeix un llibre que es podria considerar el primer estudi d’història econòmica d’Europa. Lliga fets polítics, socials i econòmics per situar un país com Catalunya des de l’edat mitjana fins als seus temps. Això és insòlit fins aleshores. Capmany està vinculat al comerç i al naixement de la manufactura i pensa amb els holandesos i els anglesos. L’hegemònica il·lustració espanyola, més agrarista, ha marginat Capmany perquè és diferent.

El catalanisme sempre s’ha vantat d’un europeisme més modern que no pas el nacionalisme espanyol. A l’hora de la veritat, però, mai no han sabut trobat els aliats idonis.

Perquè els projectes polítics catalans, des del segle XVI, sempre han mirat de projectar-se cap endins per intentar transformar Espanya. I sempre que han intentat canviar les relacions de forces a nivell espanyol per fer que la política i l’economia anessin cap a una altra via han fracassat. És evident que durant l’època dels Àustries Catalunya vivia al marge del que era el gran episodi de la monarquia hispànica: la conquesta americana. S’hi enfronta durant la Guerra dels Segadors per defensar les seues institucions. Hi ha un episodi d’Eva Serra en què parla de la república catalana de Pau Claris protegida per Lluís XIII, que arribarà a ser Lluís I de Catalunya durant unes setmanes. Les institucions catalanes intenten un règim propi republicà que, en ser massa feble, busca la protecció del veí poderós francès. Aquest fet reflecteix el grau d’autonomia política en el context europeu d’aleshores.

I fracassen.

Com després fracassaran els projectes catalans dels segles XIX i XX fins a l’actual. Amb el constitucionalisme liberal els catalans volen trobar un lloc dins de l’Espanya liberal quan es passa a plantejar la necessitat d’un reconeixement específic, quan apareix el catalanisme polític a finals del XIX, les negatives espanyoles són constants. Tampoc els catalans han aconseguit, tot i ser un motor econòmic i una porta d’entrada de modernitat, ser hegemònics en la política espanyola. La gran contradicció és que Catalunya no serà el Piemont d’Itàlia. Els piemontesos uneixen Itàlia i són hegemònics en la política. Catalunya, davant la impossibilitat de liderar el projecte, es conforma amb un reconeixement que al final es converteix en propostes diluïdes i fracassades. El darrer cas és l’Estatut del 2006: amb la sentència del constitucional es produeix una involució democràtica en la lectura de la carta magna. Això ens ha dut en un punt molt complicat.

Un carreró sense sortida. Fontana deia que la independència dels pobles històricament s’ha assolit a través de la lluita armada o la negociació.

Aleshores, què hem de fer? Acceptar la derrota i la subordinació in aeternum? Estem parlant molt d’actualitat, però l’experiència històrica serveix per entendre que mai no es pot menysprear l’adversari, sobretot quan és un estat centralista disposat a utilitzar tots els procediments per mantenir-se. Aquí necessites un ampli consens català i cercar complicitats exteriors que forcin l’adversari a negociar.

El politòleg madrileny Sánchez Cuenca parla, a La confusión nacional, dels independentistes condicionals, els que s’han sumat al procés desenganyats amb el projecte espanyol.

Les enquestes són molt clares. Els que se senten només catalans són un 25% de la població i els que volen la independència són la meitat de la població. Hi ha un alt percentatge de la població que se sent espanyola i s’ha fet independentista, i un altre que no vol marxar d’Espanya però creu que s’ha de resoldre votant.

El procés ha deixat en franca minoria el catalanisme que volia reformar Espanya. Vostè és expert en Cambó. Qui hereta el pensament de la Lliga?

Hi ha qui diu que el pujolisme juga aquesta carta, però jo crec que no. El pujolisme, si bé és un corrent nacionalista liberal conservador que condemna les esquerres de la Guerra Civil i se situa en una ideologia catòlica com la Lliga, no estan hipotecats per la complicitat amb el franquisme i participen en un tipus de conspiracions, si bé no gaire arriscades, que en certs moments poden portar els seus militants a la presó, com el mateix Jordi Pujol. La Lliga desapareix i els seus militants els trobem a la UCD i Alianza Popular.

Es pot fer una lectura política del llibre?

Si l’espanyolisme vol portar el debat al terreny historiogràfic per desacreditar el llibre, té les de perdre.