Maria Barbal: "En Benet acaba essent feliç perquè confia en la cultura, a millorar"

Un jove soldat de lleva del Pallars i un brigadista escocès coincideixen a l’hospital a les acaballes de la Guerra Civil. Una breu trobada que els quedarà impresa per sempre a la memòria.  Aquest és el punt de partida de A l’amic escocès (Ed. Columna), la novel·la que acaba de publicar Maria Barbal, amb la qual torna al seu univers literari pirinenc. Seguim en Benet, el protagonista, al llarg de tota la seva vida, i es queda amb nosaltres igual que s’hi va quedar la immortal Conxa de Pedra de tartera. Vaig entrar en aquesta novel·la pensant que m’hi trobaria molta Guerra Civil, i sí que n’hi ha, però no en escenes de trinxera. A l’amic escocès és, sobretot, la vida d’en Benet, el seu protagonista?

La intenció era aquesta. Jo no volia fer una novel·la sobre la guerra, però sí que el personatge, per raó de l’any que neix i la seva trajectòria, la viurà. I a més, hi havia les notes escrites per un soldat que van ser la base de la novel·la.

La guerra marca un abans i un després per a unes quantes generacions, un trencament?

Evidentment, per a una persona jove una experiència com la d’anar al front i ser ferit, et marca per tota la vida. A la meva infantesa, la guerra era una referència constant: “Abans de la guerra...” Jo no m’imaginava gaire què era. En parlaven com si fos d’un món diferent, una frontera en el temps.

En Benet de la novel·la té un rerefons real. Com li arriba la primera notícia d’aquesta persona?

Em trobo amb una sèrie de documents que són gairebé tots d’aquesta etapa de la guerra, sobretot quan està ingressat –dues vegades– i té temps d’escriure. Hi ha pensaments i reflexions, l’angoixa de pensar si es posarà bo, de no trobar els familiars, de si el tornaran a cridar al front... i també hi parla de llibres. Però tot i que feia temps que els tenia, i els veia amb molta riquesa, no em veia amb força per pensar tot un argument a partir d’ells. Tot i que el punt aquest de la relació amb un brigadista escocès, que també és real, tenia possibilitats. Dues persones gairebé de la mateixa edat, però amb mons molt diferents. Però després van venir les cartes d’amor...

Les que l’acaben de convèncer que sí, que aquesta història pot ser una novel·la...

Aquí veig el personatge. Com evoluciona a partir d’aquestes angúnies, com avança després de la guerra. Ho ha passat tan malament que, malgrat tot, mira endavant, i vol enamorar-se. Es reconstrueix com un home limitat, però d’alguna manera nou.

Primer és un jove insegur, que no sap gaire com comportar-se en les relacions amb les noies. Per què canvia de cop i volta, quan coneix l’Elvira?

Ell tenia la referència de les lectures. Ha llegit que l’amor és extraordinari, com un paradís... i no l’encerta. De sobte, coneix una noia que li desperta aquesta sensació!

Llegint les seves cartes, a vostè la devia captivar veure un noi senzill que té ganes d’escriure bé, que s’hi mira amb les cartes. 

Aquesta característica del personatge, el defineix bastant. La primera part de la novel·la es titula La lletra i no per casualitat. Veiem com la lletra va canviant al llarg dels anys, se li va fent més petita, i més àgil. També és un element de seducció, en un moment en què hi ha moltes persones que han tingut encara menys oportunitats que ell. Agrada a les noies, i sorprèn altres homes de la seva edat, veure algú que se sap expressar bé escrivint.

En Benet neix en un poble del Pallars. Seguint la feina del pare, de ben jove se’n van tota la família a la capital de la comarca. Una primera migració... i les migracions en general són molt importants en les seves obres!

Han afectat moltíssimes persones a les comarques de muntanya en general, i al Pallars en particular. Tant el Jussà com el Sobirà són dues de les més despoblades de Catalunya, i des d’aquests anys de la guerra. En Benet, com tants d’altres, fa aquests passos: del Sobirà al Jussà... i d’allà cap a Barcelona, que hauria pogut ser a Lleida, a Mataró o a Sabadell. Com diu una de les dones que parlen aquí... “i qui no té parents, a Barcelona?”. Abans que en Benet, per exemple, ja ha fet la migració un seu oncle. Fixi’s que és el que passa amb altres migrants: n’hi ha un que obre camí, que fa de lligam amb els que després van venint.

Aquí en Benet ja és prou gran per veure en la cultura una fugida d’un món que no li agrada, d’una família en què pare i mare no s’avenen.

