Eladi Romero: "Pots conèixer molt més d'un país parlant amb la seva gent que llegint sobre aquest"

Eladi Romero (Lleida, 1956) va exercir la seva carrera professional com a catedràtic d’Història en Educació Secundària. És, a més, un gran apassionat dels viatges i al llarg de tres dècades ha sabut combinar les dues facetes al publicar algunes de les primeres guies de països que avui són destins turístics de primer ordre, com ara Croàcia. Per si fos poc, també és un escriptor prolífic i versàtil, autor de diverses obres d’investigació històrica i novel·les, a banda de les guies de viatges. Avui li volem preguntar per aquest vessant.

Com escull els indrets que protagonitzaran les seves guies?

La primera, fa uns trenta anys, va ser la Toscana, perquè és una zona que m’encanta. Hi he anat diverses vegades i me la conec tant com Catalunya. A l’editorial els n’havia parlat en moltíssimes ocasions i al final em van encarregar una guia. Com que va tenir èxit, en vam fer més, algunes amb el company Salvador Martínez. Una de les premisses de l’editorial, encara que amb la Toscana va ser una excepció, és que sigui la primera guia escrita originalment en castellà d’aquell país o ciutat. Així, vam descartar la resta d’Itàlia i ens vam centrar en Malta, que hi tenia molta relació, però aleshores era un país molt poc visitat. Vaig recórrer l’illa dos vegades. Després van venir els països excomunistes perquè m’agradaven molt i casaven amb la meva vocació d’historiador: Bulgària, Albània en un moment en què era molt difícil entrar-hi, Croàcia molt poc després de la guerra, Eslovènia, Montenegro, Sèrbia... Busco llocs que m’agradin. A més l’editorial ens va encarregar Portugal i Islàndia, que em va encantar per la majestuositat de la seva natura.

En tant temps, deu tenir moltes anècdotes...

Uii! I tant! A Montenegro, que hi vaig anar amb el meu pare, ens van aconsellar que no circuléssim per carreteres secundàries. Tot i això, vam enfilar per una carretera de muntanya. De sobte, va començar a ploure i van caure tants arbres que el camí va quedar tallat. Vam tirar enrere i a uns dos quilòmetres ens vam trobar un gran esvoranc. Després de més d’una hora o dues vam tornar a fer l’intent en direcció on havien caigut els arbres, i ja no n’hi quedava ni rastre. Algú els havia tret. A Islàndia, anàvem a veure un volcà i no vam trobar ningú a la carretera, absolutament ningú! De tornada, hi havia una autoestopista. I clar! La vam recollir perquè s’hauria pogut passar tot el dia allí! A la segona visita a Bulgària ens acompanyava una guia local i vaig poder fer-li descobrir que en una de les seves ciutats Francesc Bellmunt havia rodat part de la pel·lícula Monturiol, el senyor del mar.

Com es prepara?

Abans de marxar llegeixo molt, ja tinc gairebé escrita la part històrica i artística. Un cop allí, com que parlo amb molta gent, sempre pots treure a la llum aspectes nous i anècdotes.

Per què aconsella viatjar?

Viatjar és una gran font d’aprenentatge, pots conèixer molt més d’un país trepitjant-lo i parlant amb la seva gent, que no pas llegint sobre aquest.

Quin país l’ha impactat més?

Islàndia, per la seva natura, tot i que la zona que més m’agrada és la Toscana.

De quin voldria fer una guia?

De Macedònia.