Jorge Nieto: “Internet ha canviat per sempre la manera de fer, veure i escriure sobre cinema”

Especialitzats en història del cinema, gairebé era inevitable que fossin Nieto i Monterde els encarregats de fer un mapa exhaustiu de cent anys de la premsa cinematogràfica espanyola.

L’estudi analitza el segle XX amb deu anys de decalatge, del 1910 al 2010.

Tot i que abans ja s’havien publicat algunes revistes corporatives, la primera capçalera que podem considerar independent i dedicada al cinema és Arte y cinematografía, editada a Barcelona a partir del 1910. Tanquem just cent anys més tard quan internet, amb l’ajuda de la crisi, accelera un procés de canvi irreversible i emigració del paper a la xarxa. Desapareixen moltes capçaleres dels quioscos per sobreviure a la web.

La influència d’internet ha anat més enllà de la premsa, com ha afectat el cinema?

És un fet que ha canviat per sempre la manera de fer, veure i escriure sobre cinema. Hi ha qui considera que és art que ha mort perquè el vinculen exclusivament a les sales i el cinema d’autor. Jo sóc de la generació del vídeo, ja de petit gravava continguts de la televisió i després comprava DVD per veure a casa. Mai serà com un cinema, però potser això em fa ser menys catastrofista. Internet ens permet accedir a més continguts que mai i aquells que escriuen de cinema tenen la possibilitat d’acompanyar els seus articles amb imatges en moviment. Abans, paradoxalment i inevitable, les revistes havien d’il·lustrar els seus comentaris sobre cinema amb imatges fixes.

Tornant als inicis: quan aconsegueix el cinema ser reconegut com un art per l’elit cultural del país?

Des del començament la premsa especialitzada reivindica constantment aquesta condició i ser tractat com la literatura o la pintura. El punt d’inflexió són els anys vint i trenta, quan la generació del 27 i les avantguardes l’assumeixen com a propi. El mateix Buñuel n’és el paradigma. És Alberti qui diu: “Yo nací, respetadme!, con el cine.” Malgrat tot, als quaranta i cinquanta encara hi ha qui s’hi resisteix.

El cinema ha canviat molt, també la crítica?

Fer una crítica és fer un judici de valor, el que canvia sobretot són els mètodes i els referents. A partir dels anys seixanta apareix la semiòtica i l’anàlisi fílmic més acurat. Aquests acusen els seus predecessors de seguir la seues impressions en lloc de tenir un mètode.

Els crítics van demostrar sempre tenir ull per encertar qui passaria a la història?

Tenir perspectiva no és fàcil i la prova és que alguns autors que en el seu moment passaven per ser una revolució que havia de canviar el cinema, finalment no han resistit el pas del temps. En el seu moment hi havia un grup que es deien Críticos Marcianos, que afirmaven que Pedro Lazaga era un paradigma de la modernitat i ara ningú no el recorda. Als anys noranta Dogma també va ser un moviment molt aplaudit i ara s’ha vist que molts films no aguanten bé el pas del temps. Per consolidar-se en el cànon històric, com Ciutadà Kane d’Orson Welles, demana temps per tenir perspectiva.

Aquest és un dels papers de la crítica?

A banda de ser una manera de guiar aquells espectadors que volen alguna cosa més que blockbusters, abans de l’aparició de les escoles oficials de cinema, fer crítica va ser una via per accedir a la professió del cine ja que exercint-la acumulaven molts coneixements.