Eva Lootz: “És fantàstic poder intervenir expressament per un espai com la Vinya dels Artistes”

Les oliveres de la Vinya dels Artistes de la bodega Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles llueixen des de fa poques setmanes una petjada gegant. És La Huella que ha deixat l’artista austríaca Eva Lootz (Viena, 1940), darrera convidada a formar part d’aquest entorn sorgit de la imaginació de l’artista vinculat a Agramunt Josep Guinovart, en què els elements escultòrics de creadors com Susana Solano o Frederic Amat, entre altres, acompanyen tant visitants com treballadors del camp. La Huella representa la petjada que deixa una sabata a terra, amb un taló que en sobresurt i, plantada enmig, una petita olivera. Molt conscient i preocupada sempre per la matèria i els materials que utilitza, aquí Lootz n’ha triat precisament dos de molt vinculats i significatius per al territori: la pedra seca i les oliveres.

En què s’ha inspirat a l’hora de crear La Huella?

És l’empremta que deixa la sabata a terra, amb un taló que en sobresurt i una petita olivera. Quan fa anys dèiem que “algú ha deixat empremta” tenia un sentit positiu, parlàvem de la seva contribució a la societat. Ara significa tot el contrari. Parlem de l’empremta digital, del carbó, ecològica, energètica... en negatiu. És més aviat una maledicció. Ens indica fins a quin punt, tant persones com empreses, contribuïm al col·lapse total de la societat, a l’esgotament de recursos. És a dir, en certa manera, també implica un recordatori a la responsabilitat que tenim i a Mas Blanch i Jové són molt conscients d’aquesta responsabilitat. A més a més, també té a veure amb alguna cosa que no està present, amb la presència de la gent, amb la memòria, amb el temps. Tenim un cos que trepitja la terra i hi deixa la petjada. Un dels missatges que m’agradava transmetre amb aquesta obra és que no som els amos de la terra, sinó que en formem part, n’hem de tenir cura i no destruir-la. El resultat final de la meva intervenció ha estat La Huella, però vaig estudiar més opcions.

Quines altres opcions?

La primera idea tenia a veure amb la mel, i l’altra amb els nusos, però les vam acabar descartant per diferents motius. Finalment vam escollir aquest. Per a mi ha estat fantàstic poder intervenir expressament per un espai tant de la terra com la Vinya dels Artistes. És molt bonic poder treballar pròpiament al territori. No té res a veure amb un encàrrec. El primer que vaig pensar en veure la Vinya dels Artistes és que l’espai era molt bonic i vaig deixar volar la ment i la imaginació per estudiar què podia fer que tingués sentit.

Per què s’ha decantat per aquests materials en concret?

La Vinya dels Artistes és un dels llocs més singulars en què he estat, un espai meravellós entre vinyes i oliveres i vaig pensar que els materials escollits havien de ser concordes amb això. Per aquest motiu vaig voler utilitzar la pedra seca, un material i una tècnica que em semblen molt bonics amb el qual antigament es feien les cabanes en aquestes terres i que, a més a més, acaba de ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Per la seva banda, l’olivera és un dels arbres més significatius del Mediterrani, símbol de pau i que a la mitologia grega, Atenea, la filla de Zeus, va regalar a la Humanitat.

Per a vostè la matèria sempre ha estat molt important.

És cert. Per parlar d’això hauria de viatjar fins al començament de la meva carrera. Jo tenia clar que no volia fer afirmacions personals ni subjectives. Simplement volia mostrar els atributs de la matèria: el fet que la sal absorbeix l’aigua és independent de mi, de si sóc francesa o pigmea. En aquest sentit, primer intervenia en lones i a poc a poc vaig anar deixant el color... Vaig començar a treballar amb l’aigua i les seves diferents densitats, amb altres líquids, com la parafina o l’acre i això em va dur a altres materials fàcils de fondre com l’estany i el plom. D’aquí vaig passar al mercuri, i això em va portar que el 1983 creés una peça de 500 quilograms de mercuri que ara seria impossible deixar en un museu. Aquí vaig entrar al tema de la mineria i les matèries primeres, que és una cosa que sempre m’ha interessat molt.

Per què?

Perquè les matèries primeres en el fons parlen de les influències en la història i l’esdevenir dels homes. Per exemple, a l’antiguitat, qui tenia ferro tenia avantatge sobre qui no en tenia. Són com la roba interior de la història. Tothom coneix les piràmides d’Egipte, però molt poca gent les canteres properes que les han fet possibles. Han estat invisibles. I a mi sempre m’ha agradat molt fer visible allò invisible.

Com el paper de la dona artista durant bona part de la història?

Exactament. Aquest és un tema que m’interessa molt. Durant molt temps la dona ha estat invisible. Això té a veure amb el desenvolupament de la filosofia i del pensament des de l’època dels grecs, però que s’accentua a través de Descartes, quan oposa la res cogitans i la res extensa. A partir d’aquí, a la nostra tradició, tenim molt clar i molt pronunciat el dualisme cos/ment; matèria/esperit; cultura/natura; i evidentment home/dona, en el sentit de dona invisible, com una cosa que no existeix. Evidentment, jo estic per desmuntar aquest dualisme, perquè a la llum de la física del segle XX, no té cap mena de sentit.

Què s’hauria de fer perquè deixessin de ser invisibles i fossin respectades?

Per això és imprescindible l’educació. És el tot. Igual com per evitar la violència masclista. Resulta increïble que portem tant temps lluitant contra això i que cada dia apareguin notícies de maltractaments.

Quines serien les seves escultores de referència?

N’hi ha moltes, però una que no em puc deixar, evidentment, és Louise Bourgeois, que va morir el 2010 a Manhattan. Ara mateix a Espanya hi ha dones fantàstiques que han transgredit la dicotomia pintura/escultura, com ara Desi Civera. Crec que actualment a Espanya hi ha un molt bon elenc d’escultores.

Abans parlàvem de la matèria. Vostè acostuma a lligar-la amb el llenguatge.

Sí, perquè és molt interessant com influeixen l’un sobre l’altre. Les propietats de la matèria influeixen en el llenguatge, i la tecnologia ho fa sobre el llenguatge i la història. La Huella n’és un bon exemple, pel que parlàvem del canvi de significat.

També li interessa molt la psicoanàlisi.

Essent dona i volent profunditzar en la condició femenina i la seva subjectivitat, arribes irremeiablement a la psicoanàlisi. És inevitable.

També ha estudiat cinema. L’ha influït a l’hora de crear?

Molts cops he pensat que en moltes coses i una de les més visibles és en el fet que a mi m’agrada fer instal·lacions, defujo la dualitat aquí espectador/aquí públic. En el fons la meva tendència natural és crear espais i el que m’agrada és que l’espectador estigui rodejat. A vegades crec que, en el fons, en algunes de les meves obres només hi falten els actors.