Joan Baró: “Els catalans hem perdut la tradició d'ajuntar-nos a la taverna per cantar plegats”

Sense fer soroll, valgui la contradicció, Joan Baró s’ha convertit en un dels músics més solvents del panorama lleidatà. Té repertori per actuar sol o amb banda, i amb la seua parella tenen el duet Lauzeta, un format de proximitat d’arrel celta. Baró també crea bandes sonores per a peces teatrals i en la passada edició de l’Esbaiola’t va estrenar amb èxit el seu primer espectacle: ‘El viatge del rodamúsic’. No calen excuses gaire sofisticades per trucar a la seua porta i que ens faci un tastet del seu univers musical.

Joan Baró és d’aquelles persones que et costen imaginar-les enfadades. De tarannà tranquil i aparença bonhomiosa, en Joan és un músic inquiet que tendeix a estripar els límits per buscar sempre una mica més enllà. Amb especial interès per la música de les cultures minoritàries i minoritzades, en la seua recerca particular fa viatges d’anada i tornada: “Descobrir altres cultures i endinsar-me en músiques desconegudes també ha estat la manera de preguntar-me on són les nostres arrels musicals”.

Aquest viatge és la inspiració del seu espectacle?

En part és així, des de sempre que he escoltat de tot, però amb un especial interès per a la música d’arrel tradicional.

I, més concretament, la celta.

És una música que em recorda moments molt bonics de la meua infantesa, quan amb els meus pares vam viure dos anys en una comunitat de l’Arca, fundada per Lanza del Vasto, un projecte inspirat en el pensament de Gandhi. Allà els dissabtes fèiem festes i ballàvem música popular i tradicional, i les melodies de reminiscències celtes hi eren molt presents. Quan anys més tard vaig decidir dedicar-me a la música hi vaig arribar de manera natural. Amb els anys també m’he preguntat sobre la nostra pròpia cultura musical i he començat petits treballs de recerca local.

Què ha descobert?

La meua família és originària de Seròs i a través de la gent més gran he aconseguit recuperar un parell de cançons populars que s’estaven perdent.

Arqueologia musical?

A Catalunya hem perdut la tradició d’ajuntar-nos a la taverna per cantar plegats. Això és el que feia la gent del poble fa un parell de generacions. No importava si afinaven o no, la música era per a tothom, no només per als professionals.

Com veu l’escena lleidatana?

Sempre ha estat molt potent però mai no ha aconseguit arrencar del tot. Així com amb el teatre familiar som gairebé una potència mundial, amb la música potser no hi hagut l’empenta ni s’han donat les condicions perquè explotés del tot. Hi ha excepcions, però en general potser falten oportunitats solvents.

Vostè s’hi guanya la vida. S’han de tenir molts fronts oberts per aconseguir-ho?

És una necessitat i una sort. És clar que estaria molt bé que en qualsevol de les meus facetes cobrés prou per guanyar-me la vida, però tampoc no sabria estar-me de buscar i assumir reptes nous.

Es troba còmode amb els encàrrecs?

Sí, m’agraden perquè m’obliguen a descobrir nous móns. Per a l’espectacle Saudade, de la companyia lleidatana Anatomia del Cactus, em van encarregar música de fado. N’havia sentit alguna cosa, però no prou per ser capaç de crear res que s’hi acostés. Per a la banda sonora vaig haver de fer una immersió molt intensa i enriquidora en el fado portuguès.

Quin altre territori inhòspit ha trepitjat?

El trap, i he de confessar que és més interessant del que pensava abans d’entrar-hi. Segurament no serà una estil que jo faci mai, però també és evident que avui dia agrada molt a molta gent i sona a tots els grans festivals.

Pot passar un dia sense música?

No, encara que això no vol dir que sempre tingui la necessitat d’estar connectat a una melodia. Encara que soni tòpic, quan sóc al mig de la natura la millor música que puc escoltar és la que t’envolta.