Emília Rovira: "L'artista ha de ser honest i adquirir un compromís polític"

Acaba de fer trenta anys, però el currículum d’Emília Rovira ja és llarg. Cantautora, compositora, pianista, professora de música, poeta... Però, sobretot, és una dona amb les idees molt clares i el convenciment que ni pot ni vol agradar a tothom. “L’art ha de ser sincer”, assegura. I per això és honesta amb ella mateixa i crea a partir dels temes que la commouen i indignen com a ciutadana: la crisi dels refugiats, la violència masclista i la situació política catalana. Dissabte farà un tast dels dos discos amb què està treballant a l’Espai Orfeó, on obrirà el nou cicle Espai Acústics.

Com serà aquest concert?

Tindrà un format molt íntim: només veu i piano. I, a la vegada, serà molt directe. Hi haurà cançons meues, poemes de dones musicats, i també faré un tast d’un disc en què estic treballant, Europa, una elegia instrumental sobre la crisi de valors que viu el continent on van nàixer la democràcia i els drets humans. És tristíssim veure com estem retrocedint. Això va més enllà de l’emergència que tenim al mar, on es deixen morir migrants. Està pujant la ultradreta i, amb ella, les idees nazis. Creix l’antisemitisme i les dones i els homosexuals estem perdent drets. De fet, tots els ciutadans en perdem. Que el procés democràtic i pacífic perquè Catalunya celebri un referèndum d’autodeterminació sigui reprimit amb violència i que Europa no hagi fet res resumeix a la perfecció aquesta crisi de valors.

Aquest estiu va entrar a la trentena nadant tres quilòmetres al mar a favor d’Open Arms.

Era un gest simbòlic per encoratjar la gent a fer donatius a favor d’una ONG que fa una tasca increïble que haurien d’assumir els governs. Vam aconseguir recaptar prop de mil euros. Estic molt agraïda amb tothom que hi va col·laborar.

Com a artista, ha decidit prendre partit.

Entenc l’art com una eina de transformació de les consciències. Sempre és necessari que els artistes es posicionin. L’art no existeix al marge del món, en forma part. Jo no puc fer música sense tenir en compte tres temes que em preocupen com a ciutadana: la situació dels refugiats, la violència masclista i la política catalana. Sé que prendre partit pot implicar que algú es molesti, o que hi estigui en desacord, però jo he de ser honesta amb mi mateixa i crec que l’art ha de ser sincer. És el que et surt de dins, no pots fer-te trampes. Anul·lar una part de tu per arribar a més gent no va amb mi, tot i que no jutjo aquells que no ho veuen així.

Coincidint amb el Dia de la Dona, el passat 8 de març, va gravar un videoclip al Dipòsit del Pla de l’Aigua en què feia un descens a l’inframon d’una dona maltractada.

És un tema que m’interessava molt de tractar i que acabarà formant part d’un disc que també tinc en marxa, aquest cop com a cantautora. Són cançons d’amor i ràbia. De lletres polítiques i de denúncia de la violència masclista. Faré un Verkami quan el tingui enllestit. Serà molt diferent d’Europa. Són dos projectes que m’engresquen molt.

És pianista, compositora i cantautora. També ha publicat poesia i fins i tot ha guanyat el premi Joan Teixidor per Oslo, un llibre d’haikús. És diferent el procés de creació?

Molt diferent. La lletra diu el que diu, no deixa tant de marge. La música és més universal, més oberta. Per això m’interessa la música de cinema, per les sensacions que pot generar, per la capacitat d’evocació. La música és abstracta i és fantàstic que cadascú s’ho pugui fer seu, encara que no parli el teu idioma. Penso que la meua manera de treballar és molt cinemàtica fins i tot quan faig lletres.

Ara farà de professora a l’Escola Catalana de Cinema i Televisió.

És un projecte que m’il·lusiona perquè jo em vaig especialitzar en música de cinema.