Xavier Bosch: "Si a la parella l'hi diguéssim tot sempre, seria la III Guerra Mundial dos cops al dia"

Xavier Bosch (Barcelona, 1967) s’endinsa en el sempre complicat món de la parella en una novel·la, Paraules que tu entendràs, en què ha intentat explorar l’ús que fem les persones de la veritat per intentar sobreviure.

Diu que amb Paraules que tu entendràs busca una reflexió sobre l’ús que fem de la veritat.

Crec que la sinceritat està sobrevalorada, i per tant, hem de fer un ús racional de la veritat. No dic dir mentides. Si tothom digués, no només en l’àmbit de la parella, sinó també a la feina, la política..., en tots el àmbits i nivells, el que pensa de l’altre sempre, la convivència seria insostenible. No cal ferir. A vegades, guardar secrets és bàsic per tal que la vida de parella sigui de llarga durada. També reivindico que cadascú tingui coses íntimes d’un mateix que no les sàpiga ningú, però les hem de saber gestionar i conviure amb els nostres propis secrets.

Són necessaris aquests secrets perquè les parelles sobrevisquin?

Alguna en sobreviuria. Però si sempre diguéssim a la parella la veritat de tot, la convivència seria la Tercera Guerra Mundial cada dia, dues vegades [riu]. Per tant, sí, hi ha uns àmbits de pensament que ens hem de reservar. Estic en contra de les dues mitges taronges. Cadascú és una taronja per si mateix i si dues persones volen estar juntes, que hi estiguin però no hem d’envair un cert àmbit de privacitat, de llibertat de l’altre. Si volem dir que de mig i mig som un, malament rai!

Avui en dia és una heroïcitat mantenir una relació llarga?

El fàcil és fugir al primer disgust, a la segona mala cara, al tercer entrebanc. Hi ha tantes oportunitats d’enllaminir-nos per una altra història o persona, en coneixem tantes, que el que és una heroïcitat és quedar-nos per transformar i allargar l’amor. En aquest sentit, trobo que els amors llargs són revolucionaris, perquè el fàcil és canviar-los. També és cert que som esclaus d’una herència en què et casava un mossèn per l’església i et deia que havies de jurar fidelitat “hasta que la muerte os separe”, que més que una benedicció era una amenaça. La monogàmia em sembla un mal invent que ens hem passat de segle en segle però que avui, en el món de les llibertats, al segle XXI, al primer món, no s’aguanta per enlloc, perquè cos i cor no han d’anar tota la vida en el mateix sentit. Com deia Wilde, “l’única manera de lliurar-se de les temptacions, és caure-hi”.

La novel·la vol homenatjar les relacions de llarga durada?

No vull donar lliçons de res, ni de moralitat, perquè no m’agraden les novel·les que en tenen i per tant, no em permetria escriure una novel·la moral. Ara bé, sí que és un homenatge als amors de llarga durada, a les parelles que s’ho treballen perquè aquell desig no sigui tan efímer, sinó sostenible en el temps. Els protagonistes de Paraules que tu entendràs porten 20 anys junts més o menys amb la seva parella i, per tant, mirem la manera d’afrontar-ho per si ho volen allargar o no. Això ja ho decidiran els personatges.

Mentim molt?

La mentida és una constant en la política, en el món empresarial i també en l’amistat. Potser aquí menys, però també. En la relació de parella hi és present en la mesura que amaguem sovint una doble vida en alguns àmbits.

Com sorgeix Paraules que tu entendràs?

Després de dues novel·les de mirada endins com Algú com tu i Nosaltres dos, encara hi havia voluntat d’explorar, en aquest cas, el món de la parella. I ho faig amb un exercici gairebé d’estil de tres cònjuges, sis amics, en una relació d’un any just. Delimito el temps des del Cap d’Any de 2017 al Cap d’Any de 2018 i tot el que passa entremig a través d’un punt d’inflexió: el sopar de la revetlla de Sant Joan. En aquests tres àpats anem coneixent la seva vida. També surt de constatar que hi ha molt tomàquet al món.

Què vol dir?

L’any 2015 els mitjans ens filtren que uns hackers han robat les dades d’Ashley Madison que diuen que hi ha 37 milions de persones que han fet ús dels seus serveis digitals per tenir una aventura fora de la seva relació de parella. Si hi ha 37 milions de persones que han usat aquest sistema nou que permet conèixer més gent que mai només per anar de cara a barraca, per entendre’ns, vol dir que més enllà del sistema tradicional d’amant, aventura amb un company de feina, un pare/mare de l’escola o un veí o veïna... les xarxes socials ens donen un nivell de coneixença de persones i de sexe, com mai havíem tingut a la història. Alhora, però, mai havia estat tan difícil tenir un secret perquè al telèfon mòbil deixem rastre de totes les relacions de WhatsApp, de SMS, vídeos, fotos, recerques a internet...

Algun d’aquests personatges és el seu alter ego? 

El meu alter ego no. En totes les novel·les de qualsevol autor em fa l’efecte que l’autor hi surt dissimuladament esquitxat en un personatge o altre. No tot en un concret. És a dir, aquí el protagonista es diu Xavi, com jo. És alt i gros, com jo. És calb, com jo. Té la mateixa edat que jo, però a partir d’aquí no hi ha res més. La vida de parella que porta el Xavi Vera i la meva s’assemblen poc, i la vida professional, també. Ara, sí que hi ha reflexions sobre l’amistat, l’amor, el pas del temps –és un tema que m’obsessiona–, la recerca de la bellesa –també recurrent en mi–, que són molt meus.

Per què l’obsessiona el temps?

Potser perquè la meva mare va morir molt jove, quan ella tenia 46 anys. Em fa pensar i veure com, quan ara que ja passo dels 50, cada cop estic més a prop del desenllaç. Et sents jove i en forma, tens salut i estàs bé, però inexorablement ja tens més vida darrere que la que et queda per davant. Això et fa rumiar. Igual que als 50 anys et fa l’efecte que has trobat la manera de saber gestionar la vida, les emocions i els sentiments i et dóna una certa tranquil·litat i seguretat que tot el pòsit que has arrossegat de jove t’ha ajudat a gestionar la vida... de la mateixa manera que això ho tens, que tens més experiència, també tens menys vida per endavant. I m’ho passo tan bé que m’agradaria molt poc que això s’acabés en algun moment proper.

Com prepara una novel·la?

Hi penso molt durant uns mesos, em documento, planifico les escenes i capítols de la vida dels personatges, me’ls imagino complets, els faig una entrevista per saber on van estudiar, si condueixen, quants idiomes saben, quins esports practiquen, què els agrada menjar, si fumen, qui els va desvirgar, qui són els seus pares, si té germans... Tota aquesta informació, a part d’un retrat físic, me la guardo en una fitxa. Són sovint trets que no faig servir per la novel·la, però que a mi em serveix per imaginar-me’ls. Durant les primeres setmanes d’escriptura recorro a la fitxa sovint per recordar si tenien els ulls de color verd o de color de mel, si condueixen o no. A mesura que estic pel capítol 4 o 5 hi he de tornar poc perquè tinc els personatges tan integrats que els reconec pràcticament com a família o amics.