Hi veu el camí cap a un enriquiment personal. Li pot donar un altre estatus, la possibilitat de tenir una feina més interessant que la del pare, que treballa fent carreteres. Té la consciència de formar-se: fins i tot tria quins llibres llegeix. Llibres que l’ajudin a tenir una base, i que no siguin només per presumir davant d’altra gent. 

Per a la Conxa de Pedra de tartera, la ciutat era un lloc de desarrelament. Per a en Benet, en canvi, Barcelona és un espai de llibertat?

El que hauria pogut ser, si hagués pogut quedar-s’hi! Quan arriba a la ciutat, en Benet fa el servei militar i mentrestant estudia a l’Escola Industrial, va a classes de dibuix, fa d’aprenent de sastre... Barcelona és el seu paradís. I també els seus oncles li donen una altra visió de com pot ser una família. Els veu tan feliçment casats, ell que havia arribat a jurar que no es casaria mai! S’adona que hi pot haver una relació més igualitària entre un home i una dona.

La història d’en Benet és la de la renúncia a tot això. El pare el fa tornar al Pallars, li ha trobat la mateixa feina que fa ell. N’és conscient, en Benet, del que representa tornar a casa?

Sí, és molt conscient d’això. El que no queda gaire clar és si ell pensa que com a artista se’n sortiria. Potser dins seu manté aquella educació tradicional que ha rebut del poble, i que es mira els artistes amb una certa distància. Hi pot ser... Però després de la guerra, la seva renúncia es converteix en una estabilitat. Veu que pot treballar fent carreteres per a un organisme oficial. És una feina que l’obliga a moure’s i que, dins d’aquesta, hi pot fer un treball més especialitzat: li admeten els croquis i els dibuixos.

Al principi, s’hi sentia insegur. Un jove que fa de capatàs manant homes més grans que ell, sempre en pobles perduts on no té gaires distraccions, on a vegades no hi ha ni llum...

I algun al qual hi ha d’arribar amb barca! Ell s’acomoda a una situació complicada, es conforma. No com el brigadista escocès, que ha dut una vida molt diferent.

Contraposa els dos personatges? En George és un aventurer.

Un home trencador, valent, que se’n va a una guerra que no és la del seu país. Que vol ser periodista, i ho serà. És interessant la seva reflexió que fa sobre en Benet: quin dels dos ho ha encertat?

Es coneixen en un hospital. Un temps de parèntesi, dins de la guerra...

Per això no és una novel·la sobre la guerra, sinó sobre les seves conseqüències. A part del trencament que suposa per a tota la societat, plantejar com és una persona que ha patit una gran injustícia derivada de la guerra, com l’afecta?

El contacte que estableixen el català i l’escocès, en Benet i en George, no és verbal. I malgrat això, es crea un lligam perdurable, que recuperaran al cap de molts anys.

A les tapes del llibre es reprodueix el fragment d’una carta que fa referència a aquesta situació. Ho explica en Benet en retrospectiva, quan diu: “El meu amic d’Escòcia ha marxat.” Són dos joves en una guerra, tots dos ferits i en una situació de desànim. Es troben en la mateixa ambulància, als mateixos hospitals. Troben en l’altre un suport: un que fuma al meu costat, un que no pot parlar, un que encara està pitjor que jo... Tots dos estan a l’espera, gairebé no poden fer cap altre amic. És un aïllament que els fa aproximar, i dura poc però és molt poderós.

Després de la guerra, en Benet coneixerà l’Elvira, que també està marcada pel conflicte. El seu pare, afusellat per motius que no s’acaben ben bé d’explicar.

Hi havia moltes persones en aquesta situació. Vivien sense perspectiva de poder trobar la justícia sobre un acte injust. I a més, eren castigats. No podien ser com els altres: ni festejar, ni ballar, ni casar-se... Estaven marcats d’una manera terrible. I en un ambient en què es coneixien tots, no hi havia escapatòria. En Benet es troba amb una persona d’aquestes.

En Benet acabarà essent feliç?

Jo crec que sí. Perquè ell confia en la cultura. A millorar, a informar-se... això l’ajuda a ser una persona equilibrada. A conformar-se amb el que té, la qual cosa em sembla dificilíssima. És molt honest amb el seu entorn. I el seu amic escocès és el que valora.

Aquesta novel·la té connexió amb el que es va anomenar Cicle de Pallars?

La novel·la surt com surt, perquè crec que tinc una història bona per explicar a partir dels documents, no perquè pensés a arrodonir unes novel·les anteriors.. El Cicle de Pallars, que eren Pedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora, és més que res una estratègia comercial. A País íntim, vaig tornar a connectar amb Pedra de tartera, i en aquesta ho he tornat a fer, encara que sigui d’una manera no buscada, però que em va ser necessària a l’hora d’escriure la novel·la.