Aicha D Kobina: "Sóc instintiva i no faig patrons perquè les meues peces són úniques"

Quedem a les dependències de la regidoria de Joventut al carrer la Palma. A dia d’avui té el taller a casa i prefereix parlar en un lloc més neutre i endreçat. Abans de trobar-nos tafanejo el seu perfil d’Instagram (@Deep_Fashion_a) i comprovo els dissenys coloristes de la seua col·lecció, a primera vista diries que són patrons elegants de tall occidental elaborats amb teles tradicionals africanes. Ella, però, es presenta a la cita amb una samarreta negra i una faldilla texana.

No li agrada vestir els seus propis dissenys?

[Somriu] No gaire, pero això és habitual entre els dissenyadors.

Això no vol dir que vesteixi de qualsevol manera.

La roba i la manera de portar-la diu i parla molt de nosaltres. Jo no perdo gaire temps perquè conec el meu fons d’armari i sé perfectament què em puc posar i com combina cada peça. Sóc plenament conscient del que vull transmetre.

I avui, per exemple?

Cansament i una mica de mala llet. Abans de l’entrevista havia d’anar al metge i fer algun encàrrec, no m’he aixecat molt animada i això es nota en el que vesteixo. A mi m’agrada molt analitzar la gent i intentar comprendre com és a partir de la seua manera de vestir.

Mirant-me a mi [samarreta i pantalons curts de cotó, sandàlies negres de tall esportiu], què pensa?

Comoditat. Imagino que t’has aixecat, has obert l’armari, has agafat el primer que has trobat i només t’has assegurat que no sigui una combinació horrible. De totes maneres s’ha de dir que això és molt típic dels homes, tendiu a la comoditat més que a l’estètica.

Són incompatibles?

Al contrari, han de ser complementaris. Una persona que no està comoda és impossible que llueixi i flueixi amb la roba que porta. S’ha de combinar i trobar un equilibri exacte amb un punt d’estil personal.

En què s’inspira quan dissenya?

La influència de la moda i la cultura africanes són innegables, però també és evident que he crescut i estudiat a Europa. Ara em fixo molt en el que fan els dissenyadors més punters de l’Àfrica, però quan estudiava a Barcelona vaig quedar molt impactada amb el glamur dels anys trenta a Europa i els Estats Units. El que em defineix a l’hora de treballar és que sóc molt instintiva, de seguida sé el que vull i no faig patrons perquè les meues peces són úniques.

Recorda els seus primers dissenys?

És una història que em fa una mica de vergonya explicar. Quan vaig venir a Lleida a viure amb el meu pare des de la Costa d’Ivori no tenia roba. No em pregunti per què, però la vaig llençar tota abans de venir. Tenia vuit anys, i com que em feia vergonya demanar-li diners per comprar-me roba interior vaig decidir agafar unes samarretes velles del meu germà i fer-me-la jo mateixa.

Entenc que se’n va sortir prou bé.

Sí, amb el temps vaig anar agafant confiança i fent peces cada vegada més complicades per vestir. També arreglava la roba dels meus germans i del meu pare.

Qui li havia ensenyat a cosir?

Jo no recordo que ho fes ningú. No ho sé, vaig començar a cosir i ja està. Sempre a mà, sense didal ni res. La primera màquina de cosir la vaig utilitzar a l’LCI de Barcelona quan hi vaig anar després del Batxillerat.

On compra la roba?

La meua me la faig o la compro per internet, no m’agrada comprar a les cadenes del carrer Major. Les teles africanes me les envia la meua mare des de Ghana.