Jordi Simó: “El que realment compta quan baixem al límit és el factor psicològic”

Amable i humil són les primeres impressions que tens quan el coneixes. És d’aquesta mena de gent que viu amb naturalitat el que fa, sense vanagloriar-se ni lamentar-se. Quedem al parc de Gardeny per fer les fotos i conversar una estona. Aquest és un dels pocs llocs on els ciclistes locals poden practicar el descens, una modalitat extrema de ciclisme en la qual es combina tècnica, potència i molta sang freda.

És un dels pocs corredors professionals de Lleida, com va començar tot?

La veritat és que de petit havia anat amb bicicleta, però fins als quinze anys sobretot vaig jugar a futbol. Aleshores vaig començar amb diferents modalitats de bicicleta, des de velòdrom fins a descens, fins que als disset em vaig decidir a competir.

Li pot passar factura començar tan tard?

Si hagués fet descens des de petit segurament seria més bo tècnicament. De totes maneres, m’implico molt en el que faig i sóc molt perseverant en els entrenaments i en l’estudi previ de les curses. Potser m’hi esforço molt pel fet d’haver començat a competir de gran. Ara bé, sempre he fet esport i això ja m’ha donat una condició física per compensar-ho.

En quin tipus de proves nota la diferència?

En les de descens urbà, com la de Barcelona, perquè són molt físiques i això juga a favor meu.

Baixen per pendents molt pronunciats a velocitats vertiginoses.

A una mitjana de 40 o 50 km/hora.

Té por?

Jo més aviat diria que respecte. Sóc molt conscient que és un esport perillós i ho he de donar tot i estar molt concentrat per no caure. Si tingués por no podria competir, no podria concentrar-me.

I a casa seua en tenen, de por?

Sempre em diuen que vigili. Si fos per ells segur que faria qualsevol altre esport. Pateixen perquè no prengui mal i alhora em respecten perquè és el que m’agrada.

Ha patit lesions?

Un parell, res greu. Des d’aquest punt de vista hi ha moltes més lesions a les copes amateurs que no pas a les professionals perquè la gent arrisca més del que pot.

Fins a quina edat es competeix al màxim nivell?

La gent es retira al voltant dels 35 anys.

Ha pensat res per a després, s’hi veu en el món del descens sense l’adrenalina de la competició?

M’agrada ajudar els corredors més joves que comencen i també he dissenyat alguns circuits, com el de Torrefarrera; però si he de pensar en el meu futur m’agradaria ser bomber.

Hem parlat de tècnica i de físic, quin paper juga l’àmbit psicològic en un esport tan intens?

És el que realment compta. Pots tenir la tècnica i estar molt fort, però si no estàs bé mentalment segur que fracasses. Realment és el factor que marca la diferència. És un esport molt ràpid, un descens de competició són 3 minuts al màxim i un petit error pot ser molt greu, per això ens estudiem cada descens fins a l’última pedra.

Els corredors més joves són més inconscients?

Jo diria que els veterans tenen més experiència i saben aprofitar molt millor els recursos i les oportunitats, no arrisquen sense saber el que fan.

Quines són les meques que li agradaria visitar amb la bici?

Morzine, als Alps francesos, i Whistler, a la costa oest del Canadà.

I a Lleida?

Hi ha alguna zona com aquí Gardeny o Rosselló, però malauradament no és gaire bon lloc per al descens de competició. Per entrenar-nos sempre hem de marxar a zones de Barcelona, Girona o Andorra.