Maria Guinovart: "El discurs i els materials del Guino continuen sent rabiosament actuals"

Faci’m un balanç de l’Any Guinovart, ara que toca a la seva fi.

Sens dubte, excel·lent. Estem molt emocionats per com ha funcionat. De fet, si t’hi fixes, finalment han estat dos anys de celebració i no un. Això ha anat així perquè ens han acollit molt bé a cada lloc on hem anat i molts altres s’hi han anat afegint per voluntat pròpia. Nosaltres hem volgut donar veu a tots aquells que ens han proposat sumar-s’hi i la veritat és que estem encantats. El director de Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Pepe Serra, sempre em recorda que quan vaig anar a presentar-li la planificació de l’Any Guinovart, pensava: “Prendrà mal, això és impossible!” Però ho hem aconseguit i, a més, sent molt pocs. La clau és que al final el que cotitza és la il·lusió. I una altra cosa: no hi ha expo del Guino que surti malament... perquè les obres són molt bones!

Quins aspectes desconeguts ha permès descobrir aquesta efemèride sobre l’artista?

No sé si desconeguts, però sens dubte el que sí que ha comportat és que redescobrim com de rabiosament actual continua essent tant el seu discurs com els materials que utilitzava. Per exemple, a l’exposició Guinovart, la realitat transformada, que es pot veure a l’Espai Volart fins al dia 19 de maig, hem plantejat unes instal·lacions de mida XXL. El Reina Sofía de Madrid ens ha cedit una peça per a l’ocasió feta amb microciment. Pàsticament i material, és del tot moderna. Hi ha una altra peça, elaborada amb plàstics cremats amb bufador, que ningú es pot creure que estigui feta de fa trenta anys. Això fa que quan surt el debat de si hauria de pertànyer al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) o al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Si ho féssim per anys tocaria al MNAC, però per discurs seria claríssimament Macba. Conclusió: continuarem estant en terra de ningú [riu].

Han rebut suport de les institucions?

Sí, tant l’ajuntament d’Agramunt com el de Lleida, com el de Barcelona i la diputació de Barcelona, ens han ajudat. Estem a l’espera de la diputació de Lleida... al final ningú és profeta a la seva terra.

Quina és per a vostè la millor obra del seu pare?

Em resulta molt difícil d’escollir entre els meus fills. Per a mi, les obres del Guino són com fills [riu]. Ara bé, si em paro a pensar-hi, a l’Espai Volart hi ha una peça que es diu La primavera i les dues Maries. És una obra meravellosa, d’una intimitat fabulosa malgrat ser molt gran, que va pintar el Guino, a la meva mare, que es deia Mari Antònia, i a mi. M’emociona especialment, i això que feia 48 anys que no s’havia vist.

Com aproparia la figura de Guinovart a aquells que encara no el coneixen?

Els destacaria que és un artista absolutament polièdric i que, qualsevol persona que tingui una mínima sensibilitat i curiositat per l’art, hi descobrirà des d’un grafiter fins a un escultor, passant per algú que tenia un domini del color i del dibuix brutal, a més d’un llenguatge i un pensament modern. Es mullava i, quan es tractava de fer denúncia social, la feia. Al Museu de Lleida es va poder veure Jerusalem, que també és a l’Espai Volart, una denúncia a la prepotència dels jueus que encaixa perfectament amb el que ocorre a Síria.