Ivan Caelles: “A l'Aula de Teatre de Lleida hi ha molt talent però no se li acaba de donar valor”

Com es va iniciar en el món del teatre?

A Isona, el meu poble, feien teatre amateur per Nadal. La meva tieta sempre hi sortia i jo estava familiaritzat amb els assajos, les prèvies, l’obra... sempre m’havia fet molta il·lusió participar-hi. Finalment, un any vaig poder formar part del cartell d’ Els Pastorets. Allò em va despertar, de manera definitiva, una inquietud artística. Després, quan creixes, la necessitat de tenir una nòmina, una feina estable, em va fer buscar una altra feina, però el cuquet era allà.

Quina era aquesta feina?

Com a bon pallarès, la meva altra gran passió és la natura, així que tenia certa lògica que professionalment em busqués una feina com a agent forestal. Va ser aleshores quan vaig començar a treballar a la zona del Montsec. Això em va permetre també entrar a estudiar a l’Aula de Teatre de Lleida i aquí es va despertar novament la meva passió per la representació.

I després va anar a Barcelona. A Lleida era difícil créixer més?

L’Aula de Teatre és una bona escola, però en certa manera ho fa des d’una vessant semiprofessional. Em refereixo que, com a formadors, hi ha grans professionals i molt talent, tant entre ells com a les aules. Ara bé, a l’hora de posar-ho al sector professional, d’actuar al Teatre de l’Escorxador, per exemple, es fa des d’un vessant més lúdic i des del meu punt de vista no se li acaba de donar el valor que té. Per això vaig decidir anar a Barcelona, a seguir formació artística per aprendre l’ofici. Realment és un ofici, no parlo tant de la tècnica, sinó dels coneixements que has de tenir per saber com es dóna vida a una altra persona. També s’ha de conèixer un mateix, perquè per ser una altra persona primer he de saber qui sóc jo, qui és l’Ivan.

En què treballa ara?

Estic en dos obres diferents. Per una banda, formo part del cartell d’una obra al Teatreneu, I tu, vols un hàmster?, que és una sàtira sobre la maternitat. Tenia un punt divertit, perquè per a mi, que tinc 36 anys, també m’afecta de ple aquesta pressió social que hi ha sobre ser pares i mares. Ara bé, és una comèdia, però amb contingut i profunditat, que és el tipus de teatre que m’agrada. Per l’altra, amb la companyia La Maula hem estat al Teatre Versus amb l’obra Camins, que parla sobre la crisi dels refugiats actual, fent un paral·lelisme amb el que van viure els nostres avis quan van haver d’anar a França o altres països europeus després de la Guerra Civil. Ara l’estem portant també a les escoles.

El passat Nadal es va convertir en el caganer més famós de Lleida.

Sí. És un text meu que vaig estrenar a Isona i em va fer molta il·lusió portar a altres llocs com Linyola, que és el paradigma de Ponent del caganer. Va tenir molt èxit i espero que l’any vinent li donem més volada. Al final, el que ens funciona als artistes de Lleida és buscar una creació pròpia i mirar de portar-la al territori.