Joan Fibla: “Respecte a la Sida no podem parlar de col·lectius de risc, sinó de pràctiques”

La seu de l’entitat és en uns baixos discrets del carrer Lluís Besa, al centre de la ciutat. Un local més gran del que sembla a priori, però segurament més petit del què necessitarien per la feina que fan. Joan Fibla és la cara visible d’Antisida Lleida, una associació que lluita contra la ignorància i els prejudicis socials que encara envolten aquesta malaltia.

També acompanyen les persones que han contret la malaltia.

Aquesta va ser la raó de ser de l’entitat quan es va fundar i mai no ho hem deixat de fer. Antisida Lleida la constitueixen oficialment el 1991 un grup de professionals sanitaris que veien com les persones infectades no rebien les atencions necessàries per afrontar amb dignitat la malaltia. Aleshores la majoria morien perquè no hi havia manera de combatre el virus del VIH, pràcticament era una sentència de mort. Al drama personal s’hi havia de sumar el menyspreu que rebien inclús des d’una part de l’àmbit sanitari. A l’Arnau de Vilanova s’havien arribat a marcar amb gomets vermells els llits dels malalts de sida i hi havia gent que es negava a atendre’ls. Aquella situació, fruit de la ignorància i la por, per sort, ja fa molts anys que s’ha superat; i també han canviat les prioritats de l’entitat. Quan els medicaments van aconseguir mantenir a ratlla el virus els problemes de la gent seropositiva van canviar: ja no es morien, aleshores la lluita ja es podia focalitzar en la normalització de la seua vida quotidiana.

La gent ja no mor, però els prejudicis encara són ben vius.

Malauradament, la sida encara és una malaltia plena de tabús, encara que la ciència ha avançat molt en el coneixement del virus i el seu funcionament, ja que ha establert com es transmet i demostra la falsedat de molts mites associats a la malaltia: la infecció entre dues persones només és possible pel contacte de sang amb sang o a través del contacte dels fluids sexuals amb sang, concretament dels capil·lars sanguinis a les parets vaginals o del conducte anal. Qualsevol altre contacte no comporta cap tipus de perill, així que les pors de la gent no tenen base científica.

Som realment actius alhora de prendre precaucions?

El discurs de la precaució està plenament integrat a la societat. Pràcticament ningú posa en dubte que s’ha de fomentar l’ús de preservatius per prevenir la transmissió de malalties, per exemple, però això no vol dir que molta gent, a l’hora de la veritat, sigui conseqüent amb aquesta idea. La sida té una càrrega simbòlica molt forta i l’estigma sobre les persones infectades és molt gran. Encara està molt estesa la idea que és una malaltia que principalment la contrauen homosexuals, drogadictes i prostitutes. Per això moltes persones creuen que si no formen part d’aquests col·lectius ja no poden infectar-se. Una de les coses que nosaltres expliquem des del primer dia és que no hi ha col·lectius, sinó pràctiques de risc: la gent no té més o menys números d’infectar-se perquè sigui homosexual, sinó perquè practica sexe sense mesures de protecció.

Que la gent no mori no vol dir que no s’infecti. Quin paper juga l’entitat avui en dia?

Les campanyes de prevenció són contínues. També fem testos de detecció i en el cas que la persona usuària doni positiu l’acompanyem perquè no se senti sola, per informar-la de les opcions que té al seu abast i li donem suport per adaptar-se a aquesta nova situació.

Una vegada superat el xoc inicial, què passa avui en dia amb una persona que dona positiu?

Per sort són una minoria, potser un 1% de totes les proves que fem, però quan això és dona, la situació d’entrada és molt delicada. Sovint hi ha una primera fase de negació, un mecanisme de defensa molt lògic. Després tenim una línia d’actuació amb la sanitat pública i la persona entra directament al servei d’atenció VIH/sida de l’hospital. Un protocol que ens permet actuar més ràpid. Avui en dia una persona seropositiva fa una vida pràcticament normal, es pren una o dues pastilles diàries com molta gent que pateix malalties cròniques.

Què fa aquesta medicació?

Manté el virus a ratlla de manera que no té prou força per desenvolupar-se i atacar les nostres defenses. La detecció precoç té dos avantatges: evitar que es propagui el virus i començar un tractament eficaç. Ser seropositiu afecta en la mesura que haurem de ser molt curosos en les nostres relacions íntimes estables sense protecció. També s’ha demostrat que una persona que segueix el tractament i presenta càrrega viral zero (no te virus en la sang) pot fer una vida sexual plena sense por a transmetre el virus a les seves parelles. Per la resta, si al començament es prenien uns còctels de pastilles que provocaven molts efectes secundaris, avui en dia pràcticament la gent ni ho nota.

Per a la detecció és imprescindible que la persona que sospita que s’ha pogut infectar prengui la iniciativa, ja que no presenta cap tipus de simptomatologia.

Després de la prevenció una part de les nostres campanyes van en aquesta segona línia: que la gent es faci la prova sense por en el cas que hagi dut a terme pràctiques de risc. En això, l’Associació garanteix discrecionalitat, encara que nosaltres volem trencar l’estigma associada a la malaltia entenem que molta gent pugui sentir-se violentada davant de segons quins escenaris, per això aquí fem la prova de forma ràpida, confidencial i gratuïta.

Trencar els estigmes també passaria perquè la gent seropositiva ‘sortís de l’armari’ i ajudés a crear un clima d’empatia. Però la sensació és que la societat no està preparada i els més valents ho pagarien car.

És un camí lent i no podem agafar dreceres. S’ha de respectar la intimitat de la gent i és molt comprensible que la gran majoria no tinguin ganes d’explicar-se en públic. Fins i tot l’Associació temps enrere vam debatre si canviar-nos el nom de cara al servei que tenim d’inserció: dir-nos Antisida podia tancar portes, però el vam mantenir perquè el nom també ens serveix per normalitzar la malaltia. Ara bé, tu no pots demanar a la gent que sigui un heroi, així que hem d’esperar que poc a poc es vagin donant les condicions per avançar.

De quanta gent estem parlant en una ciutat com Lleida?

Unes dues-centes persones que tenen diagnosticada la malaltia i potser un altre centenar llarg que la tenen i no ho saben. Aquest gruix és el que més ens preocupa. A Catalunya es calcula que hi ha unes 30.000 persones que no saben que són portadores, i això és un problema.

Quines són les expectatives des del punt de vista mèdic?

Sembla que en un termini relativament curt trobarem una vacuna capaç de controlar la infecció d’una manera més efica i, en el millor dels casos, d’erradicar el virus una vegada la persona s’ha infectat.