Flocel Sabaté: “Molts condemnats a mort a l'Edat Mijana ho eren per homosexualitat”

En el recent estudi publicat per l’editorial britànica Routledge The Death Penalty in Late-Medieval Catalonia del catedràtic d’Història Medieval de la UdL analitza més de tres-cents casos documentats de processos judicials que van acabar amb sentències de mort a Catalunya entre els segles XIV i XV, alguns situats a la ciutat de Lleida.

On es conserven els arxius que li han permès estudiar aquests casos?

En el cas de Lleida ciutat, per exemple, a la Paeria. Aquí els estaments de poder local participaven dels processos judicials i per això encara es pot trobar força documentació. A la resta de Catalunya és complicat perquè des de la guerra de successió s’han anat destruint els arxius de manera sistemàtica. Quan l’administració catalana és substituïda per la borbònica a començaments del XVIII es perd bona part dels arxius perquè els nous administradors no tenen cap interès ni intenció de conservar l’herència documental de les Vegueries. Després, sobretot durant la desamortització del XIX i en els diferents conflictes bèl·lics fins a la Guerra Civil s’han anat destruint arxius sistemàticament. Tot i això, si vas buscant, apareix material prou solvent per comprendre com funcionava la justícia fa cinc-cents o sis-cents anys a Catalunya.

El darrer condemnat a mort i executat a Catalunya va ser el militant d’ETA (pm) Jon Paredes (àlies Txiki) arran d’un atracament en què va morir un policia. Quins delictes eren els més perseguits al segle XIV i XV?

Aleshores, una part important de la gent condemnada a mort era són per motius sexuals, sobretot l’homosexualitat i les relacions entre persones de diferents religions. En ciutats com Lleida i Tortosa hi havia una nombrosa comunitat jueva i musulmana, que era força maltractada pel poder dominant, que era cristià. Hem documentat alguns casos de gent que se’n salva, sobretot si són gent rica que es poden pagar bons advocats. Altres crims com el robatori o l’assassinat eren més relatius, s’havia de saber en quines circumstàncies s’havien produït i per què.

Si eren condemnats, qui exercia la justícia i com funcionaven els procediments?

Els processos judicials, ja des del segle XII, hereten i apliquen el sistema romà: això vol dir que per condemnar algú hi havia d’haver un procés reglat amb els seus jutges, els fiscals, els advocats defensors, els testimonis... Per una banda, es va anar articulant un sistema garantista i, per una altra, es van augmentar considerablement les penes de mort.

Hi podem posar xifres?

En una ciutat com Lleida, que devia tenir uns tres mil habitants, es condemnaven a mort cinc o sis persones l’any.

I totes convertides en espectacles al carrer?

No només eren públiques, sinó que hem constatat en la documentació que les autoritats implicaven la ciutadania en l’escarni públic dels reus, anunciaven les execucions i animaven la gent a assistir-hi. Després, és clar, els cossos s’exposaven durant molt temps en forques permanents a les portes de la ciutat.

Amb quin objectiu?

Marcar territori i infligir terror.El fet d’exposar els cadàvers era una manera de limitar els espais de poder territorial, venia a advertir la gent de fora que allà començava el seu espai. Després hi havia una funció adoctrinadora i de control social. El que hem pogut veure és que hi ha una voluntat explícita per part del poder d’utilitzar el terror per mantenir recta la conducta de la gent. És evident que l’aplicació d’aquestes penes per part del poder sempre ha estat el d’exemplaritat i advertència, però l’ús del concepte terror fa evident que són conscients que exposar el cadàver i el cap d’una persona morta a les portes de la ciutat no deixava indiferent.

La pena de mort no ha desaparegut al món, però sí que cada cultura i època l’ha aplicat de manera diferent.

En aquest sentit hi havia molta cura de com s’havien d’executar els condemnats. La forca era el més habitual per als cristians, els quals es penjaven pel coll. Als musulmans i els jueus se’ls penjava pels peus. En aquest cas trigaven de mitjana tres dies a morir i, mentrestant, s’animava la gent, també la canalla, a apedregar-los. El sentit de la dignitat o la humiliació era força agut. Als nobles i gent d’estaments superiors se’ls tallava el cap, però no pas als pobres.

En quines condicions arribaven a la plaça? Existia la tortura?

Aquesta estava limitada a l’objectiu d’aconseguir confessions i sempre s’havia de fer amb permís del jutge. El que s’havia de garantir és que el reu arribés en bon estat a la mort. Hi ha el cas d’un condemnat que està malalt i el jutge que dicta que se l’ha d’alimentar amb sopes fins que estigui prou recuperat per a l’execució. Aquesta no sempre era neta, sovint també es convocava la gent a una plaça i es passejava el condemnat fins al punt on se’l matava. A vegades el jutge també havia dictat que pel camí se l’hi anés amputant extremitats, així que també passava que no arribaven conscients a la forca. Hi ha el cas d’un condemnat per pederàstia al qui tallen el penis i li posen per corbata fins a la forca.

Qui exercia la justícia?

Hem de pensar que als segles XIV i XV Catalunya s’estructurava amb una administració pròpia: era el que avui en dia considerem un estat. Estava dividida per Vegueries i hi havia una estructura formada per càrrecs regulats per una normativa conjunta. El que ara serien funcionaris de l’administració, vaja. Catalunya estava dividida per Vegueries i més o menys correspondrien al que després es van convertir en partits judicials. Després hi havia diferències entre elles: hi havia territoris controlats directament per nobles i en altres vegueries la justícia l’admnistraven els veguers, que depenien directament del poder reial. En ciutats com Lleida o Tortosa, en les quals els estaments locals participaven dels judicis, se sentencia més gent a mort que no pas a zones que ara serien la Catalunya Central, els Pirineus o Girona, que estava gestionada pels nobles.

El fet que la sexualitat fora dels cànons d’una moral cristiana molt restrictiva fossin els més perseguits posa de manifest el poder religiós en la gestió dels afers públics?

Efectivament l’església era un poder consolidat i influent, que dictava les conductes que eren més perseguides. Tot i això, no eren ells els que jutjaven i condemnaven la població civil, sinó els veguers. Ells tenien els seus propis tribunals per als religiosos, els quals eren ofegats en lloc de penjats a la forca.

Existia la pena de presó?

No. La presó és un concepte que s’introdueix amb la il·lustració i la idea que la gent es pot reformar i reincorporar a la societat. D’altra banda, no substitueix la pena de mort i l’exhibició dels cadàvers, dels quals en tenim casos datats fins al segle XIX. A l’Edat Mitjana els càstigs eren físics i immediats: amputacions i mort, bàsicament.