Teresa Ibars: “Que m'expliquin els records que ha generat el llibre és un triomf sobre l'Alzheimer”

Reconeix que l’èxit inesperat l’ha bloquejat. Sort que ja tenia un altere projecte en marxa, “perquè ara em costaria començar de zero”. Encara no sap si serà un assaig, una novel·la, narrativa de no-ficció... El que té clar són els personatges. “I estan empenyent tant que em deixaré anar aviat”, reconeix. Són quatre persones reals que expliquen, des del món de la marginalitat, la Lleida de del darrer terç del segle XX. “Lleida és una ciutat molt literària”, assegura.

Atles de l’oblit no és el seu primer llibre. Com a historiadora es va donar a conèixer amb La delinqüència a la Lleida del Barroc, una obra molt singular.

Vaig començar a treballar el Llibre de Crims que es conserva a l’Arxiu de la Paeria quan feia tercer de carrera. Em va interessar molt magrat la lletra infernal, que em va costar d’aprendre a desxifrar. Els matins d’estiu que no havia d’anar a collir agafava el cotxe de línia des d’Aitona i em tancava a l’Arxiu a descobrir què feien al Tribunal de les Coltellades. Un escrivà ho transcrivia tot. Fins i tot, en els casos que es torturava un delinqüent, es prenia nota dels garrameus del pobre home: “Ai, ai, ai, Mare de Déu del Carme, salvau-me, salvau-me!” Això em va portar a interessar-me pels quillos de l’època. Qui eren? Sempre m’ha atret la marginalitat. T’adones que al llarg de la història no ha canviat tant la delinqüència ni la forma d’impartir justícia. Han canviat les formes, lògicament, però hi ha un substrat de classisme. Hi havia molts delictes de supervivència: robatoris de menjar, d’animals dels corrals... I també de consideració moral: que si una feia de bagassa, que si a l’altra l’havien enganxat als hostals de Cap Pont, on s’exercia la prostitució... A més, hi ha un alt índex d’agressivitat. La gent es fotia un cop de xapo a la més mínima. És un moment de crisi i les violències estaven molt a flor de pell. La conclusió a què arribava és molt marxista: la delinqüència sempre és producte de desigualtats socials.

Fent un salt en el temps, el 2016 va publicar amb Antonieta Jarne Francesc Porta, el mirall trencat de la burgesia lleidatana.

Quan vaig trobar l’arxiu personal de Francesc Porta, aquest personatge i el que representava es van convertir en una mena de fixació. En vaig parlar amb l’Antonieta Jarne, perquè penso que és qui millor coneix els mecanismes de poder i de repressió del franquisme, des de la Guerra Civil fins als nostres dies, i ens vam engrescar molt a fer el perfil d’un home que tot i pertànyer a l’elit de Lleida trenca els esquemes. Labor, per exemple, és una revista feta en ple franquisme. I s’escriu en castellà i hi ha odes al caudillo, però també hi ha escletxes molt interessants en què es parla d’Alberti, de Miguel Hernández. Porta és amic de la família Nadal, de l’alcalde Pons... però a la vegada té unes inquietuds que l’entronquen amb la burgesia republicana d’abans de la guerra. Potser perquè ell coneixia els dos mons. Per part de mare pertanyia a la família Vilalta, de la Lliga. Per part de pare, estava vinculat a Joventut Republicana. No és un personatge pla i per això no és còmode. Li tanquen Labor, per exemple. Ell volia fer a Lleida el que la gran burgesia havia fet a Barcelona. I no calibra les forces. Lleida havia quedat molt trinxada després de la guerra. Sobredimensiona projectes culturals i socials i acaba arruïnat. Era molt idealista. Un any després de publicar el llibre, Jordi Pujol va voler parlar amb nosaltres perquè li va saber greu constatar que Porta, un dels autors a qui havia encarregat el mític llibre Lleida, problema i realitat el 1967, va perdre bous i esquelles en el seu gran projecte de crear una televisió privada en català. Quan va tenir la joguina de TV3, Pujol va deixar caure aquesta empresa. Va acabar dient que “enganyar un bon home és pecar dos vegades i en el cas del Porta, això es compleix”.

Els tallers de Lolita Bosch van ser determinants perquè es decidís a escriure?

