Pepa Roma: “Després de vint-i-set anys a la presó, Mandela transmetia calma i serenor”

Quan tenia set anys els seus pares es van traslladar a Barcelona, però la família mai no ha trencat els llaços amb la Sentiu de Sió, on va néixer. Independent, curiosa i entusiasta, la periodista i escriptora Pepa Roma ha treballat en premsa i a televisió, cobrint alguns dels grans conflictes del final del segle XX.

En alguna ocasió ha explicat que no podria haver narrat les sensacions de l’Índia que descriu a Mandala sense haver viscut el paisatge de la Noguera.

Em vaig adonar de la meua dimensió literària escrivint Mandala, que és molt poètica, parla molt dels sentits i les sensacions. Molt relacionada amb el paisatge i amb l’entorn. Em vaig adonar que tot allò que sentia a l’Índia ho podia comprendre perquè ja ho havia viscut aquí, a la Sentiu. Si la primera infantesa l’hagués viscut en una ciutat, les sensacions i la meua poètica serien molt diferent, potser més conceptuals. No tenen horitzó, viuen un entorn immediat. Veure un paisatge com la serra del Mont-roig t’incita a mirar el més enllà, a imaginar, a preguntar-te què hi ha al darrere. Quan era petita ja era molt inquieta, quan passaven caravanes de gitanos sempre m’imaginava que marxava amb ells a veure món.

Des de molt jove va viatjar sola per tot el món. Quin paper va jugar-hi la família en aquesta biografia tan poc convencional per a una noia dels anys setanta?

El meu pare era un home de poble que gairebé no sabia parlar castellà, però era molt internacionalista i tenia una visió del món molt global. Era del PSUC i estava informat de tot el que passava al món. Era autodidacte i molt curiós, li agradava estar ben informat. La meua mare era una dona bastant emancipada pel seu temps. Es va vendre les terres per muntar un negoci a Barcelona. Li agradava viatjar. Amb ella vaig a París amb setze anys. Ella m’incitava a viatjar, a sortir, a fugir de la idea de tenir un nòvio formal i convertir-me en mestressa de casa, a ser independent i no dependre de ningú. Ben aviat vaig començar a col·laborar amb diversos mitjans de Barcelona, els venia reportatges dels meus viatges arreu del món mentre també acabava la carrera de periodisme.

Forma part d’una generació que són joves durant la Transició i es troben amb un país per fer. Aleshores no calien tants estudis per fer carrera.

No teníem màsters però teníem molta cultura, en el fons estudiàvem molt més abans que ara. Sempre hi ha oportunistes i trepes, però la meua generació llegíem moltíssim. Ens empassàvem tot el que estava prohibit de política, història, literatura o filosofia. Escoltàvem molta música i miràvem cinema. Erem una generació molt formada. Llegíem diversos diaris cada dia, d’aquí i de fora, llegíem història. Ara sóc professora i el jovent no llegeix, o no llegeix tant com abans. S’han canviat els llibres de fons per la cerca ràpida a internet i les notícies curtes. Això condiciona la formació intel·lectual perquè és menys profunda. Ara és més dispersa.

Internet ho ha canviat tot.

Quan vaig començar al TeleExprés, Huertas Claveria mai no es quedava amb les notes de premsa institucionals. Si el tema li interessava t’enviava al carrer a contrastar les dades. També era un moment que esclatava una realitat social que fins aleshores estava oculta pels mitjans afins al règim i nosaltres la volíem explicar des del terreny.

Una època daurada del periodisme espanyol.

Vam tenir molta sort perquè vam poder fer periodisme en condicions. Si s’havia de fer un reportatge sobre Guatemala per a Informe Semanal, s’hi anava. Ara fan un refregit d’imatges d’agència sense sortir de la redacció. Allò era un privilegi.

Ara per què no es fa?

Perquè tot s’ha de rendibilitzar, aleshores informar era un valor en si mateix. Fins i tot treballant per a diaris petits et proposaven anar a cobrir temes a Filipines o Sud-àfrica.

El resultat després es notava, vostè va ser la primera periodista a entrevistar Nelson Mandela quan va sortir de la presó després de vint-i-set anys.

La meua intenció era entrevistar Winnie Mandela, i una vegada allà va córrer el rumor que Nelson Mandela sortiria de la presó i el diari em va demanar que em quedés. Vaig estar un mes fent reportatges sobre l’apartheid esperant a veure què passava. Al final entrava i sortia de la seu del Congrés Nacional Africà com si fos casa meua. El dia que van alliberar Mandela el país era una bogeria. Ell havia de fer un discurs des d’un edifici públic i jo em va refugiar al carreró del darrere perquè tenia claustrofòbia. Casualment, la comitiva va venir per on jo era i els guardes em van empènyer dins l’edifici perquè la multitud no m’esclafés. Era l’ambient més brutal que he vist en tota la meua vida. Després me’n vaig tornar a Johannesburg i un contacte que tenia em va venir a buscar a l’hotel. Va dur-me a casa de Mandela per fer-li una entrevista, la primera que concedia després de 27 anys a la presó.

Impressionava?

Sí, però amb els anys he revisat el text i li vaig fer les preguntes pertinents, m’hauria pogut quedar bloquejada o sobrepassada per la situació, però ara tornaria a preguntar el mateix. Em va sorprendre la seua calma, tenia una actitud molt serena. Una bonhomia molt agradable, un somriure molt plàcid i alhora unes respostes molt contundents. Em va dir que la lluita armada estava relacionada amb la fi de l’apartheid i que la seua sortida de la presó no implicava que el règim s’hagués acabat. Van ser respostes molt valentes.

Ha canviat molt la relació dels polítics amb els periodistes en trenta anys?

Als vuitanta els polítics eren més sincers i espontanis, amb els anys han anat perfeccionant el discurs i cada vegada el fan més tancat. Tenen preparades les respostes abans que els facin les preguntes.

També va treballar en gabinets de premsa per al govern de González i després va repetir amb Zapatero. Primer a Justícia i després a Medi Ambient.

Als noranta vaig viure la desfeta socialista. Encara que tenien coses interessants per explicar, com la reforma del codi penal o la llei de l’avortament, pràcticament no donaven la cara perquè estaven assetjats per la corrupció, els GAL, Roldán, etc. Amb Zapatero va ser decebedor, la política s’havia degradat molt, les lluites internes pel poder i l’arribisme estava a l’ordre del dia. Prioritzaven els personalismes per sobre de les idees i els projectes col·lectius.

Ben aviat va fugir dels convencionalismes i va forjar una carrera professional envejable. No va tenir fills. Se sentia pressionada per la societat?

El meu marit també era periodista i quan teníem l’edat de ser pares ho vam ajornar per qüestions professionals. Suposo que no en vam tenir perquè en el fons no en volíem. Moltes dones van tirar endavant una família i una carrera professional. En el meu cas era incompatible perquè viatjava molt. Sempre m’ha agradat molt viatjar.