Josep Ripoll: "Si Virtuts Homòlogues ha durat cinquanta anys és perquè ens ho passem bé"

Ens trobem a l’Espai Cavallers, que ha acollit l’exposició Objectes pertorbadors. De fet, ha vingut a desmuntar- la. Josep Ripoll (Lleida, 1951) no ha trencat els vincles amb la seua ciutat, però ara viu a Palafrugell, on fa de brocanter. “He descobert un món nou molt interessant.” Mai no s’ha volgut encasellar. Acaba de desmuntar l’exposició i es disposa a preparar el concert de Virtuts Homòlogues previst al programa de les Festes de la Tardor de Lleida.

Artista plàstic i/o músic?

Aquesta pregunta me la van començar a fer de petit. Jo anava a l’Orfeó Lleidatà. Era un nen dels que en qualsevol celebració familiar canten. M’era igual una cançó mexicana que una de tradicional catalana. Tot semblava indicar que tirava cap a la música. Un dia vaig copiar en un foli una portada del TBO. El meu pare es va quedar molt parat. “L’has calcat a contrallum?” I li vaig dir la veritat, que no ho havia fet. Ho va comprovar i va veure que, efectivament, l’havia fet jo. “Aquest nen ha d’anar al Cercle de Belles Arts.” I així va ser com vaig tenir Leandre Cristòfol de professor quan tenia 8 o 9 anys. En molts dibuixos a carbonet de quan era petit hi ha marca de la mà de Cristòfol.

Tenien una bona relació?

Prou bona. De vegades entrava al seu taller i em deia: “Avui tinc feina.” Aquells dies era millor girar cua. Però sempre em va tractar prou bé i em va explicar, per exemple, com s’ho feia perquè els seus mítics ralentís sempre es belluguessin. També em va marcar molt l’Albert Coma Estadella.

I com es passa de dibuixar amb tanta precisió a fer Objectes pertorbadors com els que ha exposat a l’Espai Cavallers?

No recordo quan vaig fer la primera obra no figurativa, però estic segur que alguna cosa hi devia tenir a veure el Coma, que era un artista molt generós i et descobria mons que tu ni coneixies. Ara només dibuixo quan m’avorreixo. De vegades, a la parada de brocanters agafo un boli i dibuixo en un quadern el que tinc al davant. Reconec que hi tinc traça, encara que no quedi bé dir-ho, però l’art va més enllà. No podria estar fent sempre el mateix. Necessito expressar-me. M’és igual que ningú no compri el que faig. Amb aquestes boles del món intervingudes que aquest estiu he mostrat a Lleida he manifestat el meu malestar polític per com ens maltracten als catalans, però també social, econòmic, mediambiental...

Però a la vegada s’expressa amb la música. Virtuts Homòlogues, que segueix en plena forma, com sorgeix?

Ui, això ve de lluny. Primer vaig formar part de Crows, que estava considerat el grup ie-ie més jove d’Espanya. Teníem molt d’èxit tot i que el més gran tenia 17 anys. Vam fer de teloners de Karina, de Los Salvajes... Sonàvem molt bé gràcies a un professor de música molt bo que teníem, Lluís Payà. Teníem un pacte amb ell: la classe durava una hora i mitja i dedicàvem tres quarts d’hora a fer solfeig i tres quarts d’hora ens permetia fer les cançons que ens agradaven. Payà tenia oïda absoluta. Això vol dir que ell sabia les notes de tots els sons que li arribaven, tant si era una ambulància com una casserola que cau a terra. Abans costava molt de tenir les partitures de les cançons que sortien, però a ell li deixàvem escoltar el disc i amb dos vegades en tenia prou. Amb nosaltres tocava Ramon Barri, que aleshores treballava a la botiga de discos Orley, i estàvem al cas de totes les novetats. Incorporàvem als concerts música dels Rolling o de The Who quan encara ningú no havia aconseguit treure’n els acords i només es podien sentir a la ràdio. Recordo una vegada que vam actuar a Barbastre i ens van venir a esperar a la carretera i tot, com si fóssim grans estrelles. Donàvem molt joc. Sempre em treia la camisa i les sabates per tocar Satisfaction i era una bogeria. A la tarda tocava fer patxanga al ball de tarda, i a la nit, el que ara es diu un concert de versions. Teníem molt èxit, però en aquells temps tots els conjunts s’acabaven per la mateixa raó: la mili.