Tota la vida he escrit, però sempre havia acabat tot a la trituradora o al fons d’un calaix. Mai m’havia sentit prou segura, però com que tenia l’impuls d’escriure vaig pensar que estaria bé adquirir tècnica i fer un pas de qualitat. El meu terreny emocional és més la literatura que la història, però mai l’havia estudiat. Em va ajudar molt per aprendre a reflexionar sobre el fet d’escriure, sobre la importància que té, després d’escriure, la correcció, l’autoedició. Els textos s’han de treballar molt. S’han de llegir en veu alta per veure si funcionen, esborrar... En un text menys és més, que és una mica l’essència de la poesia. Em va anar molt bé. També vaig anar als tallers que fa Ramon Rubinat a Lleida. Té molt mètode.

I passa de la teoria a la pràctica amb un llibre molt íntim, Atles de l'oblit.

Quan vaig començar l’Atles de l'oblit no era conscient en absolut que acabaria publicat en forma de llibre. Amb la perspectiva del temps penso que el fet que el meu pare perdés la memòria em va fer adonar que les coses que no recordem deixen d’existir. I ara, quan llegeixo el relat Homenatge a les sopes escaldades, sento com si mon pare encara fos aquí. De la mateixa manera que quan es va presentar el llibre a la Granja d’Escarp, també hi va haver com una catarsi al fer referència al relat d’ El Xurrero, inspirat en un noi del poble que va morir jove. Va ser preciós. Aquests textos els anava fent sense cap més propòsit que escriure i quan va morir el meu pare vaig donar-ho per acabat.

I s’adona que ha fet un llibre.

El llibre es gesta durant els tres anys de la malaltia. Un cop va morir el meu pare vaig revisar els textos i em vaig adonar que, sense ser-ne gaire conscient, havia fet un atles com els que em fascinaven quan era petita. Parlava de la geografia, del clima, del paisatge, del poble... Als atles de la meua infància la gent exòtica vivia a la Capadòcia. Al meu atles els exòtics eren els personatges diferents. La gendra, la Jabonera... Havia retratat un món que ja no existeix i que em connectava amb la generació del meu pare, dels meus padrins i repadrins. Jo encara he vist el secà ple de matolls i de panicals de timó, però a la vegada també he viscut el creixement que va portar l’aigua.

S’esperava l’acollida del llibre?

En absolut. Encara em pregunto ara què ha passat. A mi la literatura que m’enganxa i em fa vibrar és la que m’hi veig reflectida, la que em fa reflexionar sobre qui sóc. Anna Karenina és molt lluny de mi, però empatitzes amb la dona escapista. Em fa pensar. No sé ben bé com ho fet, però en aquest llibre això ha passat. I no voldria que semblés que em comparo a Tolstoi! Ni tan sols em sento escriptora, però és cert que he aconseguit connectar d’una manera molt íntima amb els lectors. I això ha sigut meravellós, perquè aquests lectors, alguns de molt lluny d’Aitona, m’han transmès els records personals que els ha generat el llibre i això és un triomf tan gran contra l’Alzheimer! Una de les millors crítiques que m’han fet va ser de viva veu: l’Aureli Barrull em va dir que m’havia equivocat amb el títol perquè genera tants records que, de fet, no és un atles de l’oblit, sinó contra l’oblit. “Et falla la preposició”, em va dir. Ho vaig trobar preciós.

Els seus persersontges són reals. Li feia por que algú s’enfadés?

Vaig tenir dubtes al darrer moment i vaig parlar amb algunes de les famílies que hi sortien. Estava molt tranquil·la perquè sempre parlava des dels ulls d’una nena. A mi la Jabonera em fascinava, amb aquells cabells crepats i aquelles celles que es pintava. Nosaltres no sabíem que era prostituta, simplement la vèiem diferent. 

Hi ha personatges molt potents. Amb quin es queda?

És molt difícil triar. És un llibre coral en què tots els personatges que hi surten m’han fet com sóc. Tots han pesat molt en algun moment de la meua vida.

Un món exòtic per a un jove.

La gent ja no posa l’enciam en aigua, ni tenim lloros, ni es fa el mercat de la fruita a la plaça, ni hi ha dones amb mocadors negres lligats a sota de la barbeta... Sí, hi ha un canvi de model de vida que pot resultar exòtic als ulls d’un jove.