Boris Izaguirre: "A la televisió s'ha reduït l'espai per improvisar i dir res políticament incorrecte"

Abans d’inaugurar el cicle de conferències Universos literaris al CaixaForum, Boris Izaguirre va avenir-se a parlar una estona amb els mitjans. Amb la naturalitat que el caratertiza, va explicar que no havia vingut mai a Lleida i que el seu home, Rubén, que sí que coneix una mica la ciutat, li ha donat una llista de coses imprescindibles que ha de comprar. Quan li preguntem si es pot fer públic, confessa que tot són productes carnis.

Aquí ve com a escriptor, com viu aquest tipus de trobades?

Em fan molt content, sempre és molt agradable tenir oportunitats per conversar amb els lectors. És un diàleg bastant proper i personal. És meravellós tenir una mica d’intimitat. Vivim un temps en què res és íntim. És com la neu, que s’ha convertit en un privilegi perquè està desapareixent. Crec que cada vegada són més petits els espais en els quals realment pots ser tu mateix i expressar-te sincerament i naturalment. Per això m’encanten aquestes conferències, perquè ningú m’interromp i em puc mostrar tal com sóc.

Doncs vostè sempre transmet sensació de naturalitat, sigui aquí o a la televisió.

Això és una de les coses més importants que em va transmetre la meua mare i que sempre he procurat fer: ella sempre em deia que no dissimulés mai qui sóc ni com sóc. Ella tenia por que la societat m’obligués a enganyar-me a mi mateix. Ara, jo que vinc del món analògic puc confirmar que la tecnologia no fa més que dominar-nos i restar-nos veracitat.

És la paròdia de les noves tecnologies i les xarxes socials?

Jeff Bezos, el fundador d’Amazon, va comunicar el seu divorci amb un text tan sofisticat que era esfereïdor. Era perfecte, cada paraula utililtzada era tan increïblement calculada i ben posada, que et feia pensar que només una màquina era capaç d’escriure allò.

El seu hàbitat és la televisió. Aquesta, com ha canviat?

Ana Pastor em va convidar a un programa especial que fa sobre la televisió dels noranta. Vaig acceptar perquè era en directe, feia tant temps que no en feia! Quan vaig començar a Crónicas Marcianas fa vint anys treballàvem sense promter, ni micròfon ni estàvem obligats a quedar-nos asseguts tota l’estona en una cadira que ens dominés. Tot allò ha desaparegut. Si més no als programes que vaig jo tot està guionitzat, l’espai per a la improvisació i el marge per poder dir coses inesperades i políticament incorrectes s’ha reduït enormement. Ha desaparegut. També és veritat que molts formats han evolucionat i tenen un poder molt bèstia. La televisió continua sent un mitjà molt potent.

El proper projecte és presentar Prodigios, un talent show per a Televisió Espanyola.

És un programa que ha tingut molt èxit a països com França. És un format que la productora Shine Iberia volia fer i ara serà realitat. Es veritat que és un concurs de talent, però aquesta vegada les disciplines són una mica més rigoroses que en altres programes. Dansa artística, lírica i instruments d’orquestra. Tots tenen entre set i disset anys. Es dirà Prodigios perquè busquem nens i adolescents que destaquin d’una manera excepcional. Esperem que el programa els pugui ajudar en la seua carrera. El jurat és molt bo, tenim Nacho Duato a dansa, Ainhoa Arteta a la lírica i Andrés Salado, que és un director d’orquestra molt reconegut i terriblement guapo, als instruments.

De moment està de gira presentant Tiempo de tormenta. Totes les seues novel·les són molt personals, en aquesta ocasió fins i tot ha explicat un fet, una violació, que va patir quan era adolescent. Per què ara fa pública aquesta història?

Va ser un fet que va marcar molt la relació que tenia amb la meua mare i la novel·la va d’això, de la nostra relació. Era una cosa que m’apetia compartir amb molta gent. Al començament no tenia previst explicar-ho, el motiu de la novel·la era pensar que hi ha moltes mares com la meua i molts fills com jo. Això em va impulsar a escriure. Aleshores es va fer evident que sortirien a la llum episodis que van ser molt transcendentals dins d’una relació tan intensa. També va ser molt peculiar. Com que jo vivia a Espanya la meitat van ser via telefònica. A partir d’aquesta distància, la novel·la també es va convertir en una reflexió sobre Veneçuela, que és l’autèntica història de la novel·la. Va ser el meu vertader striptease del que penso del meu país d’origen.

De l’actualitat [parlem poc abans que Guadió s’autoproclamés president] cada vegada en parla menys.

És que ja no sé què dir quan em pregunten sobre el meu país d’origen quan fa vint-i-set anys que no hi visc. No em sembla ètic opinar sobre un lloc en el qual no vius i és fàcil de criticar. Perquè és veritat, fa més anys que visc fora que a dins. Vaig marxar perquè se’m va fer insuportable, no tenia futur, no tenia feina i em va semblar que si em quedava a Veneçuela no podria créixer.

Aquí, amb l’auge de partits com Vox, sembla que tornem enrere. Què pensa d’aquest corrent que amenaça drets conquerits?

Són l’expressió d’una realitat. Això passa perquè els polítics no han tingut la maduresa d’enfronta-se a coses que passen i ens afecten a tots. Em molesta que facin servir el color verd perquè és el meu color preferit i no m’agradaria que ningú es confongués si el vesteixo.