Til Stegmann: "Si a les universitats ho fem en anglès, matem les altres llengües, és pervers"

Aquest llibre és una continuació d’‘Ambaixador de Catalunya a Alemanya’, però té un to més personal...

M’alegro que ho hagi vist i m’ho faci notar!

Vostè diu que escriure sobre els records és una manera de viure’ls més intensament.

Sí, perquè ho tens al cervell, però són allà, amagats. Només quan tens un fil associatiu t’adones de sobte que tot això està emmagatzemat. És un goig retrobar allò que tu pensaves que estava perdut, com deia Proust.

Mirant enrere, té la sensació que tota la seva activitat en pro de Catalunya ha estat fructífera?

Això va començar amb la Setmana Catalana de Berlin l’any 1978, amb un ressò immediat i gran. Queia sobre un públic alemany que no en sabia res, era començar des de zero explicant-los fins i tot on era Catalunya. El nom mateix del país estava amagat per tots els anys del franquisme i la propaganda de l’Spain is different.

Ara estic segur que de Catalunya se’n parla molt més que quan va començar vostè...

Tot això que li explicava és en l’àmbit acadèmic. En el polític, res no pot aixecar més interès que totes les manifestacions i les accions per la independència que hi ha a Catalunya. Ja no només a Alemanya, sinó a tot arreu. Se sap que aquí estan passant coses, i a tot el món estan atents. I això sí que no és fruit d’una sola persona, sinó d’esdeveniments col·lectius.

Tornem a la cultura. El seu llibre fa referència a quan Catalunya va ser convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any 2007.

No em posaré mèrits que no em corresponen. El mèrit el tenen els editors catalans que no van deixar d’insistir fins que vam tenir Catalunya com a convidada d’honor de la fira editorial més important del món. Els directors de la Fira van trobar completament normal la proposta que rebien dels editors catalans. I amb un detall bonic: sota el nom de Catalunya hi entrava tot.

Tot, vol dir els Països Catalans?

Efectivament. I a més, quedava separat que una cosa era la literatura catalana i l’altra, l’espanyola. Va haver-hi algunes discussions, però al cap i a la fi s’imposava la realitat: literatura catalana és la que està escrita en català, i prou.

En el món d’avui on el que compta sembla que només sigui saber anglès, és més difícil explicar als joves que té alguna importància saber català?

Costa bastant. L’omnipresència de l’anglès s’imposa, especialment si la gent no hi pensa dues vegades i actua automàticament. Si s’ho rumia un minut, això significa posar fi a la pròpia llengua. Si a les universitats alemanyes ho publiquem tot en anglès i fem les classes en anglès i no en alemany, estem cavant la tomba de la nostra llengua. I això que val per l’alemany, encara més per al català. És pervers.

Explicar el procés a Alemanya, on el terme nacionalisme té, històricament, unes connotacions negatives, l’obliga a ser especialment curós?

Sí, és més difícil. Jo sempre intento explicar aquí que hi ha dos nacionalismes. El d’una nació que es vol alliberar, nacionalisme com a eina d’alliberament personal i de grup. I el dels grans estats nació establerts, que en realitat no tindrien necessitat de ser nacionalistes. I que això és una pura propaganda per reforçar el grup cap endins i no cap enfora, en contra de les altres nacions. Aquest nacionalisme negatiu és el que ha fet grans desastres al món. No el nacionalisme català, que porta dos milions de persones als carrers de Barcelona sense cap problema. Aquest hauria de ser vist pels altres europeus com un nacionalisme d’alegria, d’autoafirmació. No sé si ara soc massa idealista, però aquesta és la idea que m’agrada: que els nouvinguts siguin els benvinguts.

Amb el català com a eina d’integració?

És una cosa no només humana, sinó també estratègica. Com a defensor de totes les llengües, i sobretot de les que estan en situació de més feblesa, estic a favor que sigui un vehicle d’integració dels nouvinguts, respectant les seves llengües d’origen. M’alegro que el president Puigdemont, per exemple, sigui parlant de romanès, la llengua de la seva dona! Plurilingüisme és plurirespecte.