Andrea Vilallonga: "La fotogènia no existeix. Cal conèixer-se i saber treure's partit"

Andrea Vilallonga és assessora d’imatge. Va començar fa anys com a personal shopper però ara això és solament un dels serveis complementaris de la seva empresa a Barcelona. La roba és un element que ajuda a ser coherent en la comunicació, però no ho és tot. Els seus estudis d’art dramàtic la van encaminar cap a la seva veritable vocació, que és ajudar els altres a comunicar-se per connectar i progressar plegats. El passat mes de novembre va participar en la jornada Endavant organitzada per GlobaLleida i la càtedra d’emprenedoria universitària de la UdL parlant clar als joves emprenedors que van omplir l’auditori del Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera del Campus de Cappont.

Quin és el pitjor pecat en comunicació d’imatge?

Anar brut. Hem de ser nets. Sembla que no, però no tothom ho té superat, això. Ningú vol parlar, ser amic o fer negocis amb algú que fa pudor. I pot ser que siguis molt net, però si has fet un cafè abans d’entrar a una reunió i el teu alè fa olor de cafè fred, ja has begut oli. Sempre un caramel a prop, si us plau. I abans de veure a qualsevol client, ens hem de mirar al mirall, revisar-nos. Podem fer la presentació més meravellosa del món, però si tens una taca a la brusa o et falta un botó, pensa que tal com surtis per la porta, el primer que diran és: “Has vist? Li faltava un botó.”

Som tan esclaus de la nostra imatge?

Més que esclaus, no aprofitem el seu potencial. Tots tenim un gran potencial per comunicar-nos de forma coherent. La coherència en comunicació passa perquè el teu llenguatge, expressions, moviments i vestuari vagin a una. Mira, el 55% de la primera impressió que un s’emporta al veure’t ve del teu cos. I després de les sabates [riu]. De veritat, sempre amb les sabates netes i curioses, sinó correm el risc que no ens tornin a mirar a la cara.

I com ho sabem, si som coherents?

Una de les preguntes que faig sempre i que he fet abans a la conferència és si la gent es mira als vídeos del mòbil en què surt. I potser hi ha molta gent que es mira, però sorprèn d’entrada que molta gent no es grava a ella mateixa. El cas és que encara que t’hagis vist algun cop, ni que sigui de reüll, quan pregunto si s’han agradat, la resposta majoritària és que no. No ens agradem.

Sovint no ens agrada veure’ns, ni en foto ni vídeo, ni escoltar la nostra veu.

Exacte. Però és un exercici obligatori. Perquè si no ens agradem, hem d’actuar per canviar-ho, perquè allò que no t’agrada a tu és precisament el que mostres a tothom. Així que cal analitzar què t’agrada, potenciar-ho, i mirar de modificar el que no t’agrada. Sempre dic que la nostra aparença té molt d’herència genètica i és el que hi ha, no es pot fer res si ets alt o baix, gros o prim, amb molt o poc pit. Però hi ha maneres de compensar-ho.

Ha dit en diverses ocasions que la fotogènia no existeix. I per què hi ha gent que queda bé?

Perquè és una actitud. Hi ha postures infal·libles per quedar bé i accions que podem fer per promoure les nostres parts brillants. Amb la fotogènia no es neix, s’aconsegueix o s’aprèn.

Tornem a les qualitats heretades i què podem fer amb elles. Què hauríem de compensar i com si som baixos o alts, per exemple?

Què fas si ets davant d’un pal de la llum i vols veure el niu de cigonyes que hi ha a dalt?

Fer un pas enrere, per tenir perspectiva.

Exacte. Et retires del pal de la llum per veure’l millor. Doncs si ets alt, has de saber que la gent pot ser que faci un pas enrere en veure’t i això no t’ha d’acomplexar, no té res a veure amb un rebuig sinó amb que s’acomoden per veure’t millor. Si ets baixet has de saber que la gent potser que et parli com si tinguessis cinc anys, despertaràs en ells l’instint maternal o paternal i et voldran cuidar. Ho pots aprofitar o compensar.

Creu en la connexió a primera vista?

Sí, però tot es pot crear. Vull dir que jo, per exemple, tinc unes faccions que, d’entrada em fan semblar distant i caic malament. És allò que se sol dir de “no sé per què, però no m’agrada”. Tant al llibre Míra’t, que just acabo de publicar ara, o als meus cursos i serveis, es poden trobar moltes pistes de la iconografia de la imatge.

Parli’ns del seu mètode, que es recull al llibre Mira’t. Si només pogués donar-nos dos consells, quins serien?

Ser agraïts i somriure. Somriure és qüestió de múscul. Si l’exercites surt sol.

Què vol dir amb ser agraïts?

Sí, ens costa rebre una paraula bonica. Posaré un exemple. Jo dic: “Quina brusa més maca que portes!” i tu contestes, “Ah, sí? Doncs 15 euros de rebaixes.” Per què? Tant és! No t’he preguntat quant val ni on l’has comprat, la resposta seria: “Gràcies!” I, si pots tornar un compliment, bé. Si no, no menteixis. La mentida i la incoherència són grans enemics de l’emprenedor i de tothom en general, perquè perds influència.

La influència de la qual vostè parla no és dels influencers de xarxes socials. A què es refereix?

Tenir influència és tenir credibilitat. Això s’aconsegueix de cinc maneres: amb diners, els diners sempre fan més curt el camí; amb sentit social, és a dir recordant, per exemple, el nom i algun detall de cada client per fer-los sentir únics; amb contactes, l’endoll hem d’aprofitar-lo, ara bé, després has de servir; amb capital intel·lectual i eròtic. Eròtic per connexió, no per aconseguir les coses amb sexe, encara que és una opció que decideix cadascú des de la llibertat.

És molt de la broma.

L’humor és un altre pilar fonamental, a l’alçada del somriure. Però cal no passar-se a ser gracioset.

Diria que el primer que ha de fer algú per emprendre o buscar feina és mirar-se a ell mateix.

Exacte. Primer cal invertir en qui som i com ho comuniquem amb la imatge, el llenguatge i els moviments corporals. És tan important com tenir una bona estructura empresarial.