Juan Ferrer: “Un director em va dir que a la Mostra venien convidats i marxaven amics”

Juan Ferrer forma part del paisatge del barri de Noguerola de Lleida. Li agrada saludar el quiosquer i conèixer el cambrer del bar, saludar la gent amb qui es creua, aprofitar qualsevol excusa per entretenir-se en una animada conversa. És una de les ànimes de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya que se celebra a Lleida des de fa vint-i-cinc anys, i en motiu d’aquest aniversari aprofitem per parlar del festival, de cinema i de la seua addicció particular al setè art.

És el director de l’estat espanyol que porta més temps al capdavant d’un festival de cinema.

Això ens van dir quan vam rebre el premi internacional de premsa, jo no ho sabia. A vegades em pregunten si no és hora de retirar-me, i jo sempre els dic que puc deixar la Mostra, però que no esperin que em quedi a casa sense fer res. La gent que ens dediquem a la cultura mai no ens jubilem.

De fet, va guanyar el concurs públic per dirigir-la fa tres anys.

I el dia que aparegui algú que ho pugui fer millor jo faré com Artur Mas: un pas al costat.

Els aniversaris sempre conviden a mirar pel retrovisor. Com va començar tot?

El German Caufapé i jo ens vam posar d’acord amb el Centre Llatinoamericà per fer alguna cosa que acostés la cultura llatinoamericana contemporània a la ciutat de Lleida. Vam pensar que el cinema era una bona manera perquè és un art vampíric que beu de la fotografia, la literatura, el teatre o la música. Vam fer una mostra molt senzilla, però ja aleshores vam portar la Patricia Reyes i el Federico Luppi.

Apuntaven maneres.

A mitjans dels noranta era més fàcil portar gent, el cinema llatinoamericà realment no era gaire conegut a Europa i això ens va permetre créixer molt ràpid. Amb el canvi de mil·lenni va viure un boom que jo sempre el comparo amb el literari dels seixanta i setanta. Van començar a guanyar en festivals de prestigi internacional. A nosaltres ens va anar molt bé perquè ja hi érem i començàvem a tenir un nom.

La idiosincràcia del festival sempre ha sigut apostar per joves talents, a vegades arriscant amb propostes que no sempre han estat ben rebudes pel públic.

Des del primer dia la nostra intenció era donar veu a les noves cinematografies, i això implica programar cineastes que fan pel·lícules més accessibles i d’altres que potser són més experimentals. Recordo un any que a la inauguraicó vam projectar 25 Wats, una pel·lícula uruguaiana en blanc i negre i molt experimental, de dos joves cineastes que es diuen Rebella i Stoll. A la gent no li va agradar gaire. L’any següent ens vam venjar dels qui l’havien criticada perquè vam poder veure Whisky, que va agradar molt a tothom. Era dels mateixos autors, i hem de reconèixer que sense la primera no haurien pogut fer la segona.

La Mostra és un dels festivals més veterans a Europa que miren amb exclusiva la cinematografia llatinoamericana. En alguns casos fins i tot ha jugat un paper important com a aparador.

Una vegada vaig anar a Buenos Aires i a la filmoteca vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt. Vaig trucar a un amic per si coneixia el director i vam quedar aquell mateix vespre per sopar. Es deia Fabian Bielinsky. Li vaig dir que volia portar el seu film a la mostra i ell no ho veia clar, deia que a Europa no s’entendria perquè parlava d’un món, el de les estafes i els enganys, que era molt argentí. Al final el vaig convèncer i Nueve Reinas va guanyar quatre premis i va tenir una molt bona acollida arreu del continent. Aquella pel·lícula va projectar Ricardo Darín al cinema, ell venia de fer culebrons. Una altra òpera prima que vam projectar en el seu moment va ser la mexicana Amores perros. El seu director, Alejandro Gonzáles Iñárritu, ara treballa a l’olimp del cinema.

Enguany presidirà el festival de Canes. Veurem algun dia Iñárritu o Darín a la Mostra de Lleida?

Estaria bé, però no és fàcil. Portar gent és molt complicat i car, no només has de pagar uns bitllets d’avió. Necessites un equip, allotjar la gent uns quants dies, donar-los de menjar, tenir gent per acompanyar-los... Amb el Darín som amics i ho hem provat diverses vegades, però sempre té algun compromís i no es pot escapar a Lleida. Al final la mostra són tres dies l’any i si no és aquell cap de setmana ja no té sentit. Ens hi hem trobat moltes vegades, el representant mira l’agenda i no surt el calendari.

Si ets Sant Sebastià deu ser més fàcil quadrar l’agenda.

Suposo, també tenen seixanta anys d’història i un pressupost de nou milions d’euros.

Quins són els avantatges d’un festival modest?

Una vegada un director em va dir que aquí venien convidats i marxaven amics. Si fos molt gran, potser hi ha coses que ara trobem a faltar i després ens sobrarien. No hi ha tanques ni barreres, hi ha molta proximitat entre el públic, la gent que treballa a la mostra i els convidats. Això transmet una sensació de familiaritat molt interessant que és impossible en un gran festival.

Les ciutats també hi juguen un paper important, Berlín o Màlaga són atractives per si mateixes. Quin paper juga Lleida a l’hora d’atreure públic de fora?

La Mostra està lligada a la ciutat, per bé i per mal. Tu no pots endur-te-la a una altra ciutat perquè al món del cinema tothom relaciona Mostra i Lleida, encara que oficialment sigui “de Catalunya”. Lleida no és la ciutat més bonica del món, però ara es pot ensenyar. Quan jo era petit era una ciutat molt lletja.

Però tenia molts cinemes.

Jo vivia als blocs del seminari i a pocs minuts de casa tenia el Granados, el Victòria, el Catalunya, el Viñes, el Principal, el Rambla, el Bahia o el Xenon. Com ha passat en moltes altres ciutats, això ha desaparegut. Ara pràcticament només tenim el Funatic, on el Miquel Àngel programa coses interessants durant tot l’any. Anar al cinema és un acte social, quan viatjo i veig que en altres ciutat la gent va al cafè després de veure una pel·lícula per comentar-la, ho envejo i m’agradaria que a Lleida també passés.

Ara la gent ho mira a casa i ho comenta per Twitter.

No acabo d’entendre per què les noves tecnologies no poden conviure amb els vells costums.

Quants dies passa sense veure una pel·lícula?

Cap, si no vaig al cinema la miro a la televisió o qualsevol de les plataformes a les quals estic subscrit.

Amb quina es quedaria si només en pogués tenir una?

Filmin, té un bon catàleg de clàssics i cinema independent.

La Mostra ha sobreviscut a la crisi. Alhora no ha crescut com potser alguns desitjarien.

Una vegada em van dir que mai no podria fer la Mostra que voldria. M’ho vaig prendre com un elogi, estem orgullosos del que hem fet, però l’objectiu és fer-ho sempre millor.