I després arriba Virtuts Homòlogues.

Sonàvem tan bé i teníem tant èxit com a Crows que els nostres pares ens van ajudar. La meua primera guitarra la vaig comprar el maig del 68, significativament. Me n’han ofert molts diners, però mai no me l’he venut. Aleshores es va començar a gestar el grup i el 1969, ara fa 50 anys, vam començar a actuar com a Virtuts Homòlogues amb temes propis. Fèiem muntatges brutals. Una vegada, a la Sala Gosé del Col·legi d’Arquitectes, vam inflar una mena de globus molt gros ple de confeti i el vam amagar al trebol. Jo sortia amb un casc de militar i fotíem una sorollada de por, amb el so de la sirena d’una fàbrica i tot, i de sobte, petàvem el globus. Molt impactant. Ara no ens ho deixarien fer. Mira com eren els nostres concerts que quan jo feia la mili una vegada em va venir a saludar el xofer del coronel, que era un paio que s’assemblava molt a Franco, i em va fer saber que a aquest coronel li agradaven Virtuts Homòlogues. No m’ho podia creure!

Quin és el secret perquè un grup de música celebri mig segle de vida?

Per Virtuts Homòlogues potser hi han passat seixanta persones. La veritat és que hem tingut la sort que tots els bons músics de Lleida s’han avingut a entrar al grup en alguna ocasió. Jo penso que el secret és que ens ho passem molt bé. Es pot dir que no n’hem vist mai ni cinc, però hem gaudit molt de la música. Fem el que volem. En això li he fet cas a Leandre Cristòfol, que sempre em deia: “Tu sempre a la teua.”

I ha anat tant a la seua que es va inventar un projecte tan insòlit com La Tèxtil, una antiga fàbrica de Cappont reconvertida en espai artístic.

Una mica com la Factoria d’Andy Warhol [riu]. Tot va començar perquè volia fer un Guernica a mida natural per a una exposició a la Universitat de Lleida. Un Guernica en roig que vaig titular Roig de vergonya. No sabia on fer-lo, perquè al taller no m’hi cabia, i una amiga em va deixar les claus d’aquesta antiga fàbrica per treballar-hi. Era un local increïble de 2.600 m2. Quan vaig acabar vaig pensar que era una llàstima que allò es quedés tancat i vam arribar a un acord: el podríem destinar a usos artístics si pagàvem les despeses de l’edifici. La Baldufa, per exemple, va començar a La Tèxtil. Era un lloc on es feien coses molt boniques perquè compartíem espai malabaristes, músics, pallassos, artistes plàstics...

Quin paper ha jugat la publicitat en la seua trajectòria?

Bàsicament, em va permetre guanyar-me la vida d’alguna cosa relacionada amb l’art. M’hi vaig començar a dedicar quan encara t’havies de fer tu les tipografies. Amb els ordinadors és molt fàcil, però en aquella època era molt artesanal. Quan la digitalització va fer desaparèixer aquest vessant més artístic, ho vaig deixar i em vaig dedicar a muntar exposicions, com havia fet el Coma abans que jo. D’ell vaig aprendre l’ofici a la Petite Galerie. El Coma feia exposicions sense ni pretendre-ho. La seua taula de l’estudi, per exemple, era com una instal ·lació. Hi havia perfecció en el desordre.

Com és tornar a Lleida?

Estrany. A mi m’agrada molt, però no queda ni una botiga de les que hi havia. I el Canyeret? Com ens el vam deixar perdre?