Tortelini: "Encara no sé per què sóc pallasso, però sé que això forma part de mi"

Què l’ha portat a convertir-se en pallasso i a més, tan jove?

Realment, encara no sé per què a dia d’avui sóc pallasso. El que tinc clar és que això és quelcom que forma part de mi, i si m’ho treuen, ja no sóc ningú. De ben petitet, quan la mare em portava al teatre, imitava els espectacles que veia. No importava que fossin de circ, de titelles, del que fos. Arribava a casa i em posava a repetir-los. Ha estat un instint. També m’encantava construir titelles i representar un espectacle per als meus pares. Però vaig descobrir que concretament volia ser pallasso, als vuit anys.

Com va anar?

Sempre m’havien agradat molt els pallassos. Un diumenge al matí em va trucar la cangur a casa i em va dir: està sortint un pallasso a la televisió que estic segura que t’agradarà molt. Vaig posar la tele i qui actuava era Tortell Poltrona. No l’havia vist mai ni n’havia sentit parlar, però em vaig quedar tan fascinat que en aquell mateix moment vaig decidir que de gran volia ser com ell. El que passa és que no he esperat a ser gran [riu].

L’ha arribat a conèixer?

Sí. Va ser després d’un espectacle que va protagonitzar Jango Edwards, És, sens dubte, la millor funció de clowns que he vist mai. A l’acabar ells estaven esgotats. Jo em vaig emocionar tant que em vaig posar a plorar, i simplement, no vam poder parlar gaire però ens vam fer una forta abraçada. Amb qui sí que he tingut més contacte ha estat amb la seva filla. També t’he de dir que a mi em faria molta il·lusió portar el meu espectacle, Als núvols, al Festival de Pallassos del Circ Cric, que organitza el Tortell Poltrona.

Parli’m d’Als núvols. Què es troba el públic?

Narra la història d’un pallasso que viu al cel i la seva casa és un núvol. Un dia, a l’hora d’anar-se’n a dormir, li parla una veu en somnis que li assegura que pot ser el que ell vulgui, mag, cantant d’òpera o el que sigui que es proposi, sempre i quan persegueixi els seus somnis. Tècnicament, a part de pallasso, hi afegeixo diferents disciplines, com poden ser equilibris (agafo tres o quatre cadires i les aguanto amb la barbeta), màgia, un toc de malabars... És molt canyero, amb molts canvis de vestuari i molt poètic. Aquí m’agradaria esmentar l’ajuda que rebo del David, el meu tècnic de so, perquè a la feina és la meva mà dreta. Em fa el so, m’ajuda a carregar, descarregar, és un gran suport, una bellíssima persona a qui estimo molt i m’ajuda sempre.

Per a quin tipus de públic està pensat?

Tant per a nens com per a adults. No crec en el pallasso infantil, perquè és una figura que tenim associada a espectacle de mala qualitat. El que busco és que se sentin còmodes tant els nens com els adults. Treballar amb petits és molt agraït, perquè tu fas una acció i ells te la tornen. Si tenen ganes de fer-te una abraçada, te la fan. Si els ha agradat, ho demostren cridant i rient. Als adults tot plegat els costa més.

Quina va ser la seva primera actuació?

Em vaig presentar com a Tortelini a l’aniversari de la meva germana. Jo aleshores devia tenir vuit o nou anys, no ho recordo del cert. Els adults em van dir que la representació havia tingut quelcom especial, i vaig començar a dedicar-m’hi. Els primers anys feia aniversaris, comunions, carrers, etc., però en el fons sabia que havia de millorar.