Jero García: "Sempre ha existit el 'bullying', però ara sembla que els assetjadors no tinguin fre"

Quedem a la cafeteria de l’estació de trens de Lleida. Arriba amb el temps just de Madrid per parlar una estona abans no comenci la conferència de Torrefarrera Inversió de Futur.

Si parlem de l’extraradi madrileny de finals dels setanta és inevitable que pensem en droga. Va ser mai una opció?

En absolut, vaig provar-la perquè era molt accessible, però mai no em va interessar. A mi la boxa no m’ha tret ni salvat de cap moguda estranya, senzillament em vaig sorprendre amb tot el que m’aportava l’esport. Si alguna cosa m’ha portat per un camí que no sigui autodestructiu és l’activitat física. Amb sis anys ja vivia amb una pilota als peus i en un moment determinat hauria pogut optar pel futbol. Alguns amics de la meua generació van acabar en equips grans i no seria cap bogeria pensar que jo també hauria pogut arribar a la Preferent de Madrid, que és una categoria prou potent. Però mai no em va motivar realment, jugava perquè m’ho passava bé. És la boxa la que va fer-me canviar.

I descobrir els “cinc superpoders” dels quals parla a les seues xerrades?

Constància, sacrifici, disciplina, motivació i pertinença al grup. És tot el que he après de la boxa i que després he dut a la meua vida per ser millor pare i millor persona.

D’entrada sembla paradoxal treballar la pertinença al grup en un esport individual.

Quan ets al ring i sona la campana no et deixen ni el banquet, et quedes més sol que la una. Però aquesta soledat és inversament proporcional a la necessitat de formar part d’un col·lectiu quan en baixes. Fas més equip, els amics et venen a veure i t’animen, hi trobes aquells ànims i cops a l’espatlla que et fan sentir proper als teus. Sobretot quan et quedes sense forces i t’adones com el seu suport és imprescindible per seguir.

Seguir per arribar a on?

Per canalitzar la ira, gestionar les emocions i tenir eines per lluitar pels teus objectius a la vida. D’entrada sembla una contradicció: et dediques a la boxa i et converteixes en expert en prevenció de la violència. Avui dia vivim una època molt violenta, només cal veure les dades d’assetjament escolar, d’agressions sexuals o de denúncies filoparentals.

Aquest és el ‘leitmotiv’ d’‘Hermano mayor’.

La violència dels fills contra els pares és un drama que va en augment. En això tenim un problema, i quan va començar el programa semblava que era una exageració. Avui dia hi ha ciutats espanyoles, no puc dir quines, en les quals hi ha més denúncies per aquest tipus de violències que no pas de gènere.

Es fa visible un problema fins ara ocult?

És un fenomen que no s’havia donat mai com ara. Els infants i els adolescents estan exposats a una violència latent, com la dels videojocs, que mina la seua capacitat per tenir empatia cap al patiment dels altres, hi ha una desconnexió emocional molt bèstia. Sempre hi ha hagut bullying, però ara sembla que l’assetjador no tingui fre; i pegar als propis pares ja és inaudit. Tenim un problema com a societat i a vegades sembla que no el volem veure.

Quina és la motivació que porta una víctima del ‘bullying’ a fer boxa?

El més important és recuperar l’autoestima.