Natza Farré: "No fem obres de dones només per a dones"

Hem quedat un dijous a les deu del matí per parlar via telefònica. Es fa estrany sentir una veu que t’és familiar –la Natza forma part de l’equip de La Competència de RAC1 des del primer dia– a l’altra banda de la línia. Convida a tractar-la amb una familiaritat que a voltes pot sobrepassar la prudència.

Això deu passar sovint, que la gent et parla amb una confiança que no és recíproca.

Jo diria que la ràdio et fa més propera que altres mitjans, i aleshores em trobo amb situacions que se’m fan estranyes. Hi ha gent que em saluda pel carrer i, com que tinc molta mala memòria, a vegades ho passo malament perquè no sé si l’hauria de conèixer o no.

Sortir a la televisió ho ha accentuat?

Una mica, potser menys del que m’esperava.

Tenia dubtes de fer aquest pas?

Sí, hi ha gent que té molt clar que vol sortir a la petita pantalla perquè sap que això li donarà visibilitat. Gent que busca la fama. A mi em feia molta mandra passar a ser molt més reconeixible que amb la ràdio. Després vaig pensar que en el fons no deixava de ser un mitjà per dir les coses i que havia d’aprofitar-lo.

Quines coses?

Les mateixes de sempre: els masclismes quotidians. De fet, sempre m’he dedicat a denunciar totes les injustícies, sobretot aquelles que són menys visibles.

Sempre amb humor, indispensable per sobreviure en aquest món de bojos.

No pas una mirada per banalitzar allò que no ens agrada, suposo que és una manera d’intentar entendre el món. Em puc posar seriosa si convé, però no és el meu estil i aleshores em sembla que puc ser molt avorrida. El meu to per parlar del món és aquest, i al qui no li agradi doncs mala sort.

Aquest és el to del llibre ‘Curs de feminisme per a microones’. Té la sensació d’haver-se convertit en un referent del moviment?

La veritat és que fa molts anys que denuncio el masclisme als mitjans i no va ser fins que vaig publicar el llibre que em van començar a proposar de participar en debats i a escriure articles sobre el tema. Ser una referència també fa molt respecte, espero que la gent tingui dos dits de front i es llegeixi el que dic amb sentit crític, que no s’ho prengui tot com una doctrina inamovible. És una responsabilitat que potser angoixa una mica, alhora també és molt bonic formar part del canvi, d’un moviment que vol transformar el món.

En lloc de repetir un format d’èxit com és l’assaig, has decidit provar sort en la dramatúrgia amb ‘If (l’últim desig)’.

Microones encara està viu i en el fons tampoc tinc temps per escriure. If és un projecte amb la Vero Cendoya, la directora de la companyia, que som amigues i sempre parlàvem de fer alguna cosa juntes. Era un repte i n’estic molt contenta.

Tres germanes en un càmping fora de temporada amb les cendres de la mare.

Forma part de l’activisme feminista: fer projectes de dones capaços d’atreure tots els públics. No fem obres de dones només per a dones. El món de l’art està històricament monopolitzat pels homes i és necessari demostrar que nosaltres també sabem fer coses interessants.